Tots els llinatges normalitzats es basen en el llibre «Els cognoms de les Illes Balears», obra del lingüista mallorquí Gabriel Bibiloni publicada l’any 2022. | Gemma Andreu

TW
4

A la societat menorquina hi ha moltes persones que, tot i tenir en teoria el mateix llinatge, a la pràctica s’identifiquen d’una manera diferent. És el cas dels Allès i Al·lès o dels Pallicer, Pellicer i Palliser. A més d’aquests cognoms, també hi ha famílies dividides per la forma castellana i la forma catalana. Per exemple, els Gómez i els Gomis.

Mentre que els noms són «patrimoni de tothom» i «formen part de la llengua comuna», els llinatges serien «elements patrimonialitzats», segons detalla Dídac Martorell, tècnic del Gabinet d’Onomàstica del Servei Lingüístic de la UIB. «Aleshores, cadascun pot decidir si vol mantenir la forma tradicional del llinatge de la seva família. Moltes vegades no tenen res a veure amb una possible castellanització, sinó que senzillament són grafies prenormatives», explica Martorell. Seria el cas, entre altres, del cognom March, el qual porta una h final en haver sorgit a l’Edat Mitjana.

«Si algú diu ‘mira, jo el vull mantenir perquè fa segles que l’escrivim així’, cap problema. Però s’ha de donar la possibilitat i s’ha de difondre que també hi ha la forma normalitzada del llinatge adaptada a l’ortografia de la llengua. Per això poden sorprendre segons quines grafies», postil·la el filòleg.

Alguns exemples

  • Al·lès. La seva forma tradicional és Allès. S’ha de pronunciar geminant la ela.
  • Ametler. Les seves formes tradicionales són Ameller i Ametler. S’ha de pronunciar com una ela geminada. La forma Ametller també és correcta, però pròpia del català continental.
  • Garcia / Garcies. La forma tradicional seria amb a, tant Garcia com Garcias. Existeix el llinatge tant en singular com en plural, encara que les formes amb accent a la í són castellanitzades. Això sí, la terminació -as és pròpia del català prenormatiu.
  • Pellisser. Té un munt de varietats. Les formes tradicionals serien Pellicer, Pallicer i Palliser.
  • Todorí. Tudurí seria la forma tradicional. Tot i l’ortografia, es pronuncia amb les dues o com si fossin u.
  • Victori. Les dues formes tradicionals són Victori i Victory. Té el seu origen en el topònim basc Vitoria.

Transmissió oral

Per al genealogista Antoni Tudurí, la principal causa que explicaria aquestes variacions en els cognoms seria la transmissió oral pròpia de principis de l’Edat Moderna, moment en què comencen a aparèixer els primers llibres sacramentals de Maó i Ciutadella.

«Una àmplia part de la població no sabia ni llegir ni escriure, motiu pel qual transmetien el llinatge de forma oral. El capellà, frare o escrivà civil escrivia el que sentia i ho feia a la seva manera», relata.

Així, assegura que els escrivans «no seguien cap mena de norma ortogràfica i tenien una cal·ligrafia horrorosa», a més d’escriure amb «el seu propi pla». D’aquesta manera, Tudurí coincideix amb el raonament exposat per Dídac Martorell.

Tot això explicaria que en algunes branques del llinatge Huguet aquest s’escrigui sense h inicial i quedi plasmat com a Uguet, o que convisquin els Femenies amb els Femenias i els Fàbregues amb els Fàbregas. «Aquestes variacions eren habituals fins al segle XIX, és a dir, fa ben poc», apunta Tudurí, qui recorda el cas d’una família menorquina de l’època en què els sis germans del nucli familiar compartien el llinatge Hernández, però cadascun amb una grafia diferent: Hernández, Ernandez, Hernandis, Arnandis i Arnandes.

Certificat del casament entre Diego i Jeronia, quan López passa a Llopis.

La part estètica també juga un paper fonamental en la variació dels llinatges. És per això que al segle XIX en alguns es va afegir una y. El motiu és molt simple: quedava més polit. Seria el cas dels Victory, que originalment sempre s’havien escrit Victori o d’algun Tudury, en lloc de Tudurí o Todorí, la seva forma original. En aquest grup no entraria el cognom Triay, del qual es té constància que sempre s’ha escrit d’aquesta forma.

Normalització dels llinatges

En aquest context, la Universitat de les Illes Balears i l’Institut d’Estudis Baleàrics (IEB) van llançar la setmana passada una campanya de normalització de noms i cognoms en català, ja que la UIB és l’única institució capaç d’encarregar l’expedició de notes informatives sobre la normativa dels noms i llinatges en català.

Des del passat dimecres 19, un total de 32 persones han fet arribar el seu interès a conèixer les passes a seguir per formalitzar la tramitació i normalitzat el seu, la qual cosa suposa un pic que no s’assolia des de la posada en marxa del servei l’any 1995, quan la situació era nova i molt necessària. Des del Servei Lingüístic de la UIB informen que és necessari dur fins al Registre Civil del municipi corresponent —havent concertat una cita prèvia— o en defecte d’això, el Jutjat de Pau, tant el document d’identitat com el llibre de família i un certificat literal de la partida de naixement.

A més, tots els llinatges normalitzats es basen en el llibre «Els cognoms de les Illes Balears», obra del lingüista mallorquí Gabriel Bibiloni publicada l’any 2022 i que empra uns criteris totalment filològics.

El apunte

Joan F. López Casasnovas hauria pogut portar el llinatge Llopis

L’intel·lectual ciutadellenc Joan Francesc López Casasnovas té una història molt curiosa arran del seu primer llinatge. El seu quart avi, Diego López, va arribar a Maó des de Sòria a finals del segle XVIII. La recerca efectuada pel genealogista Antoni Tudurí indica que al casament entre el fill d’aquest sorià, Diego López Rotger, i Jeronia Catchot, el capellà Pascual Cardona canvia el llinatge. Tot i que empra el castellà, catalanitza el cognom i el transforma en Llopis, produint una alternança entre ambdós llinatges. El besavi de López Casasnovas, Josep, passa a dir-se Llopis Catchot. Tanmateix, el seu avi Joan tornaria a ser López, ben igual que son pare, Francesc López.