Torrent obre el bicentenari de l’orgue de Santa Maria causant llàgrimes d’emoció

La millor organista d’Espanya descobrí l’instrument maonès cinquanta anys enrere i des de llavors li ha professat una gran admiració i estima.

| Maó |

Valorar:
preload

CONCERT. Montserrat Torres, la millor intèrpret possible per obrir la celebració dels 200 anys - Gemma

06-11-2015

Així ho qualificà el rector Josep Manguán en la presentació de l'acte: una trobada de vells amics en una coral, joiosa, exultant abraçada.

Si per als estudiosos del tema, Mallorca és considerada "L'illa dels orgues", Menorca, pot ostentar amb just orgull el títol de "l'Illa de l'Orgue", guanyat per obra d'un rector mallorquí, que aconseguí que un joiell de factura i qualitats excepcionals entràs a formar part del patrimoni de l'Illa i esdevingués referent indiscutible de la ciutat de Maó.

Aquesta cultura -potser culte- pels orgues, ha permès que Menorca en els darrers cinquanta anys -i molt hi té a veure el treball efectiu de les Joventuts Musicals de Maó- pogués gaudir de la presència d'un estol de figures estel·lars de primera magnitud.

I entre elles, arredonint el cicle, durant el darrer mig segle llarg, en que l'orgue de Santa Maria de Maó ha assolit una dimensió internacional, la personalitat preeminent de Montserrat Torrent.

Torrent descobrí l'orgue de Santa Maria fa més de cinquanta anys -no acaba d'estar segura de si fou a Maó la seva primera actuació en públic, o la segona- i se n'enamorà i aquesta relació amorosa perdura, reverdida amb multiplicitat de concerts, d'enregistraments, de declaracions, de consells...

Cap altre nom, cap altra artista podia treure-li a Montserrat Torrent el goig -i l'honor també- de poder inaugurar les celebracions d'aquest joiós bicentenari.

No és rar idò que, una vegada més, s'hagi produït aquest amorós encontre entre l'instrument i l'artista, i l'orgue famós i l'excelsa concertista assolissin en comunió una experiència inesborrable.Torrent, indiscutible primera figura espanyola de l'orgue, demostrà fins a quin punt se sent identificada amb l'instrument, com el sent "des de dins" i aleshores és capaç de projectar aquest sentiment interior cap a fora i aconsegueix que l'oient, receptor d'aquest missatge sublim, assoleixi, a la vegada, fer-se'l seu. Vet aquí la comunicació, la comunió perfecta entre l'artista i el receptor.

La veterana concertista, que conserva un envejable esperit jovenívol, recreador d'un optimisme vital que converteix la seva figura menuda en gegantina quan es troba davant els teclats de l'instrument, volgué tallar amb l'ortodòxia que imposa als concertistes en tractar les obres que han de sonar en un instrument d'arrels "clàssiques".

Montserrat, davant aquell místic enamorat, mostrà la seva volada romàntica, per extreure sons i colors no habituals i, mestra indiscutible del teclat, l'audició fou una lliçó magistral de tècnica, de musicalitat i justa combinació de plànols sonors.

Però no és solament la tècnica el que sorprèn, el que admira. Montserrat Torrent s'ha embegut d'aquell esperit que entén i sintonitza plenament amb el misticisme dels grans compositors barrocs, esperit al que Torrent sap subordinar, gairebé diluir, la seva tècnica, el seu virtuosisme, la seva musicalitat, el seu mestratge indiscutible.

Ho demostrà plenament en la "Xàcara" de Cabanilles, en la refinada versió de la Chaconnne en Fa; i en l'Ària Sebaldina de Pachebel aconseguí una exposició on virtuosisme i lirisme anaren de la mà en perfecta sintonia.

