Venerables desamortitzats: els últims frares conventuals de Menorca

S’inicià a les acaballes del segle XVIII, quan Manuel Godoy i el secretari de finances, el mallorquí Miquel Gaietà Soler i Rebassa (1746-1809), portaren a terme la que s’ha considerat la primera desamortització eclesiàstica general en el nostre país (1798-1807). Tenia l’objectiu de multiplicar el nombre de propietaris, posar noves terres en bon conreu i consolidar el crèdit. Però ni amb l’autorització del papa Pius VII de vendre una setena part dels predis eclesiàstics no fou assolit el millorament de la desastrosa situació financera dels governs de Carles IV.

A continuació, amb la invasió napoleònica, foren suprimits per Josep I (1808-09) els ordes militars i religiosos, la inquisició, alguns drets feudals encara subsistents i certs senyorius jurisdiccionals, de manera que llurs béns foren nacionalitzats gràcies a determinades decisions governamentals de signe il·lustrat.

Un temps després aparegueren els processos desamortitzadors de Mendizábal i, finalment, el de Madoz (1855). Ja dins del segle XX, l’estratègia per salvar els comptes públics de l’Estat a costa de l’absorció directa de la riquesa privada es clogué el 16 de desembre de 1924. Cap altra confiscació política no es practicaria a Espanya fins a l’expropiació de les set-centes empreses del grup Rumasa el 23 de febrer de 1983.

Com a tàctica general, el gran procés va consistir a posar en el mercat, mitjançant subhasta pública, les terres i els béns seents que es concentraven sota domini i control de les anomenades «mans mortes», i que, per tant, es mantenien llavors preservats de qualsevol forma de transferència, venda o permuta. Cal entendre, tot passant, que es descriu com a de «mans mortes» la propietat de béns de qualsevol casta el domini dels quals era inalienable per prescripció legal, i que devien llur origen a la cessió o llegat hereditari d’un benefactor difunt (d’on provenia l’expressió). L’Església era llavors una de les institucions altament beneficades per aquesta mena de béns, tant pel que feia als individuals com als institucionals (monàstics), així de caràcter secular com regular.

Els grups més afectats, per tant, foren gairebé sempre els béns de l’Església catòlica secular i els ordes religiosos, o regulars, que havien acumulat innumerables propietats com a habituals beneficiaris de donacions, testaments i d’altres formes d’adjudicació i transmissió legal de la propietat. La pretensió de despatx que s’hi perseguia era augmentar la riquesa nacional i crear una burgesia i classe mitjana de pagesos propietaris. A més, l’erari havia d’obtenir uns ingressos extraordinaris amb els quals hom pretenia d’amortitzar els títols de deute públic. En realitat, el balanç final va ser més tost desigual, perquè contribuí a fer més rics els que més tenien.

D’altra banda, les desamortitzacions practicades en temps de Juan Álvarez Mendizábal (1836) adquiriren el compromís explícit d’assegurar una pensió de subsistència a tots els frares expulsats de llurs comunitats conventuals. Però la realitat punyent fou ben bé la contrària. Les autoritats de l’estat demostraren la seva impotència real per complir l’obligació pactada, mentre s’anava constatant que l’operació, fet i fet, li havia de suposar al poder polític una despesa, a la pràctica, insostenible, potser molt superior als ingressos que li havien de representar les expropiacions forçoses decretades en cada moment. Una crònica enviada des de Maó per un corresponsal anònim al diari madrileny «El Católico» ens assabenta que «el clero regular [d’aquí, de Menorca] está también tan atrasado en sus pagas como el último de la península: se le deben de 78 a 80 mensualidades [uns sis anys i mig de retards!]. Si los fieles no tuvieran más caridad que el gobierno, los más hubieran perecido de hambre y miseria, y no es esto decir que no sufran ya bastante» [23-5-1843, 417]. Mai el compliment governamental no va arribar a cobrir ni a lliurar totes les pensions a què s’havia obligat.

La desamortització esdevingué la principal arma política amb la qual els liberals van modificar el règim de propietat de l’Antic Règim, per tal d’implantar el nou estat burgès durant la primera meitat del XIX.

Com hem dit, potser foren les prescripcions desamortitzadores de Mendizábal les més punyents per als interessos dels estaments eclesials locals de l’Illa. Van consistir aquestes en la modificació de la propietat del clero i de les diòcesis catòliques a través de l’aprovació de dos decrets consecutius (18 de febrer i 8 de març de 1836) i, finalment, rematats en una llei de 29 de juliol de 1837.

Al capdavall de tot plegat, hi havia la inspiració política i governamental del gadità Mendizábal, el qual, amb caràcter interí, presidia en aquells anys el Consell de Ministres com a part d’una etapa de liberals progressistes instal·lats al capdamunt del poder executiu nacional. Una de les conseqüències més paleses fou la supressió dels ordes religiosos arreu del país (en concret, el clero regular masculí), amb excepció d’aquells casos dedicats a l’ensenyament i a aquells altres que tenien cura d’hospitals i hospicis. Entretant, l’estat va confiscar-se purament i simple les propietats immobles, tot declarant-les «béns nacionals». Aquests foren, acte seguit, venuts en subhastes públiques. El preu acordat es podia abonar en efectiu o bé en títols de deute públic amb el seu valor nominal (que llavors era molt superior al real).

