He vist coses que vosaltres no creuríeu...

Fernando Fernán-Gómez (I)

Valorar:
Visto una vez
preload

06-11-2015

L'esperit, o la memòria, viuen en plena joventut, a l'espera d'alguna cosa

Fernando Sabino Seguí
Paraules que, pràcticament, finalitzen "El tiempo amarillo. Memorias ampliadas (1921-1997)" i que serveixen com a premonició inevitable d'allò que el temps significa per a tots. Paraules sàvies, com tot el que engegava aquest còmic. Tenia Fernando Fernán-Gómez clarividència dramàtica per a viure la vida, i per a no mirar mai als ulls de la mort. Explica Diego Galán, el sempre etern director del Festival de Cinema de San Sebastián, que davant una imminent retrospectiva-homenatge, a l'actor li va entrar una terrible set; com Emma Cohen, la seva companya no trobava cap got net per a oferir-li, Fernán-Gómez va engegar: "Qué importa que esté usado, Emma, todos tenemos las mismas enfermedades". A tots ens arriba l'hora, tots tenim la mateixa malaltia i la setmana passada li va passar factura al nostre estimat artista.
Amb la mort de Fernando Fernán-Gómez ha marxat una part del segle XX. Pot semblar exagerat, però no ho és. No em vull abandonar a un totemisme absurdament oportú. L'homenatge pòstum acostuma a arribar tard. Però aquest home-orquestra de totes les arts, aquest monstre de les lletres castellanes, aquesta personalitat plena de tendresa i d'engronyament alhora... no només serà recordat per les persones, sinó pels pares i fills d'aquests. Fins a tres generacions el trobarem a faltar. Per a mi, Fernán-Gómez és un dels grans miralls als quals s'han mirat tots els que estimen el cinema, inevitablement. L'esperit i la memòria viuran sublimats a ell. Descansi en pau.
Nascut a Lima (Perú) al 1921, va figurar com a argentí fins a la posterior nacionalitat espanyola. De jove, ja a Madrid, va estudiar Filosofia i Lletres, mentre començava també a obrir-se camí al teatre. Les arts escèniques d'aquella època servien de pont cap a l'incipient món del cinema. L'empresa cinematogràfica CIFESA va veure en ell el perfecte "galán cómico" que els directors de la posguerra buscaven per als seus treballs lleugers i vodevilescos. Pel seu físic alt i desgarbat, del qual es desprenia una aura seductora i romàntica, feina no li va faltar. Era un actoràs. Per davant de totes les coses, Fernando Fernán-Gómez era un actoràs.
Des de la dècada dels 40 fins als nostres dies, va treballar en centenars de pel·lícules, per a centenars de directors; per a mostra, un botonet: "La mies es muda" (Álvaro Sáez de Heredia), "Alas de juventud" (Antonio del Amo), "Hoy no pasamos lista" (Raúl Alfonso), "La sirena negra" (Serrano de Osma), "El último caballo" (Edgar Neville), "Balarrasa" (Nieves Conde), "Tiempos felices" (Enrique Gómez) i, sobretot, "Esa pareja feliz" (Juan Antonio Bardem i Luís García Berlanga) són alguns dels films que li van donar aquesta imatge del jove llarg-i-prim xistoset i encantador, que el va acompanyar quasi tota la seva carrera. Dins ell romania un esperit inquiet i creatiu; amb el temps, van arribar treballs més personals, per a realitzadors de més pes. Ja avisava del seu talent com a director al film de Bardem-Berlanga, en una escena en la qual la feliç parella contemplava una pel·lícula a un cinema de barri: "Mira, Carmen, eso es un travelling". Elvira Quintillá estava asseguda al costat d'un geni.
"La vil seducción" (68, José Maria Forqué), "Pim, pam, pum, ¡Fuego!" (73, Pedro Olea), "Ana y los lobos" (73, Carlos Saura), "El espíritu de la colmena" (73, Víctor Erice), "El amor del Capitán Brando" (74, Jaime de Armiñán), "El anacoreta" (76, Joan Estelrich), "Parranda" (76, Gonzalo Suárez), "¡Arriba Hazaña!" (77, José María Gutiérrez), "Reina zanahoria" (78, Gonzalo Suárez), "Mamá cumple cien años" (79, Carlos Saura), "Maravillas" (80, Manuel Gutiérrez Aragón), "La colmena" (82, Mario Camus), "Soldados de plomo" (83, José Sacristán)... alguns dels papers dignes que ens van descobrir un Fernando Fernán-Gómez pletòric de facultats, gegant de la interpretació nacional. També va oferir-se a treballs menors, alimenticis, per a sortir endavant.
Les "espanyolades" són una referència imprescindible dels anys de canvi sociopolític que va patir el país a finals dels 60 i principis dels 70. Un altre botonet, i atenció als títols (alguns són impagables, de veritat!): "Un adulterio decente" (Rafael Gil), "Estudio amueblado 2-P" (José maria Forqué), "Madrid al desnudo" (Jacinto Molina), "Más fina que las gallinas" (Jesús Yagüe), "Las panteras se comen a los ricos" (Tito Fernández), "Pierna creciente, falda menguante" (Javier Aguirre), "¿Por qué pecamos a los cuarenta?" i "Yo soy fulana de tal" (Pedro Lazaga)... sense errors de traducció possibles! Uauh! Ah! Menció especial per a la co-producció hispano-mexicana "Don Quijote cabalga de nuevo" (1972, Roberto Gavaldón) a on era el trist cavaller al servei d'un Cantinflas-Sancho Panza estel·lar; preludi de la sèrie dels 80 de dibuixos animats sobre el boig de la trista figura i el seu escuder (Antonio Ferrandis-Chanquete) a la qual va prestar les seves cordes vocals per a goig de noiets com un servidor. Entreteniments gens sofisticats, plens de sal gruixada, però que van alimentar grans artistes en moments delicats per a l'expressió artística. Amb l'arribada de la Transició Democràtica, es van obrir nous horitzons per als artistes com Fernán-Gómez. Frescor creativa per a un home més que madur. Però això serà el diumenge que ve... a "Culturàlia", és clar.

Comentar


Todos sus comentarios serán previamente moderados. Gracias por participar.

* Campos obligatorios

De momento no hay comentarios.