Hi va haver a la ciutat de Maó un nom que, per mi, s’hauria d’haver guanyat un record històric inesborrable, perfectament perdurable en el temps. Però, en el curs afamegant dels anys que tants valors capola, ha acabat debolit per les mandíbules de la desmemòria. Les nostres generacions, crec, no en sabem un borrall, i és potser una pena.
Faig al·lusió a la figura d’Antonio Gómez de Tejada y Cruells. És cert que encara ara la ciutat de Maó coneix alguns elements d’aquests llinatges lligats al món de la sanitat hospitalària. O d’altres branques del mateix tronc que romanen inscrits a la galeria de periodistes menorquins, per més que, ara mateix, la persona al·ludida resideix a Brussel·les.
Aquell Gómez de Tejada de què faig mèrit fou l’introductor de la primera xarxa de telefonia el 1906. Però ja abans havia fet importantíssimes aportacions d’obra pública per a la ciutat de Maó. Us convid a conèixer algunes de les espurnes més brillants.
El primer individu d’aquesta família a arribar a terres menorquines presenta una radicació relativament recent: no anterior al darrer terç del segle XIX. Era de professió militar, de l’arma d’Enginyers. Natural de Tortosa, a les comarques de Tarragona, on havia nascut el 28 de novembre de 1855, segons que he pogut confirmar a l’«Anuario Militar de España» (1909). Ingressà al servei de les armes el 29 de juny de 1871 a l’Acadèmia d’Infanteria, però passaria després al cos d’enginyers (1878).
Façana del número 25 del carrer de la Infanta de Maó, avui anomenada Casa Fanny, domicili que havia estat d’un Gómez de Tejada Pons.
En desembarcar destinat a Menorca, era de nom Antonio Gómez Cruells. Però, passant el temps, va aconseguir que li fos legalment reconegut el seu primer cognom en la forma composta «Gómez de Tejada». Per açò, va haver de ser emesa una reial ordre de juny de 1906, mitjançant la qual se li va acceptar la transformació dels seus llinatges. Llavors, va agrupar els dos pertanyents al pare com si fossin un únic de compost (Gómez de Tejada) i va mantenir com a segon el de la seva mare Amalia Cruells. Així, va passar a dir-se Antonio Gómez de Tejada y Cruells.
Essent capità graduat, va contreure matrimoni a la parròquia de la Concepció de Maó el 20 de gener de 1884 amb la maonesa Margarita Pons Montañez. Després de complir algunes destinacions fora de l’illa (Algesires, Santa Cruz de Tenerife, Manila i d’altres), va tornar a l’illa com a comandant l’any 1894, fent la incorporació a la fortalesa de la Mola.
Ràpidament, va combinar els deures militars amb els encàrrecs professionals en el camp de l’obra civil. Un dels primers que va rebre fou l’elaboració d’un estudi tècnic per habilitar una nova i moderna via d’entrada a la ciutat des dels molls del port. Per açò, va traçar els plànols de reforma de la llavors anomenada Rampa de l’Abundància, que de seguida seria coneguda com a Avinguda de la Independència: avui ses Voltes des Parc Rochina. L’encàrrec va ser aprovat per l’Ajuntament en sessió del 18 de gener de 1901. L’obra prevista per ell oferia un desenvolupament de 410 metres lineals amb pendent del 7 per cent, pressupostada per la suma de 132.199 pessetes. Tot i que les autoritats municipals van creure oportú de concedir-li un premi de 750 pessetes en metàl·lic, la realitat va ser que l’interessat el va rebutjar «por el amor que sentía y por la prosperidad que deseaba a la ciudad» [«El Bien Público», 19-12-1905, 9.803].
Des dels primers moments del seu establiment a Maó, tingué demostrades capacitats excel·lents per a l’enginyeria. Per aquesta causa es faria mereixedor de la Creu de 2a classe del Mèrit Militar amb distintiu blanc (RO de 25-11-1901), «como recompensa a los servicios prestados en la realización de los trabajos técnicos que llevó a cabo durante el segundo semestre de 1897 [en plena guerra colonial a Filipines], en el norte de la isla de Mindanao, consistentes en un proyecto de construcción de doce fuertes de la línea militar Iligan-Marahuit, transformación de este campamento en población defendida y explanación del ferrocarril de Iligan a Marahuit». [El Liberal, 6-12-1901, 6.134].
El 1904, a petició d’algunes famílies de Maó, va crear una escola preparatòria per a estudiants que volien fer l’ingrés a les carreres militars i al funcionariat dels cossos de l’administració civil. El va implantar amb la cooperació d’un tinent coronel anomenat Juan Montero. A més, va actuar com a professor col·laborador de l’Extensió Universitària de Menorca, al si de la qual impartia la càtedra d’aritmètica (1904).
