Un cor per a dues mares

El ferrerienc Salvador Conesa Viloví ha trobat a la seva família biològica de Granada després de 65 anys

| |

Valorar:
preload
menorca Salvador Conesa migjorn gran Home adoptat que després de mol

L’estima i agraïment Salvador Conesa guarda al cor el record de la seva família d’adopció, que exposa a casa seva juntament amb la fotografia del capellà Francesc Febrer, qui el va dur a Ferreries, i la de la seva mare biològica

Josep Bagur Gomila

Conesa Viloví per decisió d’un jutjat. Els dos cognoms, però, que més li pertanyen són Torrent i Melguizo, fent honor a la mare adoptiva i a la biològica, o a l’inrevés. Dues Antònies casualment, una de Ferreries, i l’altra de Dúrcal (Granada). La història de Salvador Conesa Viloví, de 66 anys, és la d’un fillet que va néixer a la Casa de Maternitat de les Corts de Barcelona, pensant que s’havia quedat orfe, que és la història que li van contar de petit, i qui per mediació del capellà menorquí Francesc Febrer Janer es va alliberar d’aquella mena de presó per anar a viure a Ferreries. Era 1963 i tenia 10 anys. Va viure primer una temporada amb la família de Joan Andreu, i després, a Son Guiem, amb els pares adoptius ja per ell tota la vida; Joaquim (Xim) Febrer Sintes i Antònia (Antonyita) Torrent Martí, a qui va estimar, perquè el van acollir sempre com un fill, i als quals ell va cuidar com a tal fins als seus darrers dies.

En Xim va morir amb molta pena per no haver estat capaç de donar-li el seu cognom. A l’altra banda de la mar, Antonia Melguizo Encuentra moria també amb pena a 96 anys per no haver pogut recuperar mai, malgrat intents, aquell fill que deixà als dos dies d’haver donat a llum a un orfenat de Barcelona amb el nom de Salvador, l’únic que ella va poder triar.

La vida és prou llarga i dóna prou voltes per fer justícia. Aquella mare no va tornar a veure el seu fill biològic, però en Salvador, després de tota una vida investigant, sí que l’ha poguda plorar com a mare, al costat de la seva tomba. Açò va ser un 28 de novembre de l’any passat. A França, on n’Antonia Melguizo està enterrada, hi plovia aquell dia, pero eren més fortes les llàgrimes del seu fill solidaritzant-se amb la seva història. Va quedar viuda als 37 anys amb quatre fills, i havent-se de guanyar la vida fregant estances de casernes de soldats, va quedar embaraçada amb 46 anys, segurament, fruït d’un abús. A Dúrcal, el seu poble de Granada, gairebé igual de gran que Ferreries, aquella historia de deshonra va ser tapada enviant-la a parir a una casa de maternitat de Barcelona, on ningú tenia accés als expedients, protegint, així, la confidencialitat dels progenitors.

El 2014, un canvi en la legislació va donar accés a part d’aquella història documentada amb legats a Salvador Conesa, casat as Migjorn amb n’Esperança Triay, la persona que més l’ha ajudat a buscar aquesta «aguja en un pajar». És la frase que va emprar José Pérez, investigador, quan la parella el va visitar a Salobreña, molt aprop de Dúrcal. Hi van arribar perquè a través dels arxius de la Diputació de Barcelona van tenir accés a cartes enviades per l’Antonia i els seus fills majors intentant retrobar aquell nen des de França, on van emigrar procedents d’aquella zona de Granada. Aquell investigador, al sentir a Salvador, va lligar caps i va recordar una entrevista publicada feia poc a un diari local a Manuel Puertas Melguizo, que l’endemà els hi va fer arribar a l’hostal on s’allotjaven. En aquella entrevista, Manuel Puertas Melguizo explicava tota la seva vida d’immigrant a França, i per extensió, la de la seva mare, l’Antonia. En Salvador, llegint-la, amb les poques pistes que tenia dels arxius de Barcelona, va reconèixer de seguida la vida de la seva família biològica i va anar a visitar-lo. En Manuel és un home ja octogenari, però li va bastar sentir «yo me críe en Barcelona» amb aquella veu tremolosa, per dir-li: «Salvador, dame un abrazo, hermano». I assanyalant una foto de l’Antonia, li va dir: «Esta mujer es tu madre».

Emoció rere emoció, des de l’any passat, Salvador Conesa i Esperança Triay no han aturat de viatjar per conèixer els membres de la família biològica. S’han mort ja dos dels seus germans, fills de l’Antonia, però hi queden el Manuel i l’Encarna. Aquesta germana va ser qui des de França va cuidar a la seva mare fins que es va morir. La justícia amb la injustícia del passat s’ha fet des del moment que en Salvador ha estimat la seva història. Estimant de petit Ferreries, aquell poble que el va acollir tan bé amb deu anys, tal com ho recorda, i estimant als seus pares adoptius (va posar de nom Quim al seu fill, en honor al Xim). Ara, ja jubilat, li ha arribat el moment d’entregar el cor a aquella mare biològica, qui ajudada pels fills grans, va intentar sense èxit localitzar el petit que havia deixat. Ha arribat l’hora d’estimar aquells germans de sang que havien cuidat i acollit la pena de la seva mare, amb la que la família va viure tota la vida.

Comentar


Todos sus comentarios serán previamente moderados. Gracias por participar.

* Campos obligatorios
AnteriorSiguiente
Página 1 de 1

Dali
Hace 7 meses

M alegr d q aquesta persona hagi pugut descobrir es seu pasat despres d tants d anys i coneixer es seus germans biologics malgrat colcun ja no hi sigui, ses sevas dues mares estaran orgullosas. PD. : m sembla mentida es comentari de na Tònia q nomes remarca sa diferent pronunciacio des nom d ses sevas dues mares, personas q es preocupan mes d com s escriu q de sa finalitat comunicativa x sa q serveixen ses paraules, s escrigui o es pronuncii com sigui es secundari

Valoración:14menosmas

Tònia
Hace 7 meses

Llògicament una era Antonia i s'altra Antònia.

Valoración:-27menosmas
AnteriorSiguiente
Página 1 de 1