Un relat epistolar de la guerra de Cuba

Francesc Monjo Fedelich era un jove ciutadellenc que va ser mobilitzat als fronts de Cuba quan aquesta colònia s’havia aixecat al crit de la independència nacional. S’estava pels volts de Ciego de Ávila, una província situada en el centre geogràfic del país, on havia anat a servir com a soldat del Regiment d’Alfons XIII.

Tal volta, aquella zona geogràfica li podia haver recordat l’orografia menorquina, ja que és un territori molt irregular però d’escasses alçades. És situat a penes a una mitjana de 27 metres sobre el nivell del mar. Té un relleu marcat per    un únic pic (el turó Cunagua) de 338 metres d’altitud: si fa no fa, com El Toro de ca nostra. Després d’un dens silenci de vuit mesos, o més, la mare tingué l’alegria infinita de rebre una carta del fill. Fou el març de 1897. El conhort i la satisfacció foren tan explícits que no tingué rubor de fer-la pública per als lectors de premsa del seu temps.

«Apreciada madre: Tomo la pluma para manifestaros mi buen estado de salud, deseando que sea igual el vuestro, y para haceros saber que el primero de enero recibí ocho cartas vuestras que se hallaban detenidas por el motivo de que yo estaba destacado en un puesto en el cual no podía recibir carta vuestra, pudiendo sólo escribiros y mandaros las cartas por mediación de algunas fuerzas que, sin ser de mi brigada, se pasaban por este destacamento cuando iban de operaciones. Este era el motivo por que yo os escribía sin contestar a vuestras cartas, hasta que en el mes de enero llegó una columna conduciendo un convoy y recibí las que vos me habíais mandado durante los meses de mayo, junio, julio, agosto y noviembre» [«El Noticiero» 20-3-1897, 517].

Aquella beneïda allau de missives despertà un rosari d’alegries i d’enyorances en el soldat ciutadellenc. «Comprendo cuán triste estaríais, madre, al recibir tan pocas noticias mías, pero era sólo por el motivo de hallarme yo destacado en este pueblo que se halla entre montañas y tiene que dar destacamento a una de ellas en la que se hallan los aparatos de los ingenieros con los cuales se comunican las noticas, de noche con una especie de luces y durante el día con espejos y el reflejo del sol, de cuyo medio se valen para pasar las noticias de uno a otro pueblo» [Ibídem].

En aquells dies, els havia encerclat una partida insurrecta que va provocar un atac per sorpresa contra la posició espanyola. La pressió armada els tingué durant cinc jornades sense possibilitats d’establir comunicacions amb l’exterior ni tampoc amb els comandaments veïns, per com els enginyers no podien fer l’oportuna instal·lació elèctrica. «La situación empezaba a ser desesperada por escasearnos el agua, hasta que, al fin, lograron telegrafiar, viniendo en nuestro auxilio el coronel Martí con fuerzas de infantería y caballería. La rabia que al telégrafo de luces tienen los insurrectos es mucha, porque ven que a este no pueden cortarlo como sucedía con el alambre», explicava Monjo.

Amb un bon punt de prudència, Monjo no volia encendre esperances buides als familiars, i es negava a escriure cap consideració —que hauria estat merament especulativa— sobre el termini en què podria acabar la maleïda guerra colonial, malgrat que en aquelles dates la intensitat insurrecta havia minvant a causa del desànim que havia provocat la mort de l’idolatrat capitost, el Major General Antonio Maceo y Grajales, que tanta ardidesa havia encomanat als cubans en totes les fases de la guerra. El cabdill fou abatut en el combat del 7 de desembre de 1896 a San Pedro, a trenta-cinc quilòmetres de l’Havana.

«En cuanto a nosotros, lo deseamos de veras por las muchas fatigas que pasamos a causa del mal terreno que hay en esta de Cuba, pues siempre que vamos de marcha estamos sudando, y como llueve todos los días, este es el motivo porque hay tantas enfermedades. Además, tenemos que pasar muchos ríos a pie después de llevar cuatro o cinco horas de marcha para llegar al campamento, y en cuanto llegamos tenemos que hacernos el rancho. En cuanto llega la noche, no tenemos otra cama que la manta tendida sobre la yerba, y por cabezal, el fusil Mauser con cinco tiros dentro y 150 en el correaje, y el morral al costado. Esto es, madre, el modo cómo duerme el soldado en campaña. A la mañana siguiente nos levantamos a las tres y media, nos arreglamos, pasamos lista, tomamos café, un trago de caña (por un vellón nos dan un litro) y en marcha otra vez».

