Antonio Rodríguez no havia estat mai a Maó, quan desembarcà al moll un matí del 30 de maig de 1905. De jove, havia estat picador de bous, conegut pel seu renom, Memento, també havia estrenat amb gran fracàs un drama que feia plorar. Antonio Rodríguez havia estat tancat a la presó. Ara era un policia al servei de l’ordre. La seva missió era recollir el detingut i portar-lo davant el jutge, a Barcelona.
Feia temps que la policia no tenia grans èxits en la persecució dels anarquistes, de fet, els darrers atemptats al Palau de Justícia o al carrer de Fernando havien quedat sense resoldre. La bomba del carrer de Fernando (en realitat de Fernando VII) havia provocat nombrosos ferits i alguns morts. Era una espina clavada en la policia, incapaç de trobar els culpables. Fins i tot, havien estat acusats de fabricar casos falsos per a atribuir-se els mèrits de la persecució dels crims. Al peu del vaixell l’esperava el policia Ramírez, que havia apressat al jove.
A finals del mes d’abril de 1905, el governador civil de Barcelona havia rebut la notificació del ministre que, a partir d’informacions rebudes per la policia francesa, li comunicava que se sospitava que a Barcelona s’estava preparant un atemptat d’impacte. En altres informacions es parlava d’un atemptat contra el rei en la seva visita a França. La policia havia fet les gestions de costum entre els seus infiltrats en el moviment anarquista, delators, havia escorcollat les cases dels sospitosos habituals, sense cap resultat. Noves confidències arribades en teoria d’enllà la frontera indicaven les reunions d’anarquistes a una casa del carrer Ferlandina i una altra del carrer de Sants, assenyalant un nom implicat en els fets: Alfredo Picoret Pi. Alfredo tenia denou anys, des dels tretze era afiliat al sindicat de metal·lúrgics i assidu en les reunions anarquistes.

Sí, Alfredo tenia llavors 19 anys i es movia en els ambients llibertaris. De fet, se’l tenia fitxat com a membre de Joventut Llibertària de Barcelona. El grup era reduït: el pastisser Estanislau Planas, el metal·lúrgic confident Joan Tossas Oller, de 22 anys; el daurador Francesc Serra Claveguera, de 27 anys; el marbrista Pere Bernadas Julià, de 27 anys; l’adober i guarnimenter Joaquim Coromines, de 23 anys; el nostre Alfred Picoret, fonedor, i pocs més. Havien tingut una iniciativa de ressò: la publicació del llibret Canciones Libertarias. El nom de Picoret ja havia sortit en la investigació del cas de la bomba que havia explotat al carrer de Fernando el 17 de novembre de 1904. Havia nat a Villafranca del Penedès i era fill de Primitivo Picoret. Son pare havia estat dirigent del Comitè Democràtic Històric de Vilanova i la Geltrú. Aquell 1904, Primitivo tenia 58 anys i treballava de guàrdia municipal al Tibidabo.
Des del març de 1905, Primitivo no veia al seu fill. En la versió policial dels fets, el jove havia abandonat Barcelona d’incògnit per fer-se enfora de la pressió que els cossos de seguretat exercien sobre els grups anarquistes violents i per a complir els seus propòsits. I quins eren aquests propòsits? Per la policia estava ben clar: la fabricació de bombes per a futurs atemptats.
Des de feia anys, alguns grups anarquistes defensors de l’acció directa sembraven el terror amb atemptats de diferent importància, des de robatoris a magnicidis. També la policia emprava mètodes expeditius i irregulars per al combat del terrorisme, entre els quals no hi faltaven la fabricació de denúncies falses o acusacions que després no es podien provar davant els tribunals. La conflictivitat social era present en una concentració industrial i proletària com Barcelona. Alfredo Picoret degué arribar a Maó cap el març de 1905. Ho dic perquè en les declaracions es parla de dos o tres mesos de residència aquí. Entre 1900 i 1905, Maó va viure una onada de conflictivitat social, sense episodis de violència, encara que amb algunes punyades de tant en tant. A Maó i as Castell havia crescut el moviment obrer d’obediència anarquista i organitzat en la Federació Obrera de l’Illa de Menorca, sota la influència de Joan Mir i Mir. El seu òrgan de premsa, «El Porvenir del Obrero», arribava a Barcelona i era conegut en els ambients llibertaris. Algun cop havia informat de l’activitat de Picoret a «Juventud Libertaria». És possible, per tant, que el jove tingués algun contacte previ a Maó, encara que no el coneixem.

