Ferreries promou l’aprofitament de pluvials domèstics

Al pati de la rectoria de Ferreries n’hi ha una d’antiga, que aprofita les pluvials mitjançant el sistema de recollida de les teules. L’aigua de quan plou que s’hi diposita la fan servir per netejar l’església de Sant Bartomeu o per regar les plantes. Altres veïns de Ferreries no saben prou quina manera tenen de recuperar-les. O quin és el manteniment que fa falta (el de les teules o el material específic que recobreix la cavitat). Com tampoc la desinfecció que precisa l’aigua perquè es pugui beure o sigui potable. Molt més saludable, afirma el botànic, que la que ve, recollida en aqüífers, del carrer. En primer terme, perquè no conté ni nitrats ni clor. Per parlar-ne de tot açò servirà aquest col·loqui, amb presència de manobres i mestres de casa, un fontaner i un arquitecte tècnic del poble, experts; a més d’un representant de l’Ajuntament. Aquest serà l’encarregat, entre d’altres, d’explicar la normativa vigent a la localitat en aquesta matèria, més relacionada amb les cases de nova construcció que en tot el que té a veure amb la recuperació. En aquest sentit, Pere Fraga considera que falta encara més implicació institucional per recuperar aquests dipòsits. Les cisternes més antigues encara utilitzen corda i poal, amb ajut de la politja, per treure l’aigua. Però moltes ja incorporen la instal·lació de bombes mecàniques amb energia elèctrica, permetent distribuir aquesta aigua amb pressió a tota la casa.

La paraula ‘aljub’ del nostre diccionari, de procedència àrab, dona compte de la importància que ha tingut la possibilitat d’emmagatzemar l’aigua en la història. S’empra ara per definir les cisternes dels llocs o cases rurals, picades en pedra, a diferència de la terra, que és el que trobam a les parts subterrànies de les viles, i que cal després recobrir per convertir el forat aconseguit en cisterna.

A Menorca, com que no hi ha ni grans muntanyes ni rius, només disposam de l’aigua que plou com a font d’aigua dolça. Un recurs escàs en el clima mediterrani, amb pluges estacionals i un estiu sec. En els darrers anys, els recursos hídrics es veuen afectats per la manca de pluges i per la forta pressió humana que pateix el territori, amb un consum d’entre 150 o 200 litres per persona i dia, quantitat que a l’estiu, a les urbanitzacions, es pot convertir en 1.000 litres per persona, si hi afegim l’aigua que requereixen les piscines.

«L’aigua corrent, fàcil d’obtenir, relativament econòmica i sense límits, ens ha fet oblidar una cultura mil·lenària de recollida, estalvi i ús racional de l’aigua de pluja», ens recordava en un article a «Es Diari» l’arquitecte Joan J Gomila. Considerant, a més, la manca de consciència del valor funcional, econòmic i patrimonial de les cisternes o aljubs. Gairebé en el mateix to escriu Miquel Camps, coordinador de política territorial del GOB, quan es refereix a la necessitat de treure línies d’ajuda per recuperar-los en l’ús domèstic o privat, i davant el contrast que significa un asfalt incapaç de permeabilitzar l’aigua de pluja i la falta d’aquest recurs. Ho veim clarament amb les pluges d’aquests darrers dies, amb la manca de capacitat dels claveguerams d’absorbir els excedents. No com antany, que era ben aprofitada l’aigua de pluja, com ens recorda el refrany menorquí «Aigua de gener, ompl ses botes i es graner».

Per cert, que l’aigua de pluja no incorpora la calç del marès de l’aqüífer, per la qual cosa «és ideal per allargar la vida dels electrodomèstics actuals i agraïda a l’hora de la neteja personal», ens recorda també Miquel Camps i per afegir a les cisternes altres avantatges.