Editorial Menorca. Premi Andrés Casasnovas 2013. Entrevista guanyadora

Carmelo Servera Pascual, l’hereu de l’avarca menorquina

| Alaior |

Valorar:
preload

Carmelo Servera Pascual - m.a.m.

Què és una avarca? Carmelo Servera ens diu que, per definició, l'avarca és un calçat de pagès. Avui, a l'estiu, molts es passegen amb avarques pertot arreu. És un calçat que molta gent llueix sense saber-ne ni l'origen ni el nom. I, en realitat, és un dels principals símbols de la nostra illa que ens dóna a conèixer per tot arreu.

Carmelo Servera Pascual és hereu de la cultura i la feina de son pare, que alhora ho va heretar del seu pare i avi. Quatres generacions de sabaters artesans. Parlam amb ell a ca seva, davant una antiga banqueta de sabater. En Carmelo ens explicarà com es fa una avarca menorquina de les de sempre.
La seva família és coneguda perquè durant tres generacions, a Can Servera, a l'avinguda del metge Camps des Mercadal, van fer avarques menorquines, una empresa oberta l'any 1929 i que en Carmelo va haver de tancar l'any 2005.

Com va sorgir açò de fer avarques a la vostra família?
La família Servera érem els únics que fèiem l'avarca cosida a mà i vam donar a la sabata de pagès la forma i categoria que té avui en dia de calçat de vestir. De Can Servera va sortir el model d'avarca menorquina que coneixem i que ha estat l'origen de totes les variacions que avui se'n fan. L'avarca és el nom que rebia el calçat dels pagesos ja que, temps enrere, l'avarca era el calçat portat per qui no tenia gaire diners. Només a partir del boom turístic es va convertir en un símbol de l'illa. A Can Servera fèiem les avarques a mida i les fabricàvem com les feien antany.

Quina era la vostra arrel com a artesans?
L'avi meu, Carmelo Servera Pasqual, amb el mateix nom i llinatges que jo mateix, era sabater. Son pare de l'avi tenia uns familiars a Ciutadella que regentaven la fàbrica de sabates de Cas Pasquals. L'avi va aprendre l'ofici de sabater a Ciutadella a les acaballes del segle XIX. Durant la Primera Guerra Mundial l'avi treballava a Ciutadella fent calçat i era un prestigiós sabater fent sabata fina. Va viure la introducció del cautxú de goma vermella, posat per davall la sola, perquè no patinés. Després van emprar el cautxú Philips, de goma negra, molt més resistent. Va ser així com l'avi va aprendre a manejar la goma negra. El meu avi es va establir as Mercadal devers l'any 1923.

Es pot dir que sou els inventors de l'avarca?
Açò de fer avarques és molt relatiu, perquè les feien els pagesos. Era la sabata del camp. A ca nostra fèiem sabata fina i arranjàvem les sabates que ens duien els mercadalencs, en un poble sense tradició de fàbriques de calçat. Quan l'avi va arribar as Mercadal, no n'hi havia cap de sabater. Llavors, la principal ocupació laboral al poble era el camp i la gent s'espavilava; si no podien comprar allò que necessitaven, s'ho feien o s'ho arreglaven ells mateixos. Mon pare, Gabriel Servera Servera, quan va tenir l'edat també va aprendre l'ofici de sabater de sabata fina i a fer arranjaments. L'avi i mon pare feien sabata fina d'home i de dona, producte que venien a les botigues i a través d'un cosí de Ciutadella, per al qual feien partides de sabates per vendre a fora. Al taller de Can Servera fèiem tot el procés de tallar i cosir. L'avi tenia quatre ajuntadores i alguns sabaters que treballaven al taller. A més, tenien gent que feia feina a casa, as Mercadal mateix.

I tu com vas aprendre a fer les avarques?
M'emocion quan record com vaig aprendre l'ofici. Amb mon pare, al taller, tot just vaig començar a aprendre les feines. Fer avarques ho pots aprendre amb poc temps, però en el meu cas vaig tenir la desgràcia que mon pare no m'ho va poder acabar de mostrar, perquè cuidava de s'àvia, que tenia Alzheimer, i entre feina i obligacions va passar el temps. Has d'aprendre a fer i treure l'escala dels patrons. Les avarques, a diferència del calçat, només són dues peces. L'avi tenia un llibre dels anys vint de quan estudiava als Salesians a Ciutadella, on es mostra tot el procés de fer calçat, i jo el vaig aprofitar, i també vaig fer cursos a distància. Vaig entrar al negoci familiar després d'acabar l'escola; tallava plantilles, raspava gomes, preparava els fils de cosir i altres feines. Era l'any 1974.

