Castigats per ser lliures durant el franquisme: la història de Llorenç Marquès i Toio Pons

La conquesta democràtica (parcial) va ser possible per la lluita dels sindicats, l’església compromesa, l’associacionisme veïnal, les entitats culturals i els partits polítics, el PCE, però també d’altres. La conquesta democràtica no va ser obra de la dreta reconvertida en centre en quatre dies, ni de la generositat del règim caduc. És per açò que a l’hora d’escriure el temps de l’antifranquisme a Menorca hem de posar en primer lloc a tots aquests protagonistes. Jo ho faré avui amb dues persones estimades que ens situen perfectament en aquell moment.

Llorenç Marquès Pons

Una d’elles és en Llorenç Marquès i els seus mostatxos que li donen una severitat que no té. Sempre he pensat que els du per despistar. En Llorenç va néixer el 27 d’octubre de 1943 en el si d’una família modesta de Ferreries. Son pare era Josep Marquès Pons (Ferreries, 1899) i sa mare, Joana Pons Florit (Ferreries, 1907). En Josep va fer de jornaler, pagès, carboner i, finalment, manobre. Mobilitzat durant la guerra, va servir a Son Cabrisses (Ciutadella). No va patir represàlies el 1939 perquè era una persona conservadora i catòlica. Josep i Joana, a més d’en Llorenç, van tenir quatre filles: Llúcia, Joana, Victòria i Isabel. També van tenir en Josep i na Maria, que van morir essent fillets de curta edat. Llorenç fa el que van fer la majoria d’al·lots del seu temps: anar a escola a ca ses Monges i després a les Escoles Nacionals amb el mestre Bartomeu Florit, son pare d’Irene Florit, que va ser alcaldessa des Castell, per començar a fer feina a 14 anys.

Ho va fer a la fàbrica de frontisses Industrial Ferreriense una partida d’anys. Quan va veure que la fàbrica, que havia arribat a tenir una trentena d’operaris anava a menys, va anar a fer feina a Mobles Vidal, ell, que no havia fet mai de fuster. Açò devia ser cap al 1969. El seu procés de socialització i presa de consciència es produeix en el si de l’església. Va ser així a partir de l’arribada com a vicari al poble del jove Josep Castell. Algú hauria de treballar el paper de l’església en aquella època a Menorca. En el grup parroquial, molts joves van descobrir la realitat de la història d’Espanya i del moment que ells vivien. Posteriorment, es creà la Joventut Obrera Catòlica també a Ferreries, ell, sense militar-hi, hi simpatitzava i assistia a les reunions per debatre l’actualitat o els llibres prohibits de Ruedo Ibérico que rodaven d’amagat.

En aquesta presa de consciència s’arriba a la necessitat de deixar la teoria i actuar per aconseguir els objectius d’aquell moment: la caiguda de la dictadura, la conquesta de la llibertat i l’amnistia dels milers de presos polítics que hi havia a Espanya. En aquest periple personal, Llorenç fa un doble camí. Per un costat, el sindical, amb la fundació de Comissions Obreres a Ferreries amb en Josep Al·lès, en Paco Pons Riera, en Joan Fullana i altres, connectats amb l’organització de Ciutadella, on hi havia Llorenç Cabrisas, Baldomero Fernández, Silve Pons, etc., o la menorquina, amb Joan Illescas i Matilde Gomila al capdavant. Per altre costat, amb la creació de les Plataformes Anticapitalistes, que van ser, per a molts, el camí d’entrada a aquell partit polític que era l’OIC, l’Organització d’Esquerra Comunista (OEC -o OIC, en versió castellana). En aquest grup es trobà amb Josep Capó i Anna Gomila,    de Ciutadella, Joana Febrer Rotger, de Ferreries, ja desapareguda, Carme Coll, Andreu Bosch, etc.   

L’OIC era de creença marxista-leninista i havia nascut sobretot a partir de grups de cristians de base en diversos punts d’Espanya. Es presentà a les eleccions generals de 1977 amb altres forces polítiques com la LCR, però no va obtenir representació. L’any 1979 va ser absorbida pel partit Moviment Comunista, fet que motivà la sortida de molts dirigents i militants. En el cas de Menorca, la majoria es van aproximar al PSM i al PCE.