Mentrestant tot això passava, un confident de la policia a Barcelona, Joan Tossas, infiltrat a Juventud Libertaria, informava als agents de l’existència d’unes bombes enterrades a la muntanya del Coll. Tossas els va dur fins el lloc i, efectivament, tres bombes desarmades, amb els perns i tapadores a part, van ser descobertes. En la versió policial, les bombes eren iguals que les que havien estellat al Palau de Justícia i al carrer de Fernando, i ja apuntaven a Picoret com a responsable de la seva fabricació. En la versió de la premsa llibertària, tot havia estat un muntatge de la policia per a) aparèixer com a garantia de seguretat i b) apuntar a aquell grup com a responsable dels casos no resolts.
Memento arriba a Maó i es fa càrrec del jove. Possiblement per fer punts davant els seus superiors, el sotmet a un primer interrogatori, que després Picoret denunciaria que fou sota tortura. No hi érem, no ho sabem. En aquest punt de la història, fa falta dir que en cap moment es parla que s’hagi trobat cap element útil per a preparar una bomba. En les informacions es parla, això sí, de documents xifrats que, en teoria, serien les instruccions que rebria Picoret per a fabricar els artefactes a Maó. L’endemà, passen policia i detingut a Mallorca. En la premsa del dia següent ja es parla de la implicació del jove en diferents actes terroristes. Segons la premsa conservadora i sensacionalista, Picoret hauria anat a Maó clandestinament per a fabricar les bombes. Segons La Última Hora de Palma (6/06/1905): «Se nos asegura que el Picoret, detenido en Mahón, al estar en la cárcel de Palma dijo: Por lo único que siento mi detención es por haberme separado de Mahón donde había encontrado a gran número de individuos que hubieran engrosado las filas del anarquismo». Abans com ara, les notícies es creen. És difícil creure que estant incomunicat, la veu de Picoret arribés a algú i que aquest algú la fes arribar al redactor. Però el comentari, inventat o no, ja servia perquè el redactor afirmés: «... a nuestro entender haría un hermoso servicio el inspector o agente de la policía que cuidara de comprobar la certeza de tales manifestaciones. Las autoridades si quieren acabar con esta plaga social deben poner en ello toda su actividad y energía». La veritat és que l’inspector no tenia gaire feina a fer. Els anarquistes de Maó no eren clandestins, sinó que actuaven en la defensa dels seus ideals a cara destapada, fins i tot amb publicació pròpia.

Picoret arriba a Barcelona el 5 de juny de 1905 a bord del vapor Raimundo Lulio, conduït pel caporal de policia, Sr. Comas, acompanyat per l’agent Antonio Martínez, Memento. A Barcelona, és el jutge Nicolás Moreno y García Navarro, que havia estat jutge municipal del districte de Les Corts, qui es fa càrrec de la instrucció. Ell i el fiscal Felipe Pozzi, són qui prenen declaració a Picoret al Palau de Justícia, on el jove està incomunicat. «El Noticiero Universal» ja publica que, segons rumors, Picoret es reunia amb altres anarquistes a casa de Josep Arbós, on se suposa que es prepararen diferents atemptats i que les bombes que es van trobar a la muntanya del Coll havien estat dipositades pel mateix Picoret, destinades a un gran atemptat al passeig de Gràcia durant la celebració de la rua del diumenge de Carnaval, on, per cert, no va passar res digne de menció. Josep Arbós estava aquell juny de 1905, pres i processat pels fets de Belles Arts. En el grup també hi participava un altre personatge que va ser molt conegut aquells anys per Barcelona, Mauricio Bernardon. La qüestió era anar construint una història, un relat, que es diu ara. Altres notícies parlaven que Picoret havia confessat ser el constructor de les bombes que es van enviar a França i que guardava remordiments per açò. Durant dies, alguns periodistes va especular sobre les bombes franceses de Picoret, fins que en van deixar de parlar. Ja sol passar.

