El reconeixement d'en Matías Quetglas en el món de l'art

Una tesi, en definitiva, que subratlla la rellevància d'aquest artista menorquí que, com es diu en la mateixa, va escollir com a forma d'expressió a la seva etapa de formació l'espai perspectiu com a medi per traslladar la realitat -en aquell moment local- a la seva pintura, realisme màgic on predominen el detall, la calma, la profunditat, la perspectiva, la llum i el color en un estil imbuït de tristesa, poesia i molta melangia enfront del realisme americà, l'altre realisme del moment, fred i molt fotogràfic; una pintura amb aire ritual i de celebració situada entre el surrealisme i la pintura religiosa per, posteriorment, anar donant més rellevància a l'espai pla i prescindir de la importància de la llum com a centre d'il·luminació, que li serveix per mostrar una realitat personal i imaginada a través de la seva pròpia reflexió: "els qui que ens iniciàvem en la figuració teníem també els nostres errors. Hereus de la primera abstracció, conservàvem d'ella la por a l'anècdota i el menyspreu a allò il·lustratiu. El realisme, per ser nou, havia d'inaugurar una nova iconografia, trobar cal·ligrafies i codis inèdits" . Però sempre cercant una coherència plàstica que ha anat evolucionant sense grans trencaments i que el va portat a interessar-se progressivament per les possibilitats narratives i simbòliques de la figuració, un llenguatge visual essencialment comunicatiu que a un artista tan tímid com en Quetglas li permet expressar les seves emocions des de la transcendència, amb un clar sentit de la mesura i del temps, i fer que la seva obra condensi els seus propis sentiments, a la què fa aparèixer moltes vegades diversos models com a excusa -primer la seva dona, després els construïts amb la seva imaginació-, ja que per a ell el quadre és una finestra al món on allò important és el que succeeix i no els personatges pròpiament dits, que s'integren en una unitat sense perdre la seva personalitat pròpia: "En els primers anys, quan pintava del natural, na María Antonia, la meva dona, va ser quasi l'únic model. Cal precisar que una pintura, encara que representi una dona, el primer que és una pintura. Després vaig deixar de pintar del natural i vaig començar a construir de memòria, a organitzar composicions i en aquest cas –i a la força- una dona va passar a convertir-se en la dona genèrica. A més a més, en moltes ocasions convertida en símbol d'una cosa o d'una altra, més bé com a emblema d'algun sentiment gairebé sempre menys personalitzat. Una cosa és que després de pintar de memòria no hagi seguit amb el mateix cànon de bellesa per fer feina, però ja no és ella retratada. Segueix semblant ella, de vegades d'una manera tendra i de vegades menys. Jo som, he estat, i no sé si seguesc sent molt tímid, escandalosament tímid, malaltissament tímid. I, probablement, una cosa que em va servir molt de la pintura en relació al pensament és que no has d'anomenar les paraules per explicar-te. Si uses la paraula amor, per exemple, és una paraula molt grossa. A jo em resulta difícil de pronunciar, em dóna certa vergonya. En canvi, el tema amorós posat en pintura és el que dóna el sentiment, és un sistema per explicar històries que tal vegada no m'hagués atrevit a explicar verbalment en algunes ocasions. És una cosa que ha ajudat al meu caràcter, aquell caràcter tímid, a poder pintar o dedicar-me a allò que vulgui sense necessitat de ruboritzar-me".

Aquestes dificultats pròpies de la seva timidesa per contar històries del natural, el van portar a partir de 1985 a fer feina sense model, en una experiència de realisme de memòria que provoca una transformació de les seves imatges, ara més simplificades, on el concepte de llenguatge i el seu pensament estètic s'interrelacionen, com Menorca i el Mediterrani enfonsats en les seves arrels: "Menorca és sempre present en la meva obra. Diuen que som molt mediterrani, que no form part del realisme castellà, sinó que el meu colorit, per exemple, es desprèn d'aquest esperit menorquí que impregna no únicament l'obra, sinó la pròpia vida de l'artista, per a qui Menorca és un lloc magnètic que guarda un secret ocult. Ensum que allà hi ha una clau existencial i sent sempre el seu alè. I m'agrada ser-hi. La gent és molt amable. La vida pot ser bastant plaent. Un lloc on la renda per càpita és elevada, on la mitjana cultural és molt bona, on hi ha bastantes activitats creatives, on tens la platja al costat i on, quan arriba el mal temps, pots anar a cercar esclatasangs. És un lloc molt adequat per viure". Així ho han entès alguns seguidors com Miquel Cardona Florit, Martina Faner o Jaume Fedelich Bosch.