Donant a la qüestió una mirada menorquina, en un estadi o altre del dilatat procés desamortitzador es va produir entre nosaltres l’efecte final de la dissolució de cinc convents masculins: dos de frares agustins, a Ciutadella i al Toro, i tres de franciscans, a Ciutadella, Maó i Alaior. Aquestes comunitats ho perderen tot, materialment parlant, i els respectius cenobis es disgregaren per sempre més. També les terres associades als convents, com ara horts, estàncies i llocs, van formar part dels lots desamortitzats.

En general, els elements religiosos foren incardinats a les distintes parròquies del clero secular de la diòcesi, per tal d’actuar com a preveres i rectors, per als supòsits dels frares que posseïen també el ministeri sacerdotal. El dolor, en el més fondo de la memòria dels afectats, va ser profund i de mal curar. De fet, mai més no ho pogueren oblidar.

A la vora del dany i de la fractura social que aquests fets van provocar, hem de considerar, tanmateix, que a mig i llarg termini, les administracions municipals s’equiparen de bons espais per a escoles, jutjats, mercats de queviures, presons i un seguit de serveis públics ben divers com, potser, mai no haurien imaginat de disposar a través de les seves escasses forces inversores.

Més aviat, al contrari: fora de les desamortitzacions, els nostres ajuntaments estaven absolutament incapacitats per adquirir propietats i per bastir equipaments de nova planta, tots ells de primera necessitat pública. A la llarga, les desamortitzacions proporcionaren als menorquins, cal recordar-ho, beneficis com ara: l’Escola Nàutica de Maó en el convent del Carme, o, també, espais per a jutjats d’instrucció i sala d’audiències, caserna de la Guàrdia Civil o la segona escola de filletes del municipi, mentre que avui hi tenim el mercat de proveïments, el Conservatori de Música, una sala d’exposicions d’arts i d’altres.

En el cas de Ciutadella, el convent d’agustins donà espai per a escola municipal, presons i d’altres serveis, fins que el Concordat de 1851 el retornà a l’Església per erigir-hi el Seminari Conciliar, avui transformat en museu.

A Alaior, l’antic convent franciscà del Pati de sa Lluna fou marc favorable per instal·lar-hi el primer servei de telègrafs, la Guàrdia Civil, una mena de polígon industrial de petits tallers i habitatges populars, mentre que avui s’ha reconvertit en unes magnífiques instal·lacions multiculturals. De primer antuvi, l’havia comprat el prevere alaiorenc Nicolau Enrich per 16.000 pessetes.

Finalment, a Maó, en el vell monestir franciscà de Jesús, hi va haver un institut de secundària, una casa de misericòrdia i la primera Biblioteca pública de l’Illa, mentre que ara mateix acull el gran Museu de Menorca, consagrat a la historia i les arts de tostemps.

També la desamortització del convent agustí del Toro anà a mans privades. El nou propietari, un cop feta la subhasta, la va convertir en el seu pavelló de caça privat, i en les terres preferides per romandre-hi en períodes de descans. Per una notícia del «Diario Constitucional de Palma» sabem: «En la subasta verificada en la noche del día de ayer 22 del actual, del edificio e iglesia que fue de Agustinos del Monte Toro en la isla de Menorca, la postura más alta que se obtuvo fue la siguiente: El edificio con su iglesia fue rematado por 31.000 reales. En Palma, a 23 de agosto de 1842, Pedro María Santaló» [24-8-1842, 55]. El comprador havia estat el primer baró de les Arenes, Joan Josep d’Olivar i Vidal. Caldria esperar al quart baró, Josep Maria d’Olivar i Coromines, per veure la recuperació diocesana del santuari mitjançant un acord de compravenda signat el 4 d’agost de 1908.

Tanmateix, els cercles eclesiàstics catòlics visqueren sempre amb l’espina clavada per tot el que se’ls havia desposseït. Així, idò, la premsa addicta de la segona meitat del XIX no s’estava de recordar els frares dispersos que havia produït aquell fenomen. Diverses gasetilles que tenc recollides malden sempre de remarcar la condició d’exclaustrats dels germans en la fe, encara que entre la notícia i l’exclaustració haguessin transcorregut dècades i dècades.

Casualment, el dia 11 de gener de 1880, un rere l’altre, van morir dos frares. A la tarda d’aquell dia ho feu, a Alaior, a 80 anys, el franciscà Antoni Salas. I, poques hores després, a Maó, l’únic agustí que hi residia, Pau Gahona i Olives, qui s’havia renovellat com a vicari secular als pobles des Migjorn, es Mercadal i es Castell. La mort, però el sorprengué com a capellà de l’hospital civil.
El «Diario de Ciudadela», per exemple, el 1882, informava que, en aquesta ciutat, a finals d’agost, hi havia fet el traspàs el reverend Jaume Gorrias, un religiós que havia pertangut a la comunitat de frares franciscans d’aquella localitat. En reproduir la nova el periòdic maonès «El Liberal», encara hi afegí el següent: «Cuéntase de este anciano que, siendo de poca edad, figuró a bordo de un buque mercante que intervino en la Guerra de la Independencia» [25-8-1882, 349]. Jaume Gorrias havia fet el traspàs a l’altra vida a 84 anys.

El 30 de setembre de 1888 morirà el franciscà Francesc Florit Pons, que s’hagué d’encarregar durant vint-i-set anys de la rectoria de Ferreries, tan bon punt s’havia desprès del saial del sant d’Assís.