Explica'ns l'origen del material emprat per fer l'avarca...
L'avarca de sempre és de color negre. A partir de la Primera Guerra Mundial van utilitzar l'excedent de goma. Fins llavors no hi havia gomes de roda i els pagesos, per fer-se les avarques, aprofitaven les pells de les bísties mortes, que eren gruixades, les deixaven assecar i les assaonaven. La millor pell és la que prové de les anques de la bístia, perquè és molt més gruixada i té greix; tant com més greix té millor, perquè quan s'asseca és molt rostida, i quan plou i es banya és com un xiclet. Els pagesos també van afinar que, d'una roda, la part que frega l'asfalt servia per fer un bon pis, mentre que la goma de les bandes, més prima, servia per fer les tires per posar al davant i al darrere. Les avarques aguantaven tot l'any i quan es banyaven no patinaven. Si tenien fred hi posaven un poc de palla seca i si aquesta es banyava la canviaven.

Quins materials i eines es necessiten per fer un parell d'avarques?
Mira, has de mester sola o pell de bou tan gruixada com sigui possible, la pell, fil de cànyom o niló, cerol i un poc de manya amb les mans. Per fer el cerol, teníem cases d'abelles, d'on obteníem la cera que mesclàvem amb pedra grega en proporció de dos per un, ho escalfàvem i obteníem una bolla de cerol que utilitzàvem per empeguntar el fil. Les eines necessàries per fer unes avarques són la cutxilla, l'agulla de cosir amb el cap en volta i mànec, el martell per aferrar la plantilla picant-la, les coles, la forma, tatxetes, claus i fil. Fins l'any 1978 o 1979 el fil era de cànyom i fet per noltros. A més empràvem didals, el guardamà, l'estirapeu i una pinça de guarnicioner per poder cosir la tira de l'avarca a la sola; als que ens van copiar les avarques no els sortia bé aquesta feina i grapaven la tira.

T'he de fer la pregunta òbvia d'aquesta entrevista, com es fa una avarca?
L'avarca consta de la sola, l'ansera, l'anserol, l'avarquera i la talonera, tot i que actualment s'ha simplificat en una pala, una talonera, la plantilla i la sola. L'artesà primer talla totes les parts de l'avarca, fa les tires i talla la pell. Després de fer la tira, s'aferra la plantilla a la sola i es planta a una forma. Es cus la pala a la sola i a la plantilla, i després la talonera. Les avarques perfeccionades eren fetes de goma provinents de pneumàtics. La feina consistia a raspar la goma per la part de dins, la qual cosa ajuda que la pell s'hi aferri a sobre. La pell és gruixada; la part de damunt és la més bona i la part de davall és el serratge. Aquest ordre el van decidir mon pare i l'avi, ja que la pell absorbeix molt bé la suor, queda aferrada i transpira bé, mentre que la part del damunt també respira i la tira del darrere té una mica de flexibilitat. Quant a la forma de l'avarca, i a partir de la nostra experiència, fèiem una avarca de pagès més fina i folrada de pell, amb la pala més curta i recta; els pagesos feien una peça de goma sense floritures i quedava un calçat com si fos una teula. Noltros fèiem el davant quadrat, recte, mentre que del número 38 per avall fèiem la pala més rodona i aclarida. Per fer un parell d'avarques, des que prens les mides fins que tens el parell acabat, fan falta trenta-nou operacions de feina.