Toio Pons Bonet

Toio Pons Bonet neix a Ferreries el 8 de gener de 1954. Son pare era el taxista Joan Pons Martí (Ferreries, 1912) i sa mare, Olga Bonet Oleo (Ciutadella, 1927). Joan havia estat mobilitzat durant la guerra i el dia de la girada, en l’encontre a sa Costa Nova entre els dos fronts, es passà de banda. La parella va tenir tres fills: Antoni, Joan i Jesús. Toio va estudiar a les Escoles Nacionals de Ferreries i va començar a fer feina a la fusteria de Bartomeu Florit a dotze anys, mentrestant estudiava batxillerat nocturn a l’Institut de Maó. De fet, en el darrer curs va ser quan va succeir el cas que narrarem i ja no va concloure els estudis. Cap a 1968 entrà a fer feina a Fusteria i Mobles Barber, i posteriorment va ser contractat per Mobles Vidal, on es troba amb Llorenç Marquès.

Després del succés de 1973, entra a fer feina a la fusteria de Paco Elias ‘París’, de Maó, un home de família republicana i anarquista. Tornant a la seva joventut, Toio entra a la JOC de Ferreries; en aquell temps, la parella formada per Andreu Bosch, un fill del Bar Plata de Ciutadella, era tutor dels joves, i Carme Coll, era tutora de les joves. A més de les excursions, trobades, lectures i col·loquis, la JOC també era la tapadora de les iniciatives polítiques en els darrers anys del franquisme. Toio recorda que amb Joan Triay, Llorenç Febrer, Josep Capó, Ana Gomila i altres s’estava treballant per constituir un partit, encara que no estava molt clar quin, amb simpaties per Bandera Roja. Recorda encara el primer 1r de maig que es va celebrar secretament dalt el Toro l’any 1973. L’any 1974 va ser de gran tràfec d’idees i projectes, les coses se succeïen amb gran rapidesa i es multiplicaven els contactes amb altres formacions, com era el PTE. Al final, va ser la OEC i les Plataformes Anticapitalistes.

El cas de 1973

Llorenç Marquès marxa el 12 de desembre de 1973 a Barcelona per a esperar a una germana major monja, na Joana (que resideix avui a Palma) que arribava via marítima del Perú, on estava de missió. Com a detall, na Joana li regalà un arc i unes fletxes típiques dels indígenes peruans. Llorenç va voler aprofitar l’estada a Barcelona per portar clandestinament uns llibres prohibits editats a l’estranger i unes revistes de l’organització Bandera Roja. Venen, na Joana i en Llorenç, cap a Maó en avió. Abans de partir crida a Toio Bonet que els vagi a esperar, ja que el retorn s’ha avançat.   

El 13 de desembre de 1973, Toio Bonet i Lorite, un amic seu, marxen cap a l’aeroport, ho fan amb un R6 que els ha deixat Josep Cardona.    Quan s’han trobat i Toio obre el maleter per posar l’equipatge, senten «Quedan ustedes detenidos». Són el comissari de policia i dos agents. En el registre els troben els llibres i revistes prohibides «propaganda comunista disolvente» i les armes (l’arc i les fletxes dels indis peruans). La batuda només podia tenir origen en una denúncia. I ja tenim en Llorenç i en Toio cap a la comissaria de policia. Després de fer-hi tres hores, en comprendre que Lorite és un convidat de pedra, el deixen anar, ell aprofita per avisar els amics de Ferreries. Aquella matinada es van cremar molts llibres i documents a Ferreries. L'endemà detenen també en Josep Cardona, ja que el fet de deixar el cotxe el convertia en còmplice de la cèl·lula comunista. En l’interrogatori, com ja havien après, va dir que eren llibres per la JOC per llegir a la parròquia. De resultes de la declaració, Carme Coll, llavors responsable de la JOC a Ferreries, també rep i la detenen. La policia registre algunes cases de Ferreries sense el resultat que cercaven.   

