Floreix la camamil·la ‘magonica’, s’ensuma l’arribada de l’estiu

Encara que el solstici estiuenc caigui en el 21 de juny, el calendari litúrgic catòlic ha fet recaure la celebració el 24 en el santoral. Sant Joan és temps de fogueres, de festa gran a Ciutadella i una data assenyalada per als recol·lectors de plantes remeieres.

Dos segadors a escarada

Llorenç Vidal Olives (1940), des d’al·lot va fer feines del camp al costat de son pare –que va perdre als 17 anys–, per treballar de jornaler al camp i a la construcció, fins que s’armà amb el compressor manual. Llorenç Mercadal Vidal «de Son Ferro» (1932-1993) sempre va ser treballador del camp, ja fos de secà o de regadiu, com era a Can Vicent «Sucre». Entre els anys 1958 i 1960 els dos cosins, nats respectivament a Biniparrell i es Consell (Sant Lluís), es van fer càrrec de la sega de la camamil·la del lloc de Biniancolla, del pagès-propietari Joan Villalonga.

Biniancolla tenia molta camamil·la a la falda que baixa de la frustrada urbanització Las Lomas. A tramuntana de l’emplaçament actual de l’hotel Sur Menorca hi havia un antic forn de calç i on hi ha l’hotel era sa Pleta Plana, que llauraven i en sembraven els trossos bons fins a la mitgera amb Son Ganxo, plans seguits «un barranquell que ho era tot camamil·la fins a ses casetes de sa plaça, que llavors no existien».

Als llocs i estàncies de Menorca, el temps que som ara era el de la sega, però no tan sols de la camamil·la; també de la civada que un cop seca vol caure molt, i per açò mateix, afirma Vidal: «l’havíem de segar un poc grenyala». Grenyal (DCVB): verdós, encara no ben madur o no acabat de granar; segar l’ordi, que també vol tombar en ser granat; i finalment segar el blat, que podia esperar, ja que no té el trotís de caure tant. En conseqüència, hi havia segadors, com els dos «Llorenços», que alternaven la sega dels cereals amb la sega de la camamil·la, ja fos a escarada o per compte des senyor, el propietari del lloc.

Segaven les camamil·leres en diverses ocasions durant la temporada, ja que no totes obren la flor a la vegada. «Anàvem deixant embostes de camamil·la dins sa senalla d’enclotar, que buidàvem i fèiem munts damunt un tros de terra que primer havíem fet net. Si l’haguéssim posada tot d’una dins es sac hauria rebullit. Cap a les cinc des capvespre omplien es sacs de saca, ben grossos i ben pitjats i a sa posta de sol baixava es carro de Biniancolla per pujar es sacs, que feien  barret dins sa caixa». Una bona noció de la quantitat que en collien.

Arribats a les cases, descarregaven el carro i amb la romana i una barra travessera pesaven el sacs. Anaven apuntant quilos de camamil·la, que quedava dipositada al lloc. Tenien preu fet per segar la camamil·la a escarada (no a jornal), a tant el quilo. Anaven a mitges amb el senyor, per fer les parts. En acabar la temporada, en Llorenç de Son Ferro hi anava a cobrar i donava la seva part al cosí.

«Tal vegada guanyàvem prop del doble de lo que guanyàvem normalment, però fèiem de sol a sol a sa marina. Començaven de bon matí, el migdia fèiem quatre mossos i tornàvem partir fins as fosquet».

A l’actual carretera de Biniancolla, que era el camí vell de Son Remei i Son Ganxo, just després de sobrepassar la Serra de Biniancolla hi havia un caminet per la marina: «un dia, prop des caminet, vam trobar un tros de camamil·la que l’havien segada amb sa lluna plena. Es vespre vam decidir anar a veure si davallava ningú. En Llorenç de Son Ferro va quedar a s’entrada, jo m’havia adormit amb es peus damunt es caminet, per si passava qualcú, quan vaig començar a sentir crits, va ser sa guàrdia civil: –¿Qué hacen ustedes aquí? Els hi vam dir que ho teníem per segar i mos ho havien pres. –Váyanse a su casa, nosotros lo vigilaremos».

No podien badar gaire, tota la camamil·la havia d’estar segada per Sant Joan: «Es diumenge abans fèiem un replec de gent de família, venia en Tomé «Verderol» i son pare, i en Juan Francisco i en Pedro [germans de Son Ferro] i na Niní que festejava amb aquest, ja que passat Sant Joan qualsevol podia collir sa camamil·la i ningú li podia dir res. Hi anàvem es dissabte de capvespre, dormíem a sa caseta que es de Son Ferro tenien a sa cala, i es diumenge dematí, a trenc d’auba, a segar».

