Mateu Orfila, una inspiració per a «El nom de la rosa»

A finals dels anys setanta, l’escriptor Umberto Eco estava enfeinat en l’elaboració d’una obra literària que va ser la seva primera incursió en la novel·la històrica, de suspens i misteri. En un viatge a París, Eco estava passejant per la vorera del riu Sena quan es va trobar amb un petit mercat de llibre de segona mà, es va aturar per fullejar els llibres a l’abast de la gent i la seva mirada es va fixar particularment en un d’ells, que duia el títol de «Tractat sobre els verins», publicat el 1814, del qual era autor el científic Mateu Orfila, menorquí de naixement, però nacionalitzat francès, donat que va desenvolupar gran part de la seva vida i la seva trajectòria professional a França.

La troballa totalment inesperada d’aquest llibre sobre els verins li va ser de gran utilitat, segons assenyala el periodista i investigador Miquel À. Limón, per poder comprendre i familiaritzar-se amb els verins, el seu funcionament i els seus efectes en el cos humà, un aspecte essencial en la trama de la novel·la que estava redactant sobre els misteriosos assassinats en una abadia medieval d’Itàlia. La novel·la «El nom de la rosa», amb el protagonisme de Guillem  de Baskerville que juntament amb el seu aprenent Adso de Melk investiguen l’autoria dels referits crims, va veure finalment la llum el 1980 i des d’un principi va constituir un èxit editorial, amb la posterior traducció a altres llengües. Un autèntic fenomen literari del prestigiós filòsof italià.   

En aquest sentit, Miquel À. Limón assenyala que l’allau d’elogis i crítiques favorables de la novel·la va fer que cinc anys després l’escriptor publiqués un altre llibre en el qual explicava quines havien estat les seves motivacions per escriure l’exitosa novel·la i la manera en que ho va fer. Es tracta d’una addenda especialment dirigida als seus lectors en la que l’autor  també dona a conèixer la manera en que es va documentar sobre el funcionament dels convents medievals i dels ordes religiosos i la vida diària dels monjos, entre altres aspectes. A més, segons assenyala Limón, hi ha un parell de pàgines en les quals l’escriptor relata l’episodi de quan va trobar de forma inesperada el llibre de Mateu Orfila, que li va permetre documentar-se sobre el particular.

Orfila

Mateu Orfila va estudiar la carrera de Medicina a la Facultat de València però també va decidir aprendre de forma autodidacta química a través de les obres dels principals autors francesos i de petits experiments que feia a ca seva. A més, va aconseguir una beca per continuar la seva formació acadèmica a Madrid i, posteriorment, a París.

Va ser precisament a la capital francesa on es va fer un nom i va aconseguir un cert estatus social. Orfila va realitzar nombrosos experiments amb més de 5.000 cans als quals administrava diversos compostos per estudiar els seus efectes. Amb els resultats d’aquests experiments el 1814  va publicar el seu primer i més important llibre «Tractat sobre els verins», amb què va sorprendre la comunitat científica de  fa més de 200 anys.

El científic menorquí encara és considerat com una peça fonamental per al desenvolupament de la toxicologia del segle XIX. Al seu llibre pioner, Orfila va demostrar, entre altres coses, que els tòxics podien ser absorbits completament pel cos de la víctima i que la difusió dels tòxics pel cos es feia a través del sistema circulatori, i no mitjançant el nerviós,  tal com es pensava en aquella època.