Aquell mateix any, va formular una memòria tècnica i un avantprojecte per adaptar el vell claustre carmelita de Maó com a futur mercat municipal de proveïments de queviures i productes d’horta: allò que, ras i curt, en diem «sa plaça des mercat». El 20 de febrer de 1905, el plenari de Maó resolgué d’aprovar-lo com a projecte definitiu, i de remunerar-hi-lo amb 2.002’50 pessetes, pagades a costa del pressupost municipal de 1907.
D’altra banda, la innovació estel·lar, la més transcendent per als annals de l’illa, fou la introducció del primer servei telefònic en xarxa que ha conegut Menorca. No vull dir, ben al contrari, que la telefonia fos un invent de la modernitat absolutament desconegut dels maonesos, no. Però la iniciativa de Gómez de Tejada va suposar la creació de la primera xarxa per a un nucli urbà, així com una empresa d’explotació.
De fet, l’any 1895, la Comandància d’Enginyers (de la qual Gómez de Tejada en feia part) disposava d’una xarxa d’ús militar reservat, gestionada per un sergent anomenat César Valera. Molt abans, el 23 d’octubre de 1883, la corporació havia aprovat la concessió d’una telefonia privada entre el domicili del gerent de la Industrial Mahonesa i la fàbrica de tèxtils de Calafiguera. Si no vaig errat, degué ser la primera línia telefònica coneguda a Maó i a l’illa entera.
Encara més: el 1890, abans de la xarxa instal·lada pels d’enginyers militars, el regidor republicà Francesc Garcia veié complagut com se li aprovava per unanimitat una declaració política d’aquest tenor: «Reconocida por todos los gobiernos del mundo civilizado la indudable conveniencia que al comercio y a la industria presta el teléfono, y viendo que nuestra querida ciudad está en este punto inmóvil sin dar un paso en el camino de esa civilización moderna; viendo que el comercio y la industria se desarrollan más y más cada día en ella, este servicio ha venido a constituir una de las necesidades que en la misma se sienten». Per tant, «se propone a este M. I. Ayuntamiento se sirva acordar [que] se solicite al Excmo. Señor Ministro de la Gobernación, sea anunciada la subasta para el establecimiento de una red telefónica en esta ciudad» [«El Bien Público», 20-5-1890, 5.215]».
Encara tardaria ben bé setze anys a complir-se la demanda del plenari. Entretant, alguns particulars, com abans Joan Martorell, disposaven de línies bilaterals per connectar despatxos o negocis privats amb les seves llars. Recordaré que així ho feren els industrials Francesc Ruiz Verd (1890), o un tal Huguet que volia connectar-se a una agència de consignataris (1891). Pels volts de Ciutadella, també el mestre sabater del taller Piris i Companyia va disposar el maig de 1890 d’una xarxa telefònica personal.
La nit del 19 de maig del 1905, Gómez de Tejada va ser convidat a una reunió ciutadana oberta a la casa consistorial, per presentar els estudis d’instal·lació i explotació d’una xarxa telefònica d’àmbit urbà. «Después de explicar su proyecto el distinguido ingeniero […] y de haber señalado en 30.000 pesetas la cantidad necesaria para llevar a la práctica una mejora tan importante para nuestra ciudad como la de que tratamos —escriví la premsa local—, se abrió entre los concurrentes una subscripción, que, de momento, alcanzó ya la cifra de veinte y un mil quinientas pesetas, cantidad que, desde luego, da a comprender que es ya un hecho la instalación de la red telefónica» [El Bien Público, 20-5-1905, 9.631].
La passa següent fou la constitució de l’empresa titulada «Red Telefónica de Mahón», que el juny de 1905 rebia la llicència necessària davant la Direcció General de Comunicacions, en haver pres part en el curs d’una subhasta pública del servei resolt a Madrid el 10 de juny.