Na Niní devia ser una de les escasses dones segadores de camamil·la. Però la urgència obliga: el costumari, que sovint acaba sent llei no escrita, marcava Sant Joan com el llindar entre la recol·lecció privativa i el lliure ús de fruit de la camamil·la silvestre, com succeïa amb les ametlles passat Sant Miquel. Tot i que s’ha de fer constar que, d’uns anys ençà, si s’espera a Sant Joan per collir la camamil·la ja es troba ben prou seca, transitant del daurat encès al gris cendrós. El groc original es preserva amb l’assecat a ombra un cop collida.

Talladores de camamil·la

En Llorenç Vidal no sap si el senyor de Biniancolla venia la camamil·la directament o si la duia a tallar als ranxos de dones de Sant Lluís, que no eren poques que en tallaven, ja que se’n produïa a tota la seva costa, especialment per Alcalfar, sa Punta Prima, Biniancolla, Torret de Baix i de l’arenal de Binibèquer cap als illots de Binissafúller.

A can Xec Sintes Pons (Sant Lluís 1942) eren deu a ca seva: pare, mare i vuit germans. Recorda que quan vivien a Lannion, pels anys cinquanta, els vespres tots, al·lots inclosos, tallaven camamil·la. En feien per ells, i un home els comprava sacs de camamil·la. Un testimoni més proper, el de na Joana, la meva esposa: son pare anava a collir camamil·la, i dins la cuina sa mare i s’àvia d’Alcalfar (sogra) la tallaven amb les estisores petites, la duien a vendre a n’Alberto Pericranca, un caporal caminer que vivia al carrer Sant Antoni i l’enviava a fora de l’Illa. N’Annita i en Pepe Quina duien camamil·la a vendre a l’aeroport de Sant Lluís, actual Aeroclub.

Era una feina tan eventual com habitual a altres pobles de l’Illa. Com a Ciutadella i Fornells, segons Antoni Bonet («Menorca Pagesa» 1997); els testimonis que vaig trobar a Ferreries; o en el cas des Castell, com m’acaba de relatar Antoni Tudurí, l’expert genealogista: «Almanco una part de la camamil·la de la Mola la duien as Castell a ca ‘es Carteret’, que vivia al carrer Gran, cap de cantó amb el passatge de la Creu, on ara hi ha les consultes sanitàries, i també a can Novella, militar retirat, que feien la distribució dels sacs a les cases, on les velles tallaven les floretes».

Menorca versus la Mola

La camamil·la ha estat molt abundant a bona part de la costa de Menorca, però la de la Mola gaudia d’una singular anomenada. Algunes veus asseguren que era/és la més aromàtica. En la comercialització fora de l’Illa se la coneixia com a camamil·la (o manzanilla) de Menorca, de Maó (com el formatge) o de la Mola; a més d’alguna marca particular, com la Manzanilla Orfila, de Sant Lluís, pels anys trenta del segle XX.

Lorenzo Lafuente Vanrell («El Bien Público» 20-8-1927) reconeix la denominació «la Mola» a fora, diu: «En Melilla, en Madrid, en Barcelona, en Cádiz, he visto con placer en escaparates de lujo unos elegantes paquetitos de manzanilla de Menorca (algunos decían ‘de la Mola’, que es la preferida) que se vendían a buen precio».

Mentre hi va haver una nombrosa guarnició a la península fortalesa del port de Maó, els encarregats de segar-la, més o menys obligats, van ser el soldats que hi complien el servei militar. Segons diversos testimonis, de vegades era com a compliment d’un càstig imposat, d’altres el salconduit que els permetria sortir de passeig a Maó: «Te donaven una falç, que no n’havies agafada cap mai, i a tallar camamil·la, fins a omplir una camió Avia en un dia. Guardaven els sacs dins el polvorins buits, per assecar-la, i un mes després, tota la colla, estisores en mà, a tallar camamil·la i ficar-la en bosses petites. El subtinent [ens estalviarem el nom] tenia el negoci ben muntat». Un soldat que no va voler tallar camamil·la, no va davallar de la Mola en tota la «mili». I encara un tercer, afirma que la duien al Govern Militar (cas General), que la facilitava als herbolaris per a la seva venda.

Per la segona meitat dels anys noranta, una empresa de Ciutadella, de la qual en desconeixem el nom, segava la camamil·la a la Mola, la posava dins llençols com els d’entrar palla, l’assecava i se l’enduia en camions; sense tallar. Avui en dia, el Consorci del Museu Militar de Menorca té una persona que s’hi dedica: es queda el 75% de la producció, la resta és per al Museu, per a regals i promoció de la fortalesa.

Plançons de camamil·lera

Els vivers d’Ecoverd Menorca disposen de plantes mare (camamil·leres) plantades en cavallets afilerats a ginyola. Cada any en cullen la llavor i la sembren. Quan neixen les plantes, ben menudes encara, amb una paciència infinita, les trasplanten una per una dins les safates de la imatge que constitueixen els planters. Aquesta és una contribució més de la Fundació per a les Persones amb Discapacitat al servei de l’agricultura ecològica i la preservació de la camamil·la, entre moltes altres varietats locals. Fins i tot compten amb el propi banc de llavors en bona connexió amb el d’APAEM, situat a Algendaret.