I què dir de l'incommensurable Johann Sebastian Bach? Els tres corals sobre el "Nun Komm der Heiden Heiler (Vine ara, Salvador dels gentils) són prova de foc per a l'organista per les dificultats tècniques que presenta. Escoltar Bach, emperò, sota els dits de Montserrat Torrent és oblidar-se d'arduïtats o reptes.

Ella captura l'expressió més entranyable i "de dins a fora" manifesta l'espiritualitat transcendent de la prodigiosa producció musical de Bach.

Identificada plenament amb el sentit profundament religiós que inspiraren aquelles obres, plega, doblega el seu mestratge indiscutible al missatge transcendent que comporta.

(En el segon coral la trompeta del pedal "cantà" amb so veritablement estrany, inaudible en les notes ràpides i amb soroll intraduïble en les notes llargues. És una de tantes xacres que el venerable instrument exigeix recompondre.

Potser no hauria d'haver sonat; però... l'organista -que no els sent els sons de l'orgue exterior degut a la seva deficiència auditiva- la va escoltar, com escolta tota la música que interpreta, des de "dins", com ella la imagina, com ha de ser per esdevenir correcta i perfecta.

Els demés, que som imperfectes, la vam escoltar amb els seus defectes.

Cal pensar que es fa amb l'orgue, que exigeix solucions promptes).

Assolí extreure amb escreix les possibilitats del grandiós instrument en l'exposició dels "Dos estudis en forma de cànon" de Robert Schumann i va cloure amb una sonata de Josep Rheinberger.

Rheinberger va viure les darreres onades del Romanticisme europeu i les seves vint sonates per a orgue són considerades peces transcendents per als estudiosos de l'orgue.

De la "Sonate in e-moll op. 132", obra de gran envergadura, Montserrat Torrent en féu una versió sumptuosa, brillant i efectiva, que no efectista, en la fuga, fou coral i diàfana en l'Intermezzo, àgil i elegant en el Scherzo i grandiosa en l'espectacular Passacaglia.

Montserrat Torrent hi posà el cor i l'ànima. I per ésser totalment sincers, també totes la seva força, força inaudita per afrontar les dificultats escabroses de la partitura i l'esforç físic (a dir ver, un veritable "tour de force" el que cal per envestir els manuals de l'instrument, quan s'acoblen el teclats de l'orgue major i el de la cadireta) per vèncer un crescendo sàviament controlat i cloure finalment en l'esclat d'una coda espectacular d'immensa potència sonora.

L'organista va extreure les possibilitats extraordinàries de l'orgue de Kyburz, donant una lliçó magnífica de ben dir, de comunió amb la música, amb cada música i amb cada autor, de compenetració amb l'instrument.

El públic, que omplia la nau de santa Maria, va rompre en aplaudiments amb ganes. Montserrat Torrent, envià una besada a l'instrument estimat.

Com calia. I amb gest de gran senyora, sortí a saludar amb Tomé Olives i Pere Pelegrí, que havien estat al seu costat en la complicada tasca de la registració.

UN PRECIÓS REGAL FINAL
I ens regalà encara una deliciosa miniatura de Robert Schumann, joc exquisit de combinacions rítmiques i sonores, i filigranades ornamentacions de claredat cristal·lina. Sense adonar-se'n, l'obsequi esdevingué un gest d'homenatge al compositor alemany, nascut aquell any evocat per la xifra que es llegeix als peus de l'orgue: 1810.

Fa molts anys vaig assistir a un recital de piano a l'Ateneu.

En acabar l'audició vaig contemplar algunes persones que no havien pogut reprimir la seva emoció i esclataren en llàgrimes.

Divendres en vaig ésser novament testimoni. I Montserrat Torrent va exclamar: "Aquest és l'homenatge més gran que pot desitjar un artista".

Divendres passat a l'orgue de santa Maria de Maó es va escriure una pàgina important per a la seva història.

Comentar


Todos sus comentarios serán previamente moderados. Gracias por participar.

* Campos obligatorios

De momento no hay comentarios.