En aquesta batuda també rep en Lluís, secretari de la JOC a Barcelona, que és detingut i torturat a la famosa seu de Via Laietana. El dia 14 compareixen davant el jutge que els envia, en qualitat de presos preventius, als calabossos de la policia municipal, on fan un parell de dies. Quan el cas se sap s’origina una onada de solidaritat. Les monges de Maó, amigues de Joana, els fan i els duen el menjar, fins i tot alguna botella de conyac. També per les monges saben que el bisbe Moncadas prega per ells. No devia pregar prou perquè passats tres dies els van dur a la presó provincial de Palma a ells tres i a la presó de dones a Carme Coll. Arriben a la presó el 20 de novembre i, quan es desperten tancats el dia 21, es corre la veu que han mort a Carrero Blanco. La situació és d’una delicada tensió.

En la sortida del moll poques persones els havien acomiadat, entre ells tres capellans: en Josep Seguí, en Joan Febrer i en Bartomeu Febrer. En l’homilia de diumenge a la parròquia del Carme, tots tres es van referir a la detenció, fet que provocà la reacció de la dreta local, horroritzada en veure capellans solidaritzant-se amb els joves. Llorenç i Toio encara recorden el mal viatge marítim que van tenir i com algun policia havia dit, referint-se a ells: «a estos hay que echarlos al mar». Carme va sortir al cap d’uns dies. Josep Cardona i Toio Pons van fer dues setmanes, tancats i van sortir el 5 de gener. En Llorenç no va sortir fins al 18 de gener de 1974. Llorenç i Carme van sortir en llibertat sota fiança, una fiança que pujava l’astronòmica xifra de 25.000 pessetes de 1974 per cadascun d’ells, pessetes que havien sortit d’una subscripció popular. Llorenç i Carme quedaven encausats i pendents de judici.

Després de la presó

Entre 1974 i 1975, Toio viu a Palma. Marxa a continuació a Barcelona, a casa de Carme Coll i Andreu Bosch. Quan la parella se separa, ell queda amb n’Andreu a Cornellà. Viu cinc anys a Barcelona (1975-1980), els de l’esperança en un país nou i la frustració pels objectius no aconseguits. Ja està casat amb Maria Florit, que havia fet un recorregut semblant, i tornen ambdós cap a Menorca. Lluny queda l’interès per la política; una certa simpatia pel PSM prest es perd. Després d’uns anys, Toio descobreix un altre horitzó per combatre. L’any 1987 marxa en una brigada de solidaritat a Nicaragua.

En el retorn, funden el Comitè de Solidaritat amb Amèrica Llatina, el qual, després d’una evolució dels seus membres cap a l’indigenisme, serà el Comitè de Solidaritat amb els Pobles d’Amèrica, que el 1992 protagonitza una campanya contra la celebració dels cinc-cents anys de la ‘descoberta’ d’Amèrica. L’any 1994 es constitueix la primera brigada exclusivament menorquina que marxa a Nicaragua per a aixecar-hi una escoleta. La pròxima empresa serà a Brasil, a treballar amb els quilombos. L’any 1998 fan dues brigades, una al Brasil amb els quilombos i una altra a Xile amb els maputxes...

Llorenç torna a Ferreries i entra novament al seu lloc de feina a Mobles Vidal. Durant un temps nota la vigilància de la guàrdia civil. Carme Coll es casa amb Andreu Bosch i va anar a viure a Catalunya. Pocs anys després, en les eleccions municipals de 1979, surt elegida alcaldessa de Mollet en la llista del PSUC; Josep Cardona, desaparegut fa pocs anys, militant del PSOE, es presenta a les llistes d’aquest partit i va ser elegit regidor de l’Ajuntament de Ferreries el 1979, continuant un temps en el càrrec. Llorenç Marquès ha mantingut fins avui la seva ideologia d’esquerres i el compromís amb l’acció popular, es va casar amb Joana Febrer Rotger, que va ser alcaldessa de Ferreries. Llorenç va ser un actiu membre de la campanya per la recuperació dels camins públics i del camí de Cavalls. També participa en la vida de l’Associació de Veïns de s’Enclusa i simpatitza amb Esquerra Unida.

El 2025, Toio i Llorenç reben la bandera republicana en l’homenatge que se’ls fa en el tradicional acte del Dia de la República a Maó.