La base de l'art d'en Quetglas està a la seva pròpia facilitat, amb què va néixer, i en la importància que sempre ha donat al dibuix, que domina i que empra per delimitar espais: "Jo pens que el dibuix és com l'esquelet de la pintura. En el dibuix es comprèn millor l'estructura del pensament que en la pintura. En tenir menys recursos, en emprar menys elements, les intencions sempre es transmeten d'una manera més immediata a l'observador. Sobretot en allò narratiu, el dibuix té un poder extraordinari per explicar o narrar situacions i des d'un pensament no intel·lectual, sensitiu, és una manera de mostrar la comprensió d'allò que has vist". I unit a açò, molt treball i la sinceritat i la llibertat com a bandera d'un homo molt familiar i amic dels seus amics a qui el que li agrada és observar: "A vegades em sent com un arqueòleg, rastrejador i profanador de vells secrets enterrats. Voldria atrapar de la vida el que té de perenne. També voldria caçar allò escorredís. M'agrada molt mirar. Som un voyeur professional, tant mir que a vegades crec que veig". A més a més de la pintura, l'escultura i el gravat, tècniques que domina amb força i rotunditat en els seus resultats, de menor producció: una escultura cada vint quadres, aproximadament, cercant sempre la composició equilibrada de les seves figures: allà, a les portes del Teatre Principal de Maó, la musa Talia, filla de Zeus i Mnemosine, amb les seves màscares de la comèdia -que ella inspira- i de la tragèdia.

Penedit de no tenir pràcticament cap obra seva després de moltíssims anys de feina, únicament obres antigues que no va arribar a acabar ni a firmar, i que per açò mai van sortir del seu estudi. De la seva producció ressaltaré tres obres: la primera, "Nu amb libèl·lula vermella" (1990), acrílic i carbonet damunt tàblex, 73 x 60 cm., exposada per primera vegada a la sala Peraires de Palma de Mallorca l'any 1991, i aquí a Menorca a la Sala de Cultura "Sa Nostra" de Maó i Ciutadella a la segona retrospectiva de Quetglas, l'any 1995.

La segona, "Pintor i model inductora" (2003), acrílic damunt contraplacat, 81 x 65 cm, exposada també a la tercera retrospectiva en els anys 2005 i 2006, que descriu així Raquel Zurita a la seva tesi: "damunt l'esquena del pintor, la model encorbada li cobreix la vista amb una mà i amb l'altra agafa i dirigeix la del propi artista que branda el pinzell. El fons gairebé una atmosfera, un color càlid cedeix tot el protagonisme al dibuix de les formes rotundes i ondulants que copen l'espai escènic. Economia de color que, duit des de la grisalla de base, recull incorporacions mínimes a base de veladures sobre les llums. Aquest quadre, simbòlicament, desperta una analogia amb el tema de l'Anunciació. La model, com enviada de la realitat, cega i dirigeix la mà amb una finalitat: cegar l'artista i permetre-li mirar dins. Pintar de memòria, recordant el que l'objecte conté i mostra. Recórrer a la percepció més que a la mirada. Subjecte i objecte redueixen distància. Llavors les mides naturals i els cànons ja no són necessaris. El gigantisme dels peus actua com a ratificació de la incipient desvinculació al registre objectiu de les formes i l'assumpció d'un mode personal i subjectiu de construir la imatge i equilibrar la composició. El pintor ja no és s'observador que capta i explica únicament allò que veu, sinó l'efecte en si mateix de les seves visions. La seva percepció del món.

La tercera, "L'ensenyança de la pintura" (2003), un magnífic acrílic damunt contraplacat, 81 x 65 cm., que apareix reproduït com a representatiu de l'obra de Quetglas al volum de l'Enciclopèdia de Menorca dedicat a la història de l'art.

I a més a més, un petit carbonet que representa també a un pintor inspirat per la seva model, perquè amb el carbonet en Quetglas s'hi troba molt còmode, per la seva ductilitat i sa seva versatilitat extrema, pots treure i posar a tota velocitat, pots aconseguir volums o treballant únicament la línia, amb només que el teu pensament ho digui, ja està fet, es difumina, s'aconsegueixen mitjos tons molt preciosos, en general té la tendència a aconseguir que l'obra tengui fortalesa, domini sobre el paper; o sigui, que el carbó transmet vida al paper i al dibuix.

Obres de diferents èpoques i distintes maneres, i en totes la coherència i la particular forma de fer i concebre la pintura d'aquest gran artista de Menorca: "Som fidel a un aroma que no sé descriure, i si en sabés no ho faria, i que pretenc que brolli de les meves obres. Fixar aquest olor és la meva tasca, i d'aquí les diferents maneres de fer la meva feina".