La mar de lletres

'El secret de Christine Falls', Benjamin Black

Valorar:
preload

06-11-2015

Daniel Piris Basden
"Crec, ben sincerament, que un pseudònim ha de servir per alguna cosa. Per camuflar-te sota una identitat diversa que tal vegada sigui més atractiva que la pròpia; per publicar allò que potser no t'atreviries amb el teu nom vertader, temorós del xerrim de l'alta gent de cultura que, al capdavall, t'ajuda a pagar les factures; per provar una dubtosa i nova estratègia comercial que, en realitat, ja han provat molts abans que tu... Vés a saber! Si no té cap utilitat definida, en qualsevol cas, utilitzar-ne esdevé, en el millor dels casos, una futilitat forasenyada. No sé, entre totes aquestes possibilitats (a les quals hi pot afegir vostè qualsevol altra opció que li vengui de gust), quin és el vertader motiu pel qual un notable escriptor irlandès com John Banville, qui rebé el prestigiós premi Man Booker l'any 2005 per la novel·la "El mar", publica ara la seva darrera obra, "El secret de Christine Falls", sota un pseudònim gens primmirat, el de Benjamin Black.
Més difícil d'entendre és encara si tenim en compte que a la cinta que embolcalla el llibre es pot llegir, sense embuts: John Banville és Benjamin Black. Desvetllat el misteri del pseudònim fins i tot abans de conèixer-lo, hom se n'adona de la barroera elecció de la nova identitat, atès que aquesta novel·la de Black pretén formar part de la millor literatura de gènere negre, tot i que, a l'hora de la veritat, només la miri de gairell, amb la por de l'adolescent enamorat. Així les coses, en llegir el llibre descobrim que, en efecte, l'autor aconsegueix tocar amb els dits la bona literatura encara que l'adjectiu negre esdevingui quelcom buit i sense gaire sentit: una etiqueta com les del supermercat, un senzill i efectiu embolcall per presentar-ho.
Al capdavall, la novel·la de Black es construeix sota un reguitzell de pistes falses que ens porten a molts carrerons sense sortida, tot plegat amarat fins al moll de l'os de la boira de Dublín i un misteri etern que, en realitat, ens ofega a tots: la recerca de la pròpia identitat, un tema cabdal en l'obra anterior de Banville. Quirke és un homenot solitari de mitjana edat, corpulent i una mica badoca, galtaplè i ofegat pels dubtes, que treballa com a prosector al dipòsit de cadàvers de Dublín, als anys cinquanta.
El trencaclosques comença una nit quan Quirke, una mica tocat per l'alcohol que ha ingerit en una festa, descobreix el seu cunyat Malachy Griffin, un ginecòleg de prestigi que no hi té res a fer al soterrani de l'hospital, manipulant la fitxa d'un cadàver, el cadàver de Christine Falls. Quirke, sense saber ben bé el motiu que secretament l'impulsa, estira de mica en mica un fil d'Ariadna que el durà a descobrir quelcom que, tanmateix, ja sospitava, una trama plena de misteris i buidors que cavalca entre la capital irlandesa i la ciutat nord-americana de Boston, a l'altre costat d'un oceà Atlàntic que, tanmateix, van creuar tants i tants d'irlandesos.
Amb la novel·la, Black mira d'esbrinar quina és la veritable dosi de veritat que habita en cadascun dels personatges, en cadascun de nosaltres. Tots els personatges, al mateix temps que el narrador omniscient ens ofereix la informació segons la seva voluntat, administren bona part d'allò que volen que els altres coneguin de la seva pròpia experiència, tot plegat en una lluita silenciosa que deixa poques escletxes per l'espai més íntim en una vida que, per moments, esdevé angoixosa i asfixiant. Les aparences, la mirada de l'altre, és allò que veritablement compta en aquest Dublín d'etiqueta fistonejat per unes estructures socials establertes en què cadascun ha de jugar, sense sortir-ne un ble, el paper que se li assigna. La dubtosa identitat de Quirke és un bon exemple de tot plegat, atès que la recerca del passat de Christine Falls no és altra cosa, en realitat, que la recerca del seu propi secret.
Alguns han dit i escrit que Benjamin Black és un John Banville menor, tot fent referència al fet que aquesta seria la seva novel·la més assequible i entenedora per al gran públic, menys complexa i arquitectònica. A mi m'agrada pensar que, si és així, estem d'enhorabona.

Comentar


Todos sus comentarios serán previamente moderados. Gracias por participar.

* Campos obligatorios

De momento no hay comentarios.