La 54a Temporada d’Òpera de la Fundació Menorquina de l’Òpera es va inaugurar divendres amb una de les cites més esperades de l’any, el retorn d’«Aida», òpera de Giuseppe Verdi que no s’havia representat a Menorca des de feia gairebé trenta anys.
«Aida» és una obra de plenitud verdiana, on el lirisme íntim i el drama polític conviuen amb una orquestració sublim i una tensió emocional sostinguda. Òpera en quatre actes, estrenada el 1871 al Caire i ambientada en l’antic Egipte, tracta el conflicte entre l’amor i el deure, amb una història tràgica entre Aida (una esclava etíop que, en realitat, és una princesa), Radamès (un guerrer egipci) i Amneris (la filla del faraó).
En la funció de divendres vam descobrir la producció del director d’escena Massimo Gasparon que marca un punt d’inflexió escènic i conceptual. Ja havíem comentat a la crònica prèvia que portar «Aida» a un teatre de dimensions reduïdes com el de Maó representa un desafiament logístic i artístic. Gasparon ha superat el repte amb nota, aplicant el principi de «menys és més» i deixant només allò estrictament imprescindible. La posada en escena, amb traços futuristes i referències a l’estètica de «Stargate» -la popular pel·lícula de ciència ficció dels anys noranta-, substitueix el cartró-pedra per una elegància funcional i depurada, amb una pantalla que aporta espai visual i profunditat narrativa. La relectura de Gasparon, lliure de floritures escèniques innecessàries, permet que puguem gaudir, encara més, de la música i de les veus.
Elena Guseva, ha donat vida a una Aida commovedora i convincent. La soprano russa —amb una carrera destacada a teatres com la Deutsche Oper de Berlí o la Scala de Milà— ha mostrat una veu d’emissió clara, controlada i poder expressiu, capaç de filats delicadíssims, com en el seu intens «Oh patria mia» del tercer acte. Guseva ha sabut explorar el doble conflicte del personatge: esclava i princesa, amant i filla. Amb recursos tècnics sòlids i una interpretació subtil, ha dibuixat una Aida vulnerable però digna, amb una sensibilitat refinada.
Jorge de León, en el rol de Radamès, ha estat el fitxatge d’última hora, i quin encert. El tenor canari —amb una trajectòria internacional consolidada, que ha interpretat aquest personatge a teatres com el Met de Nova York, la Staatsoper de Viena o el Covent Garden de Londres— ha signat un Radamès apassionat, amb una veu de gran projecció i timbre robust. La seva «Celeste Aida» va ser valenta, amb un final en forte, defugint de la versió en pianissimo que Verdi va concebre, però aportant tensió dramàtica.
La mezzosoprano georgiana Ketevan Kemoklidze ens ha brindat una Amneris plena de matisos i força dramàtica. Amb una veu rica en el registre central i expressiva als aguts, ha construït una princesa d’Egipte segura i, en el quart acte, profundament tràgica. El duel emocional amb Aida ha estat un dels punts àlgids de la funció.
El baríton Ariunbaatar Ganbaatar, encarnant Amonasro, el pare d’Aida, amb una veu càlida, plena i imponent, i una important presència escènica, ha sabut dotar de profunditat un rol fonamental. El duo amb Aida al tercer acte, en un escenari que presentava la ribera del Nil banyada per la llum de la lluna va ser una demostració de força teatral i musical, constituint una de les escenes més impactants i emocionants de la funció.
El baix Simón Orfila va aportar autoritat i refinament al paper del summe sacerdot Ramfis, rol en què se’l nota plenament còmode. La seva veu, unida a una presència escènica impecable, confirma una vegada més, que juga a casa amb categoria i el públic li va correspondre amb una gran ovació.
Tots els cantants es van fer responsables d’aportar coherència dramàtica, creant un efecte de conjunt sense fissures. Així succeïa, per exemple, amb el rei d’Egipte, una figura imponent i majestuosa encarnada pel baix Alejandro López, que va destacar per la bellesa del timbre i la solidesa vocal. Maria Camps va oferir una Gran Sacerdotessa, solemne i de fraseig elegant. El tenor Josep Fadó, com a missatger, va resoldre amb eficiència i musicalitat el seu breu però exposat paper.
La direcció musical de Matteo Beltrami, al capdavant de l’Orquestra Simfònica de les Illes Balears, va resultar elegant, matisada i precisa, sobretot tenint en compte la necessitat de coordinar diversos cors interns. Delicat en el preludi i ben conduïda la introducció del tercer acte, on Beltrami va saber destacar els refinaments de l’orquestració verdiana. La visita de l’OSIB a Menorca sempre és molt agraïda i ben rebuda pel públic. En aquesta ocasió, a més, s’ha de destacar l’actuació de la banda interna, formada per músics menorquins, que van afegir un plus a la producció.
El Cor dels Amics de s’Òpera de Maó, dirigit per Cristina Álvarez, assumia un paper fonamental i va respondre al repte amb escreix. Destacats en passatges com els tutti del segon acte i en les intervencions més íntimes del primer, que requereixen una ductilitat especialment exigent quan s’ha de sostenir l’afinació sense el suport orquestral. Una feina esplèndida, bravo!
També s’ha de remarcar l’actuació del Ballet de Barcelona, amb coreografia de Roger Cuadrado, que va aportar frescor, dinamisme i una presència escènica molt ben rebuda pel públic, rebent merescuts aplaudiments.
En la crònica prèvia ja apuntàvem que tocava escriure un nou capítol en la història de l’òpera a Menorca. Dit i fet. Aquesta «Aida» serà recordada, sens dubte, per l’emoció que va despertar en un públic atent fora mida a tot el que passava a l’escenari, no només per la bellesa i força de l’actualització escènica, sinó també per l’entrega i alt nivell dels intèrprets.
1 comentario
Para comentar es necesario estar registrado en Menorca - Es diari
Lo del sr. Gasparon es ya de juzgado de guardia. Sin marcha triunfal, sin atrezzo, sin pueblo ni soldados, todos sacerdotes de blanco, sin dirección de actores, todo el tiempo cantando en la boca del escenario. No es por culpa del pequeño escenario del Principal, más bien, creo que es, por falta de implicación del director de escena. Una lástima que las trompetas se tocara en el interior, con un sonido muy amortiguado. Por otro lado, felicitar amigos de la opera por su gran labor, eso sí, para futuras representaciones se tendría que pensar en otras alternativas escénicas, más acordes con lo que se ve hoy en día, por este fascinante mundo de la opera.