Els pallassos de Sonrisa Médica arriben al geriàtric de Maó

Són quatre els pallassos, amb el bagatge artístic i de recursos que comporta, que fan aquí aquesta tasca, amb el gran repte de treure somriures i aconseguir arribar al cor d’aquestes persones, amb gran diversitat de situacions cognitives.

L’arribada d’aquests pallassos a la residència geriàtrica va suposar tota una sorpresa, explica Adriana Aguilar, la pallassa Netipolida, que constata com les persones residents els hi han anat agafant confiança, de tal manera, que la majoria ara els esperen cada dimecres i alguns lamenten si un dia no els poden veure, com és el cas de na Xisca. L’experiència d’aquests sis mesos també permet personalitzar les accions, ara que els coneixen més, en funció del caràcter de cadascú o de la seva situació.

La dinàmica és treballar prèviament a cada sessió una idea d’activitat, i a partir d’aquí, improvisar, segons el moment, segons la persona que tenen davant o la manera com aquesta interactua. Són pallassos amb uns coneixements estrictes de la professió, en el sentit artístic i terapèutic, que empren tots els coneixements i capacitats, i on la música té un paper cabdal. Toquen instruments, guitarra i percussió, i canten amb un domini de la veu que arriba a ser emocionant. Fins al punt, que obtenen la resposta també de persones amb demència, a qui aquesta alegria d’alguna forma també arriba.

Jordi Pérez, en Patxuli en el seu paper de pallasso, constata com un senyor amb alzheimer s’enganxa a la lletra que li canten cada dimecres. És una de les cançons menorquines, que aquest senyor recita sencera, del seu repertori, conformat també per boleros, havaneres i clàssics com «Clavelitos». Poden fer el seu espectacle a un grup de persones en espais compartits, o bé personalitzats, dins habitacions on estan estirades al llit, en silenci. Entren amb tota cura, saludant, desplegant les habilitats humanes, i a partir d’aquí, comença el repertori artístic i humorístic. Saludant amb paraules afectuoses i començant les primeres paraules i notes de guitarra. Personalitzant les cançons. Sense resposta, de vegades, o amb una senzilla mirada que ho diu tot. O amb una acció al final, quan semblava que aquella persona no hi era. «I sí que hi són», afirmen. Com un dia que una senyora no feia cap gest, i de cop, els va fer adeu amb la mà. Una de les altres sorpreses va ser el joc al qual es va sumar una resident que semblava apagada en una demostració de malabars amb mocadors de colors, que també fan. Regals; la gran recompensa que obtenen d’aquesta tasca, expliquen els dos professionals, que s’han de cuidar també, amb ajut d’una psicòloga de l’associació, de situacions que presencien, amb la vellesa i la mort tan presents.

«Molts se’n van -declaren-, tots se n’aniran, tots marxarem». Des d’aquí són més conscients de la necessitat de viure el present. Dur l’alegria al geriàtric els permet sortir d’aquí «plens».

Els residents, de moment, es perden els seus somriures, donat que els pallassos van amb mascareta. Els obliga a treballar més el llenguatge del cos i de la mirada. També suposa un problema pel fet que moltes d’aquestes persones no hi senten bé i necessitarien per a una millor comprensió el moviment labial.

Connexió amb el personal

Els treballadors de la Residència Geriàtrica assistida de Maó també manifesten l’alegria que suposa cada dimecres la visita dels pallassos de Sonrisa Médica, que igualment interactuen amb ells, creant una complicitat que permet, entre d’altres, tenir la informació necessària sobre la situació personal de cada resident. Així ho manifesta Victòria Pons, auxiliar d’infermeria, que emfatitza en la necessitat d’aquestes accions després del moment tan dur que ha suposat per a la gent gran la pandèmia.

Per altra banda, els pallassos compten amb el suport de la psicòloga del centre, Ana Márquez, defensora, com la directora, Sara Sintes, dels beneficis que suposa aquesta acció terapèutica dels pallassos, que connecta amb la vida.