Com una ànima blanca sorgida de les profunditats del temps i del mateix cor de les pedreres, l’artista maonesa Anna Ferrer aparegué a l’Amfiteatre de Ltihica com una musa missatgera del passat del qual feu emergí la veu femenina de les cançons de la terra. Una ressonància pouada dels avencs tradicionals de la pagesia com un efluvi de càntics ancestrals d’un poble antic, però, alhora, esdevingudes melodies universals per la transmissió intercultural dels segles. La cantautora menorquina, amb una bella trajectòria sobre la cançó tradicional, modelada amb timbres de modernitats, va oferir un repertori ample basat en el seu tercer treball discogràfic titulat Parenòstic, (forma variada de l’ètim ‘pronòstic’ amb influència de ‘parenostre’), que designa l’orientació del calendari pagès a través de les llunes, les estacions i de la confluència entre cel i terra en la previsió de la sembra i la collita. I és que la vida pagesa anava sempre lligada a unes tonalitats i lletres que transmetien la saviesa popular entre les generacions.
La nit inaugural dels Fosquets de Lithica, tanmateix, s’inicià amb una llarga glosa a la que donà veu el mestre i glosador Joan Moll, que repassa tot l’any del pronòstic pagès. Una meravella que situà el públic en l’oferta musical de la nit. Mentre se sentien els darrers mots del glosador, Anna Ferrer apareixia vestida de blanc a la palestra de la pedrera gran per inicià un vespre que beuria de la humitat tel·lúrica del temps. L’estrena va ser amb ‘Deixem lo dol’, que posava de manifest el segell d’antigor.
Formada des de molt petita en la música i el cant, a més envoltada sempre d’una família i comunitat cantaire, Ferrer explicà que fou en una participació amb el grup s’Albaida -concretament a Lithica a principis de segle- quan es decidí definitivament per dedicar-se a la música d’arrel tradicional. Tot seguit continuà amb el seu repertori amb peces com ‘Malanat’ o ‘No es por mi que canto’, cançó que prèviament va contar l’origen anecdotari de la peça, ubicat al carrer San Fernando de Maó.
Si bé compta amb el fons pagès i folklòric en les seues creacions, Anna Ferrer també treballa alhora altres formats tradicionals com són les jotes, boleros, fandangos i fins i tot ranxeres. Tot a través d’una experimentació de sons i quartetes recercades que també mostren un passat compartit amb la transposició de lletres trobades als arxius i cançoners menorquins. Així, amb ‘Voldria lo que voldria’, arribà un toc rítmic ple de sonoritat a través del pandero quadrat en què Anna Ferrer deixà el segell més propi. Tampoc hi faltaren les cançons de to elegíac com els típics romanços. Amb la melodia del romanç de na Roseta, l’artista menorquina engegà ‘Glosa a Menorca’ amb una lletra radicalment actual que parla d’una Menorca que plora; d’una joventut sense futur i d’una illa agredida territorialment. Una glosa que Ferrer ha fet popular aquests darrers temps. Una altra fusió oferta va ser ‘Son tus ojos dos puñales’ amb el fons musical de la Jota des Mercadal, tanmateix, més alentida i més de l’estil de la maonesa. Sens dubte, una meravella.
Fotos: Ivan Ivanovich
Ja al final, Ferrer entonà de forma coral amb un grup de cantaires ‘M’agrada s’espigolar’, Una quarteta que s’endinsa en el més profund de la pagesia i que va fer retrunyir l’interior de les pedreres. Una peça que causà una grata sensació a l’auditori per la diversitat de tons vocals i amb una ressonància impactant.
Com a cloenda, després de moltíssims agraïments, Anna Ferrer va cantar ‘na Cecília’, a cappella i sense micròfon, amb una veu fina i suau, com si el seu concert se’n tornàs a l’interior de la terra, d’on havia sortit.
