Culture Club

Talia

Valorar:
Visto 16 veces
preload

06-11-2015

Miquel Antoni Pons Carreras
Talia forma part del grup d'escultures que des de finals de la dècada dels anys vuitanta del segle XX han passat a ocupar un lloc físic de la ciutat, i per tant, a formar part de l'espai urbà maonès. El monumental bronze de l'artista ciutadellenc Matí   as Quetglas fou inaugurat el mes de maig del 2001 amb motiu de les obres de rehabilitació del Teatre Principal de Maó. Té tres metres d'alçada i es situa sobre un pedestal, tot just davant del Teatre, en el punt que acaba la façana antiga i comença la part nova, al cim de la costa de Deià, enllaçant amb el carrers de Sant Jordi i el Bastió.
Referències iconogràfiques
Talia és la Musa de la comèdia i la poesia lleugera que presidia els banquets on es cantava i es tocava música. Era una mena de deessa de l'alegria de la vida. Aquesta connexió amb el món del cant, la música i el teatre va ser la raó de l'elecció d'aquest motiu, pres de la mitologia clàssica. Matías Quetglas se la imagina nua i amb els cabells curts arrissats i la representa amb dues màscares en les mans, seguint els atributs iconogràfics mencionats en la Iconologia de Ripa, a partir del segle XVII.
El simbolisme de la màscara està relacionat amb la protecció; les coses ocultes; la transformació; el no ser. En el teatre sagrat representaven les forces sobrenaturals de les deïtats a qui encarnaven; en el teatre profà simbolitzaven les característiques internes que normalment romanen ocultes darrera la personalitat externa. Pot ser aquesta dualitat explicaria les dues màscares que porta Talia: la màscara còmica és el seu atribut propi, la que ens mostra en la mà esquerra que té forma esfèrica i somriu. En canvi l'altra màscara, la de la mà dreta, que Talia no exhibeix, podria fer referència a les característiques internes, les que romanen ocultes, i fins i tot a la tragèdia, encara que la màscara tràgica és l'atribut característic de la Musa Melpómene.
Característiques estilístiques
Un dels aspectes característics en l'obra de Matías Quetglas són les referències constants a la cultura clàssica. En el cas de Talia són prou explícites. Però no solament com a mers referents, sinó també pel gust que l'artista té en reinterpretar i actualitzar, un cop i un altra, la inesgotable tradició greco-romana. Aquest cop ha triat l'etapa més tardana del classicisme grec, la que es desenvolupa en el segle IV a.C., on la representació dels déus s'humanitza i s'abandona la serenitat i l'equilibri de l'època de Fídies. L'art s'endinsa cercant la sensibilitat, els sentiments, les emocions i els estats d'ànim, fins arribar a les desproporcions i a les contorsions anatòmiques impossibles de l'etapa hel·lenística. Aquest fet durà a rompre definitivament la frontalitat de les escultures i a valorar altres punts de vista, obligant l'espectador a moure's al voltant de l'obra per poder apreciar-la i entendre-la en la seva totalitat.
Curiosament, un dels referents menorquins de l'escultura de Quetglas podria ser un petit bronze -fa 20 centímetres d'alçada- que es va trobar a finals del segle XIX al Pujol Antic de sa Cavalleria des Martinells, as Mercadal. Es tracta d'una divinitat bèl·lica o "Mars Balearicus", probablement una rèplica romana del model hel·lenístic de Lisip del segle IV a.C. d'època d'Alexandre. Salvant les mides, les dues obres presenten importants similituds estilístiques i figuratives.
Per altra banda, Matías Quetglas s'inspira i recrea el ritme intern de la famosa corba praxiteliana (Praxíteles fou el primer escultor grec que representà a la divinitat femenina nua i celebrat per la gràcia de les seves escultures), forçant i transformant la lànguida i graciosa postura d'abandonament i ondulació del cos en "S", en una altra més pronunciada que accentua el ritme de contrapposto (balanceig del cos que carrega el pes sobre el peu dret, mentre que l'altra només toca en terra amb els dits, trencant la simetria) i el força com si d'un pas de ball es tractés atorgant a l'obra una sensació dinàmica d'equilibri inestable o equilibri dinàmic, puix el material del bronze és més resistent a les tensions internes i permet suggerir millor el moviment.
L'expressivitat de Talia també ve donada pel tractament escultòric i volumètric de les formes que composen el seu cos desproporcionat i estilitzat, a la manera hel·lenística i manierista (corrent estètic italià que es dóna en el segle XVI amb un marcat gust per la desproporció). Depenent del punt de vista triat per mirar l'escultura, la unió de les diferents parts del cos (cada una de les parts foses per separat) es fa a partir de superfícies suaus que esdevenen discontínues, la qual cosa fa més expressiu el modelat escultòric de cada part, sense perdre la unitat de conjunt quan la apreciem globalment.
El detall de la mà dreta amb la màscara mig amagada trenca la frontalitat i accentua la sensació de l'espai tridimensional que ocupa l'estàtua, i convida que la figura sigui contemplada des de diversos punts de vista que l'espectador ha de triar al seu gust. En el rostre (malgrat el pedestal i els seus tres metres d'alçada) s'endevina una lleugera expressió ambigua i la silueta de la seva figura a contrallum, per uns moments, es retalla pels matins assolellats de la costa de Deià, i l'astre rei permet que la seva ombra es projecti sobre l'asfalt en un diàleg callat entre l'arquitectura, l'escultura i el carrer, i ens un convida a gaudir d'un important centre de cultura com és el Teatre Principal de Maó.
D'altra banda, les escultures urbanes són un important patrimoni artístic que no només contribueix a l'embelliment dels espais públics i a mostrar la permanència de l'art al carrer, sinó que també són al·lusions culturals i ideològiques, mostren la personal i sensible història més recent de la nostra ciutat.

Comentar


Todos sus comentarios serán previamente moderados. Gracias por participar.

* Campos obligatorios

De momento no hay comentarios.