Quan començau a fer avarques per comercialitzar-les?
Vam començar a fer-ne als anys cinquanta. Fins llavors, l'avarca era el calçat dels pagesos. Per factures trobades a ca nostra, he deduït que vam començar a fer aquest calçat a l'any 1955, que ja és anomenat com avarca, per als senyors de Pregonda. És la referència més antiga que he trobat sobre la avarca que ara tothom coneix. En aquell temps, a Menorca els pagesos sabien fer avarques; però la meva família som els primers sabaters que ens vam posar a fer avarques artesanes a l'illa talment com les coneixem avui. Tot comença quan els senyors de Pregonda fan el xalet blanc als anys quaranta. Tenien molts convidats i es posaven les avarques del pagès per anar per les penyes; si anaven per la platja els anaven beníssim, perquè l'arena entrava i sortia i no patinaven damunt les penyes. I per a les senyores, què feim? Les senyores no podien dur aquells sabatots, i els senyors van demanar a mon pare i l'avi una solució. D'aquí va sorgir la idea de fer una avarca més fina per a les senyores, que no patinessin. L'origen de l'avarca que avui tothom coneix i du és un calçat per a peus més refinats, per a gent que no és del camp.

I què em dius de fer les avarques a mida?
Quan ens vam posar a fer avarques a mida per a les senyores, la característica era que cada una necessitava el seu model, el seu color i la seva particularitat. Els senyors de Pregonda eren socis de l'Ateneu de Maó, i fins i tot van organitzar un ball i la condició va ser anar-hi amb avarques. Va ser la seva promoció definitiva entre la societat. Però a Menorca, fins als anys setanta, la gent del poble no en volia saber res, de les avarques, perquè les veien com una sabata de pagès i pensaven, si dus avarques ets pobre. A la gent de Menorca els va costar molt entrar al nostre taller comprar avarques. Sense por a errar-me, puc dir que fins fa pocs anys enrere els clients de Menorca eren devers un 10 %, dels quals els des Mercadal representaven tan sols el 2 %; la resta eren turistes.

I de llavors ençà vau començar a fer avarques per als turistes?
Idò, sí. A partir de 1961-1962 a ca nostra vam fer totes les avarques que podíem per vendre als anglesos que venien de vacances als hotels com el Port Mahón o s'Algar. Una altra manera de vendre-les era quan menaven els anglesos as Mercadal per pujar al Toro. Arribaven al poble amb un autobús, però només hi havia un taxi i la carretera de pujar al Toro no estava asfaltada i només hi pujava un cotxe. Mentre, el guia entretenia els turistes passejant pes Mercadal. Els menava a cas Sucrer, a tastar les pastes típiques, a veure l'aljub d'en Kane i al taller de Can Servera. A l'any 1965 vam aconseguir vendre avarques a les botigues de Menorca i als anys 1966-1967 vam començar a vendre'n també a fora de l'illa, a Cambrils i Tarragona, i fins i tot vam intentar vendre'n a Mallorca.

Però quan els altres veuen que una cosa treu, pot ser un pastís desitjat...
I que ho diguis. Els mallorquins, l'any 1965, van intentar patentar l'avarca. Era el temps de la Dictadura, i mon pare i l'avi van demanar que els ajudessin i van aconseguir d'aturar-ho. Quan es van mirar de fer la patent, es van adonar que aquest és un món molt car, has de menester molts d'advocats que vagin darrere la gent que et copia i tot costa molt doblers. Només un exemple. L'any 1965 la petició de la patent valia 500.000 pessetes, i si et copiaven fent petites modificacions no et servien de res els advocats. Noltros, però, érem els promotors de l'avarca. L'any 1963 la JONS edita una revista amb propaganda de Menorca on apareixien industrials i hotels, i l'avi va tenir l'encert de posar-hi una foto de les avarques que ells feien. Gràcies a aquell reportatge i que la revista té registre, anys després els industrials de Menorca van fer front a la patent que es volia fer a Saragossa. Tot comença quan als anys setanta un senyor d'Alaior va fer produir avarques a Saragossa, les van copiar i van envair Menorca amb avarques a meitat de preu. El problema va sorgir quan aquest senyor les va vendre als mateixos establiments on l'avi i mon pare venien les seves. Les avarques fetes a Saragossa, una setmana després d'haver-les comprat, començaven a donar problemes, ja que la tira de darrere botava o es rompia, i els venedors enviaven els clients a reclamar a la fàbrica on les havien fetes. Molta gent venia al nostre taller a reclamar, i els havíem de dir que aquelles avarques no eren fetes aquí. Açò ens va donar molts problemes.