La consciència d’espanyol cridat a la defensa de la pàtria —deia sense embuts— l’obligaven a no defugir les topades en què feia part, enmig de la manigua, l’ardor del sol i la immunologia personal dèbil i exposada a les malalties exòtiques incurables. «Os juro que no olvidaré el sagrado juramento que hice al entrar en el servicio, en el acto de jurar la bandera, pues como español y como soldado debo defender a España hasta derramar la última gota de sangre, y pues Cuba es y debe ser de España, mi deber es defenderla. Y, en fin, madre, por mucho que os diga no os lo cuento todo y, por tanto, recibid el corazón de vuestro hijo que más desea daros un abrazo que escribiros. — Francisco Monjo».

Mentre la carta de Monjo es difonia a l’Illa, a l’Hospital Militar de La Corunya, el soldat ciutadellenc Gabriel Pons Femenies, del Regiment Provisional de Cuba, amb llicència per malaltia, hi moria —ben tot sol i apesarat—, més aviat víctima de les infeccions tropicals i del vòmit negre que no pas per ferides de guerra.

Hora de lleves

A Menorca, la indústria espectral de la guerra se’n portava els joves amb la mateixa facilitat que la tramuntana escombra la fullaraca. Els comptes de l’any 1897, parlen per si sols. Es reclutaren del nostre país devers 145 joves menorquins. Les estadístiques es feren públiques l’11 d’octubre, gràcies a les quals es va saber aquest repartiment de soldats per a Cuba: 61, dels quals 21 de Maó (inclòs Sant Lluís); 11 de Ciutadella; 8 d’Alaior; 4 des Mercadal; 3 de Ferreries; i altres 3 des Castell. Soldats mobilitzats a les Filipines: 18, de Maó 8, Ciutadella 4, Alaior 3, i es Mercadal, Ferreries i es Castell, un cada un. Soldats mobilitzats a Puerto Rico: 5, dels quals 2 de Maó i 1 de Ciutadella, 1 d’Alaior i 1 Ferreries; i des Mercadal i es Castell, cap. Finalment, quant a destinacions espanyoles a la península: 72 (Maó 30, Ciutadella 16, Alaior 16, es Mercadal 4, Ferreries 2 i es Castell 4) [«El Bien Público», 11-10-1897, 7.306].

El doblers, però, contenia una mena de poder taumatúrgic per pal·liar gairebé totes les misèries —si més no les materials. Era així ahir i ho és encara ara. La capacitat econòmica de les famílies actuava talment com una exacta contra llei. És a dir, el recurs per posar-s’hi fora d’ella per eludir-la i comprar-se un privilegi social. Si pagaven 1.500 pessetes (una fortuna!) hi quedaven exempts de servir. No cal suposar les mil i una que ordien els joves (i llurs pares) per redimir-se del reclutament. Fins al dia 30 de setembre de 1897, hi havia hagut temps per liquidar el preu fixat pel Ministeri de la Guerra, i així escapolir-se d’entrar en quintes per a l’any venidor, el de 1898. La gent va regirar els duros davall les pedres, i va gratar amb polpes i ungles per anar a lliurar-los a l’Administració-Dipositària —la recaptació estatal a l’Illa, vaja— que llavors dirigia el maonès Josep J. Sanxo i Caules.

Tanmateix, però, el diner és un bé rar, raríssim, en aquestes circumstàncies deplorables de fam i penúries —o potser els que en tenien el conservaven amagat. Per açò, només en la passada lleva, foren cinquanta-cinc els menorquins que pogueren reunir els 300 duros que valia la, diguem-ne ‘autocompra’. La quantitat exigida gairebé només era disponible per a les oligarquies econòmiques. O sigui, els afortunats que pagaven les 1.500 pessetes efectives, una damunt l’altra, una suma que, més o menys, representava el mateix salari anual que, per exemple, hauria percebut per Cap d’Any un metge cirurgià de l’antiguitat clínica i el prestigi arreu de Menorca de Jaume Ferrer i Parpal, qui, lamentablement, moria a Maó just un poc abans, el 25 d’octubre de 1897 i que, per tant,    no pogué deixar l’anualitat íntegra a la vídua Margarita Aledo Frontí.

Repassant-ho per municipis, els redimits —els salvats de la crema, diríem, i del daltabaix bèl·lic— van resultar ser 25 de Maó (amb Sant Lluís), 14 de Ciutadella, 7 d’Alaior, 3 des Castell, 4 de Ferreries i 3 des Mercadal. En xifres a la grossa, la pobre, la depauperada i exsangüe Menorca va haver d’expatriar la suma fabulosa de 84.000 pessetes, per tal d’impedir que uns pocs joves s’haguessin de veure embarcats, a cos nu, cap a les trinxeres sufocants i dantesques d’ultramar.

Entretant, el diumenge 24 d’octubre havia tocat port a Maó, procedent de Palma, el vapor correu «Ciudad de Mahón». Hi feu aquí una escala amb 168 reclutes dels 183 que pertocaven de ser-hi formats. Dos hagueren de quedar internats a l’hospital de Palma, onze es redimiren en metàl·lic i dos havien, purament, desertat. «Practicado el desembarque, se dirigieron al cuartel de la Explanada —explicava «El Bien Público» l’endemà—, entregándoseles a cada uno el vestido de rayadito. Esta misma mañana [lunes], después de haber tomado el rancho, se han traslado a la fortaleza de Isabel II para enseñarles instrucción» [25-10-1897, 7.318].

