La mar de lletres

'Habíamos ganado la guerra', Esther Tusquets

Valorar:
Visto 2 veces
preload

06-11-2015

Dan Piris Basden
Publicar un llibre de memòries en el qual pretens reflectir allò que resta del teu passat, ja difús rere els anys i els esdeveniments, pot resultar, en molts aspectes, problemàtic. No tan sols pel fet d'enfrontar-te despullat a la teva pròpia història i als teus actes, sinó pel fet que altres persones que compartiren amb tu les vivències i els moments, transformades de la teva mà en personatges literaris, es poden veure o no reflectides en allò que descrius, de tal manera que a vegades pots crear situacions incòmodes fins i tot insospitades. Tot plegat sense parar comptes en què potser allò que expliques pot modificar també, al capdavall, la idea més o menys boirosa que el lector que segueix la teva trajectòria s'havia fet de tu.
De fet, això és el que li succeí, si fa no fa, al reconegut escriptor Günter Grass aquest mateix any quan, en publicar el volum de memòries titulat "Tot pelant la ceba", en el qual confessava haver format part de les Waffen SS en la seva joventut, va haver de llegir i escoltar un bon grapat de recriminacions que arribaven de tot arreu, sobretot del seu propi país, on se'l venia considerant com una mena de veu de la consciència nacional, tot i que ell mai va elegir aquest trist paper. Fins i tot un director de cinema prou reputat com Wim Wenders sol·licità públicament que Grass retornés el premi Nobel de literatura que li havia estat concedit l'any 1999, tot confonent l'art amb les misèries de la vida de cadascun. És en aquest sentit que aquest llibre d'Esther Tusquets no pot sorprendre a ningú, atès que no hi desvetlla res que, en realitat, no fora conegut amb anterioritat (el seu passat franquista i la seva afiliació a la Falange), la qual cosa no deixa de fer que suposi un veritable contrapunt a tot un curull de literatura, bona o dolenta, que de la guerra civil espanyola s'ha fet des del punt de vista dels vençuts.
Esther Tusquets ens parla de la seva infantesa a la Barcelona dels anys immediatament posteriors a l'entrada de les tropes franquistes pels carrers de la ciutat, un fet que, com recorda l'autora, la seva mare celebrà amb entusiasme tot empassant-se un pot sencer de llet condensada (quelcom gairebé impossible durant la guerra), encara que per a ella, freda, estirada i orgullosa, el senzill fet de menjar suposava ja una veritable grolleria. La infantesa d'Esther Tusquets és una infantesa grisa perquè grisos eren els carrers d'una ciutat a la qual li costaria molts d'anys remuntar el vol, però la vida d'una filla de la burgesia barcelonesa de postguerra, no obstant, no podria qualificar-se, precisament, de desgraciada. Esther Tusquets confessa que, tot i que els seus pares conformaven un cas estrany dins la societat franquista d'aquells primers anys de postguerra, en realitat va viure en una mena de bombolla que no anava molt més enllà de l'eixample. Fins ben entrada l'adolescència, de fet, no arribà a conèixer el barri gòtic de la ciutat. Dels barris perifèrics i massificats no en tingué notícia, com aquell qui diu, fins que cursà estudis a la universitat. La seva vida burgesa restava enquistada entre la llar familiar, l'escola (Tusquets anà durant molts d'anys al col·legi alemany del carrer Moià, una entitat educadora permesa pel règim franquista que proposava un estrany model educatiu: laic i amb una forta doctrina que bevia del nazisme) i els aleshores llargs estius ben al costat de la mar, en un moment en què el turisme encara no havia trobat el model intensiu i democratitzador (és a dir, obert a tota mena de butxaques i classes socials) que ara coneixem. Tot plegat, al bell mig d'un mosaic familiar ben divers que anava des de l'avi francmaçó fins a les criades de filiació comunista que els preparaven molt sovint ensalada russa tot assegurant que a Rússia en menjaven gairebé cada dia, passant per un oncle capellà molt proper a la cúpula del règim franquista que, al capdavall, fundaria l'editorial Lumen. Tanmateix, doncs, un panorama distint del que estem avesat a veure en els llibres dels vençuts.
Esther Tusquets recorda prou sovint que ella formava part d'una societat pobre i miserable en la qual la burgesia n'era una excepció que celebrava amb ostentació la seva victòria a la guerra civil, fora o no quelcom per celebrar. El país sencer era seu; miserable i gris, però seu. Dels altres, dels vençuts, no se'n parlava. De fet, les diferències entre el món de la burgesia i el món dels criats conforma un dels elements de major interès del llibre a l'hora de comprendre com es veien les coses des d'aquell altre punt de vista. Tanmateix, de vencedors pobres és ben segur que també n'hi havia, però d'aquests tampoc se'n parla.

Comentar


Todos sus comentarios serán previamente moderados. Gracias por participar.

* Campos obligatorios

De momento no hay comentarios.