Imatge antiga d'una bereneta al costat de la mar. | ARXIU IMATGE I SO DEL CONSELL

TW
9

A Menorca existeix el costum d’origen pagès d’anar a fer la bereneta de coques dolces i salades, formatge i sobrassada, albergínies i caragolins arran de la mar. És el que ha reviscut el Museu de Menorca en col·laboració amb Cómete Menorca aquest estiu, en dues sortides, una as Grau i una altra a Santandria.

L’Antropòleg Jaume Mascaró Pons (Ciutadella, 1942), membre fundador de l’Institut Menorquí d’Estudis i coordinador dels volums d’antropologia de l’Enciclopèdia de Menorca i del tradicionari, dedicat al concepte de cultura popular, n’explica aquí, en una xerrada, l’origen, el que coneixem també com anar a vega.

Quin és l’origen d’aquesta tradició?

—La tradició de la bereneta vora de la mar a Menorca, ve de fa molts anys, probablement, des de finals del segle XIX, i té l’origen en la gent del camp. Els pagesos feien aquesta sortida un dia entre la feina de segar i la de batre el blat, que era una operació llarga, i que acabava amb les mesurades, que és la festa més important dels pagesos. Abans d’aquesta, que era la celebració d’acabar l’any de feina, feien un descans, després de la segada, amb el dia d’escapada.

Tenia un dia concret?

—Es va començar a fer coincidint amb Sant Cristòfol, dia 10 de juliol. Aquesta tradició es va contagiar a la gent del poble, que també solia anar a fer la bereneta en aquesta data arran de la mar. Els pagesos hi arribaven en carretó, o en galera, si en tenien.

Es refrescaven allà?

—Significava anar a passar un dia fora del lloc, anar a veure la mar, i es mudaven. No anaven en roba de feina. Com a molt, es banyaven els peus. No hi havia la tradició de nedar encara.

Quan ve el costum de nedar?

—Fins a molt avançat el segle XX, ni els pagesos ni la gent de poble sabien nedar. La mar era un espai vist com una frontera de perill, una amenaça. El costum de banyar-se i anar a la platja, a Europa, comença bastant tard. S’inicia, de fet, al nord d’Europa a finals del segle XX i es va estenent a poc a poc.

Aquestes sortides eren en família?

—En família, però en sentit ampli; la gent que vivia al lloc. Però els segadors contractats per ajudar en la sega, molts, vinguts de Mallorca, ja havien tornat. És una tradició interessant perquè era el primer gran dia de l’any que podien sortir més enfora del lloc i cercar un espai ben a la fresca per descansar.

On es solien fer aquestes berenetes?

—Hi havia moltes arraconades que els pagesos coneixien. Si eren dels llocs de migjorn del terme de Ciutadella, podien arribar fins a Son Saura, a Macarella o Cala en Turqueta. Els de Ferreries, a Cala Galdana. Però aquestes sortides no eren forçosament a una platja, sinó a un lloc a prop de la mar.

I es feien amb el menjar típic?

—No podia faltar la coca en tomàtiga. Dia 10 de juliol és el moment de les primeres tomàtigues. I una altra cosa típica de començament d’estiu són les albergínies. Per tant, també eren típiques; albergínies ‘plenes’ o al forn. A Maó i Ciutadella també hi havia la tradició de menjar caragolins. Tampoc faltaven les coques dolces, en època d’albercocs i prunes, especialment de prunes de porc; ni el formatge i la sobrassada.

Quan es fa popular entre la gent del poble?

—A la banda de Ciutadella, el costum es comença a fer popular entre el gremi de sabaters. S’ajuntaven ja diferents famílies, especialment si hi havia festejants, i hi havia cançonetes amb la guitarra. Encara avui, moltes famílies, dia 10 de juliol, es troben per fer la bereneta a la vorera de la mar.

Com és aquesta vinculació amb Sant Cristòfol?

—Sant Cristòfol també és un sant de vorera, tal com està representat, com el gegant que ajuda a travessar un riu. En les tradicions populars, però, mai se sap del tot si l’explicació religiosa és l’origen o la coartada, per dir-ho d’alguna manera, allò que li dona color o ho fa polit. Des d’un punt de vista antropològic, aquesta sortida està relacionada amb el moment de recollir el fruit de tot un any de feina, perquè d’això depenia després l’hivern. Es fa en època de bon temps, d’abundància, de la mateixa manera que les festes dels pobles són a l’estiu. Sant Joan mateix coincideix amb la sega, on el dia és més llarg i tot explota.

És un moment de celebrar.

—De celebrar en època de feina intensa com era segar, en un dia de descans. En el moment que el camp menorquí passa a dedicar-se a la ramaderia intensiva, i al farratge, es perd l’origen pagès d’aquest repòs abans de començar a batre, quan tenien ja les garbes a ‘s’era’. És després quan es converteix en una festa ja més vinculada al sant.

Amb quines fonts o documentació comptam?

—La font oral de la gent que ho ha viscut i conta encara la importància que tenia el dia de Sant Cristòfol. A la banda de Ciutadella és on s’han mantingut més les tradicions pageses. Toni Bonet, en els seus llibres sobre la Menorca pagesa, en parla d’aquesta tradició d’anar a vega. I en el volum de l’Enciclopèdia de Menorca sobre els costums de pagesos també hi surt la referència.

Ran de la mar tot és més polit?

—La mar, pels pagesos i per la gent de l’Illa en general, era una frontera de perill. Per aquí entraven els atacs i les morts, en les restes que deixava. La platja ensenyava tot el que la mar dua, i que no era sempre polit. Però a la vegada, veure i mirar la mar sempre ha estat per la gent d’una illa un punt d’extensió, perquè és el que fa somiar l’aventura. Mirant l’horitzó com un punt de referència del que hi allà més enllà. La dualitat, aquest doble sentiment de perill i somni, per jo, sempre ha estat un element mental dels illencs molt significatiu.