Vella franquícia

Però no val a enganyar-se. Sentiments tan rotundament patriòtics com els manifestats per Monjo no eren habituals ni durant la guerra colonial ni ben bé en cap època històrica. L’aversió menorquina a les lleves em sembla que ha estat gairebé sempre consuetudinària i contumaç. No era nova del Vuit-cents.

No té res a veure amb la por petita o grossa que el Desastre pogués atiar en els joves en edat militar. En tot cas, les guerres colonials, més tost, el que feren fou accentuar-ne el rebuig secular, i potser atàvic, a la guerra i a la militarització forçosa. Ho demostren els fets violents que esclataren l’any 10, és a dir, la gran Revolta de 1810. O la febre trepidant dels casoris de l’any 20, en què el número d’esposalles es disparà entre la joventut com a solució urgent i definitiva contra els reclutaments massius ordenats el 1820.

Nogensmenys, la qüestió no era necessària de ser tractada en els discursos electorals i polítics de les faccions progressistes que llavors, arran del Desastre, es deixaven escoltar en el camp de la política i la premsa. Des de la Revolució burgesa de la Gloriosa (1868), les forces menorquines de progrés feren un sistemàtic rebuig a la «contribució de sang». De fet, en començar el Sexenni Revolucionari a què donà lloc aquesta revolució, ajuntaments com el de Maó aplicaren una política fiscal per ajudar a redimir soldats. S’hi va crear un fons de repartiment veïnal destinat a la reducció de la quota de soldats de lleva, i cada any Maó, gràcies a aquesta fórmula, salvava joves d’entre els que corresponien al seu districte municipal. L’any 1869, per exemple, la senyora Bàrbara Orfila i Rotger, germana del savi doctor i toxicòleg, hi contribuí amb 7 escuts [«Diario de Mahón», 26-6-1869, 395].

En definitiva, els menorquins han encarnat, durant segles, una fermesa de pensament indomenyable i contrari a patir el servei d’armes obligatori. Potser, les darreres generacions (sobretot d’ençà que la mili deixà de ser forçosa el 2001) desconeixen les arrels seculars d’un tan peculiar fenomen. Si els ho demanéssim, no sabrien respondre més enllà del simple rebuig per aversió personal a deixar la llar i la terra, i per raons d’objecció de consciència. Però tots ells —i els gavadals de generacions que s’han anat rellevant en el curs de tants de segles— esdevenen transmissors immodificables i perfectes de les antiquíssimes franquícies reials que havien constituït el cos de privilegis polítics, socials i institucionals a favor de la nostra gent d’ençà de l’atorgament de la Carta de Franquesa per a Menorca el 30 d’agost de 1301, vigent durant gairebé cinc-cents anys. En fa, mig mil·lenni, que es diu prest!

Al·ludim ara a la franquícia de l’host i la cavalcada concedida pel bon rei Jaume II de Mallorca —l’hostis et cavalcatæ, per dir-ho en la llengua llatina original—, i mitjançant la qual la nostra gent quedava exempta de qualsevol lleva imposada [Llibre Vermell, folis 56-60 vº]. El privilegi va ser respectat per les corones d’Aragó i d’Espanya i pels anglesos i els francesos fins a començaments del segle XIX, «tan just Menorca —que escriurà el 1989 un nom com ara Pere Melis Pons— l’illa va ésser incorporada novament a la Corona d’Espanya l’any 1802 pel tractat d’Amiens, amb què va acabar la darrera dominació anglesa».

En fi: els menorquins, durant el XIX, s’afanyaven a fer qualsevol cosa en aquesta àrdua matèria. No els frenava res: vendre propietats per redimir-se, declarar-se pròfugs, emigrar lluny..., i fins i tot, si feia falta, imprecar la caritat pública. I açò no és cap hipèrbole literària. Podem evocar aquí el cas del maonès Antoni Tudurí d’agost de 1874. Fa venir pell de gallina. L’havia narrat la premsa d’aquells anys. Escolteu-lo: «Antonio Tudurí y Vidal, de sesenta y tres años, ciego, que vive en la calle de santa Escolástica, número 42, suplica al público en general, y en particular a las personas caritativas, se dignen concederle una limosna para completar los cinco mil reales que necesita para redimir del servicio de las armas a su hijo Antonio Tudurí y Thomás, que ha sido declarado soldado. Debido a los filantrópicos sentimientos de algunas buenas personas, a quienes de todo corazón da las más expresivas gracias, ha podido reunir dos mil ciento sesenta reales, confiando que no en vano acudirá a implorar la caridad de este vecindario para el referido objeto» [«El Noticiero de Menorca», 25-8-1874, 104].