I com vau afrontar aquella nova situació?
Amb enginy. Vam canviar el color de l'avarca, per diferenciar-les, i aquesta va ser la solució al problema. A més, hi vam posar una marca, i quan algun client venia, els mostràvem que les nostres estaven cosides, mentre que les altres estaven grapades amb un fil de ferro. Només amb el temps vam aconseguir que la gent no vingués a reclamar. Amb la nostra marca demostràvem als clients que les nostres avarques no eren iguals que les fetes a Saragossa, perquè la pell que ells empraven agafava un color més torrat, com d'avellana. El tipus de cosit fet a Saragossa era diferent, però el client açò no ho coneixia; en canvi, el color de la pell sí que servia per mostrar la diferència.

I sempre vau fer les avarques a mida?
Sempre. Preníem la mida del peu als clients, perquè l'avarca té un punt molt important, i és que si la tira de darrere no va ajustada al lloc adequat, o agafa molt fort o no agafa gens, de manera que o cau o et fa mal. I la gent no té un peu normal ni un nombre estàndard. Gairebé el 90 % de la gent té el peu més ample que llarg, i si l'avarca es fa amb el nombre normal d'ample i de llarg, la tira de darrere no ajusta com toca. Record que l'avi els ajustava la tira al mateix moment. Per açò, el secret d'una avarca és que quan te'n poses una, agafes la tira de darrere, estires una mica, te la col·loques i quan l'amolles no has de notar que la tira hi és. Llavors has de poder caminar; quan camines i fas moviment, just t'ha d'estirar i al cap d'unes poques passes ja no l'has de notar.

Com vau aconseguir tenir tants clients i que fossin fidels al vostre producte?
Als anys seixanta, quan els catalans van descobrir les avarques, a partir de Setmana Santa ja en teníem que demanaven avarques a mida i entraven dins el torn de la feina. Quan per Sant Joan acabàvem tots els parells fets en números estàndards, després fèiem les comandes per ordre d'arribada. Fèiem el calçat a mida i molts clients repetien. El sistema era senzill: quan els veníem les avarques fetes, també ens donaven les seves mides; així el client les encarregaven des de ca seva. Vam rebre centenars de cartes, fèiem els parells encomanats amb el color desitjat i els enviàvem al client amb un paquet per correus a Catalunya, País Basc i Madrid. Després, vam sortir a un reportatge d'una revista anglesa distribuïda als països de la Commowelth i van rebre comandes d'Austràlia, Filipines, Anglaterra, i també d'Estats Units.

Però fent avarques a mida, no podíeu lluitar amb qui les fes en quantitats industrials...
El fet que l'avarca fos feta a mida, feia que no poguéssim competir amb la producció industrial. L'avi i mon pare van intentar augmentar la producció; van posar quatre o cinc homes des Mercadal cosint a mà i fent més avarques; però quan va aparèixer la competència de Saragossa ho van retre. Més tard, mon pare va intentar cosir-les a màquina. Ho va provar durant dues temporades. Però les màquines no estaven preparades per treballar la goma, sinó per cosir la sola. Van intentar adaptar-les; el problema més gros fou que quan van tenir el motor elèctric adaptat a la màquina antiga, amb corretges, no s'aconseguia una velocitat estable per controlar bé el cosit. No es controlava la velocitat i no hi havia cap goma igual. La goma té a dintre uns fils de niló o cotó que es tallen amb la cutxilla; però si en tenia massa, quan estiraven el fil de cosir amb el ganxet, s'enganxava a dins i el fil es rompia, s'havia d'aturar la màquina, arranjar-la i tornar a començar. Era més pràctic cosir a mà i fer el punt més llarg. Ho cosíem amb niló, un fil mil vegades més fort que el cànyom encerolat. Un altre inconvenient era la gruixa de la goma.

No ens ho solem plantejar, però supòs que els peus dels humans veu ser tot un món...
I que ho diguis. Hi ha gent que té el peu més ample o amb algun tipus de problema. N'hi ha que tenen peus de martell, i per a aquests els fèiem un suplement al davant perquè l'avarca quedés més alta; per als que tenien el peu pla, posàvem una mitja lluna o una falca, segons el que digués el doctor, a la meitat de la plantilla, perquè fes el suplement del peu pla. Just veies el peu del client, ja sabies on posar la falca a l'avarca per resoldre el problema del peu del client i, fins i tot, rectificar allò que deia el doctor. L'ideal és que el dit no surti de la pell, perquè la pell de damunt es dóna i et pots fer mal. Trobaves casos singulars, com el de les persones que havien patit la pòlio i necessitaven dues avarques amb numeració diferent.