Naturalment, des de Maó, «El Porvenir del Obrero» segueix els esdeveniments. En l’edició del 8 de juny de 1905 fa una sèrie d’afirmacions: a) remarca les contradiccions entre les diverses informacions de premsa; b) desmenteix que Picoret estàs implicat en l’atemptat del carrer de Fernando; c) nega que Picoret tengui res a veure amb les bombes enviades a París per atemptar contra el rei d’Espanya; d) nega que Pere Vallina, un altre dirigent anarquista que volen implicar, hagués estat per Varsòvia i Barcelona, ja que durant els darrers mesos no s’havia mogut de París i, per última, apunta directament a La Última Hora: «El diario palmesano ‘La Última hora’ publica una serie de disparates que supone declaraciones de Picoret por escrito a bordo del vapor Lulio. Algo parecido se dijo por Mahón, donde tampoco habló el detenido con ninguna persona fuera de las autoridades y molicies. Como se ve, parece que hay alguien interesado en hacer correr mentiras que produzcan la sensación y predispongan la opinión pública en contra del preso. Decimos que han de ser mentiras porque la verdad nadie puede saberla, ya que nadie ha hablado con el preso, repetimos, ni asistido a sus declaraciones, más que las autoridades, el policía Memento y la guardia civil».
No era la primera vegada que Memento s’inventava una història. Mesos abans, Memento va pressionar a una pobre dona, Segunda Casellas, a declarar que els obrers de Sants, els germans Benaiges, eren els autors de l’explosió del carrer de Fernando. Va intervenir la justícia, la premsa i l’opinió pública i al final, tot es va reduir a un cas d’incapacitat mental de la dona i l’acció de l’alcohol i del policia Memento. Després de patir la pressió de la falsa culpabilitat, els Benaiges van poder refer la seva vida. Mesos després, el mateix policia va vestir la teoria que l’autor havia estat l’anarquista Barrera, el pare del qual, Pere Barrera, va denunciar que tot havia estat un muntatge per aprofitar les incapacitats mentals del jove. Era Picoret el tercer intent?

El 28 de juliol, «La Publicidad» comença a treure un nou argumentari: que Picoret no té el seny condret: «Para demostrar el estado de debilidad mental en que se halla Alfredo Picoret y la influencia que en él ejercía el Juez Sr. Moreno que entendió en la causa seguida contra Pujol, Miranda y otros, allá va la copia de unos papelitos que Picoret logró sacar por los medios que los presos acostumbran: He sido una víctima por falta de conocimiento, me despido de vosotros y os deseo que tengáis el suficiente valor para despreciarme y procurar vivir lo mejor posible. No hagáis caso más que de lo que os diga el juez Moreno. Estoy tranquilo ¿quién se interesa? Tengo buenas confianzas, me falta papel y pluma, estadlo vosotros de que seré indultado. A Picoret». El 3 d’agost de 1905, La correspondencia de España diu que Picoret ha assenyalat els autors de l’atemptat del carrer de Fernando: Pujol, F. Miranda i altres, però que ara Picoret diu que aquestes declaracions les va fer sota tortura i amenaces, sota el canó d’un revòlver i després de veure alguna cosa que va deixar les seves facultats mentals malmeses.