I açò de fer avarques, ha estat una solució per als sabaters de l'illa?
Et puc dir que amb el temps, es va passar de fer l'avarca amb pell assaonada a fer-la de goma; anava millor per treballar darrere l'arada, entre pedres i rostoll. El gran boom es va produir als anys noranta, arran de la crisi. A Ciutadella l'any 1992, l'avarca es va convertir en la salvació de petites empreses de calçat; moltes estaven a punt de fer fallida, es van posar a fer avarques amb un preu més baix de les fetes a Saragossa i amb altres materials, aconseguint preus més barats. La darrera noticia que tenc és que els xinesos també en fan, d'avarques, i que damunt el moll de Maó el parell sortia a 2'70 €. Avui l'avarca no només és un tipus de calçat; és el símbol de les nostres arrels pageses i de la nostra cultura popular. L'any 1999 vam lluitar perquè l'empresa de Saragossa que treballava per a l'empresa d'Alaior volia patentar l'avarca, un producte que havia sortit del cor dels menorquins.

Perquè vas haver de retre la producció de les avarques?
A partir de l'any 1995 les coses canvien. La goma tradicional de pneumàtic s'acabava. Vaig intentar d'aconseguir rodes que es tallassin bé, però el material era flac. Jo no emprava gran quantitat de goma i em defensava amb el proveïdor que tenia; fins l'any 1999 em va vendre el material per fer els parells que necessitava. Sabia que per Elx i València també investigaven nous materials. Vaig provar amb les cintes de transport, de les quals feia tires, però el fil de niló de dins no es tallava tan bé perquè el tramat de la lona era fet amb els fils entrecreuats, molt junts i costava de cosir les avarques. Per fer un parell d'avarques necessitava un mínim de tres hores. A més, el ganxet de l'agulla no entrava amb facilitat dins la sola, passava molta pena i en un any en necessitava cinc o sis, quan abans n'esquinçava una d'agulla. Ara necessitava més temps per fer les avarques, el material era nou i més costós, afegeix-li els impostos i la gent no volia pagar més. Vaig deixar de produir avarques a mida l'any 2005, tot i que quan vaig acabar de servir totes les comandes ja era el 2006. Em vaig plantejar què havia de fer, i vaig decidir que la feina de fer avarques, per a mi, havia acabat. No podia fer més sabates tot sol, no podia fer mil parells; jo feia set-cents parells a l'any fent feina totes les hores del dia que podia.

A l'any 1997, Menorca viu el segon intent de patentar les avarques des de Saragossa. Els industrials menorquins van demanar a l'avi d'en Carmelo si tenia papers que els ajudés a fer front a l'intent de patent; amb tota la documentació ho van evitar. Carmelo diu convençut que s'ha de reconèixer a PIME-Menorca per haver estat l'entitat que va defensar l'avarca menorquina com un patrimoni cultural de l'illa, defensant la seva autenticitat i impulsant la idea que l'avarca fos declarada producte de Menorca. Després de tot un seguit de gestions, el 15 de juny de 2000, el Consell Insular publicava la denominació d'Avarca, producte de Menorca, a través d'un reglament que indica com ha d'estar fet un parell d'avarques.

S'havia aconseguit que els empresaris d'aquest producte s'ajuntessin i es reconegués la importància que té l'avarca per a Menorca, per a la seva cultura i la seva economia. Es va aconseguir que les avarques tenguin renom arreu del món i siguin ambaixadores de la nostra cultura, un producte que els menorquins l'hem de tenir com una part del nostre patrimoni cultural.

L'avarca és un element cultural, social i econòmic d'una gran importància per a Menorca. Podem dir que és l'invent del segle. De llavors ençà, trobam al mercat tot tipus d'avarques, des de les més rústiques fins a les més sofisticades.

Feia temps que volia entrevistar en Carmelo. I per tot el que ens ha contat, ara estic més convençut que mai que era de justícia fer-ho. Havíem de donar-li veu, perquè ell atresora una petita part de la història i la cultura popular de Menorca. I havíem de contar-ho als menorquins perquè ho valorem. I és que un calçat de pagès, un calçat de senyor, l'avarca menorquina, és el símbol més important per a Menorca.

Para poder comentar debes estar registrado y haber iniciado sesión.

De momento no hay comentarios.