Gómez de Tejada y Cruells, com a promotor empresarial i com a director tècnic, hi va concórrer en nom propi i, alhora, com a representant legal de la nova companyia mercantil que havia estat fundada expressament, amb una junta de govern formada per Bartomeu Escudero Manent, Antoni Pons Olives i Santiago Maspoch. L’adjudicació definitiva quedà verificada el 14 de juliol d’aquell any proemial. De seguida, començaren les obres per estendre les línies aèries i per tal d’escometre la construcció de les oficines i de la central de transmissions. Havia d’ocupar l’immoble número 1 del carrer des Bastió. L’entrada en servei s’havia previst per al dia primer de gener de 1906, a un preu de 60 pessetes anuals per als futurs abonats. Però els inevitables entrebancs d’una obra nova d’aquestes característiques la posposaren a l’1 de març. Entretant, calgué superar la pertinent inspecció oficial del cap de reparacions del servei telegràfic de les Illes Balears, Josep Álvarez Alenyar, ja que la competència en telefonia havia quedat adscrita a les autoritats estatals de correus i telègrafs.
L’empresa arrencava amb dues llistes. D’una banda, els que feren aportacions de capital per formar les primeres finances del negoci. I, de l’altra, els que només desitjaven subscriure’s en qualitat d’usuraris. L’Ajuntament de Maó, donant proves evidents de fe en el progrés de la ciutat, va subscriure un servei prou complex, per com feu instal·lar els aparells corresponents a la casa consistorial, la casa de la Misericòrdia, l’Hospital Civil, el cementeri, l’escorxador, les oficines de les presons i el Teatre Principal.
L’estesa elèctrica, pròpiament, va començar a ser visible pels carrers i places a partir del dia 1 de novembre de 1905. Aquell gran avanç tingué una resposta ciutadana tan fulgurant, que, a partir de 1907, s’hagueren de planificar les expansions territorials a les localitats circumveïnes des Castell, Sant Lluís i Sant Climent. A més, el gener d’aquell mateix any s’acabava l’escomesa d’una xarxa telefònica entre es Mercadal i es Migjorn, que, a la vegada, servia com nucli d’enllaç per permetre que els punts extrems de Maó i Ciutadella poguessin establir comunicació amb la vila migjornera. No menys, el febrer d’aquest 1907, Maó ja treballava en l’habilitació d’una segona central telefònica. L’any venidor de 1908, el creixement general i la demanda ciutadana havia augmentat tant, que la «Gaceta de Madrid» del 13 de novembre de 1908 [núm. 318, 618-619] feu pública la licitació d’una xarxa elèctrica urbana per a Ciutadella, segons una proposició que havia presentat el Comte de Torre-saura, per un temps de concessió de vint anys. Els abonats que sol·licitaven el servei, però, no podien trobar-se a més de quinze quilòmetres en línia recta des de la central. Al seu torn, es Mercadal i Ferreries reberen el 1909 la connexió bidireccional entre tots dos municipis.
L’avançat somni de Gómez de Tejada experimentà un canvi radical vint anys més tard. El setembre de 1925 una recentment creada Companyia Telefònica Nacional d’Espanya (1924) va confiscar aquesta i tantes d’altres centrals d’iniciativa privada per constituir el monopoli de l’estat. Si més no, fins que el 1993 la companyia pública posà en marxa el procés gradual de privatització, culminat el 1997 tal i com avui el coneixem.
Tornem, però, a la figura de Gómez de Tejada y Cruells. El seu prestigi com a enginyer es va veure afavorit el març de 1906 en nomenar-lo cap tècnic de l’empresa Anglo-Espanyola de Motors i Gasògens (creada el 1902), que dirigia l’empresari naval Joan Francesc Taltavull Galens, un personatge que forjà una relació personal prou fonda amb qui, altrament, arribaria a ser el seu consogre, en casar-se Pilar Taltavull Saura amb Joan Gómez de Tejada Pons (1919).
Gómez de Tejada possibilità la fundació de l’Ateneu Obrer
En el camp associatiu, va formar part del moviment social que possibilità la fundació de l’Ateneu Obrer de Maó, sota la presidència de Francisco Bals, l’ideari del qual perseguia la meta que els obrers deixessin de freqüentar les tavernes i els casinos, alhora que encoratjava el perfeccionament intel·lectual i moral com a fonament del benestar personal però també el de classe. [El Bien Público, l 9-10-1908, 10.628].
Com a tinent coronel, també va formar part del grup d’estudi i planificació del projecte d’il·luminació marítima del port de Fornells, que va desenvolupar els seus treballs a partir del juny de 1915. I va intervenir en el projecte no reeixit d’implantar una línia ferroviària.
Precedit per una notable fama social, el general de brigada va morir a Maó a 80 anys. Deixà vídua i diversos fills i filles: Juan, Luis, Maria i Amalia Gómez de Tejada Pons, d’entre aquells que hem sabut documentar. La menor, Amàlia, fou muller del capità Ignacio Ureta Zabala (Maó, 11 de juliol de 1924). Luis va resseguir la carrera militar del pare, encara que allistat a l’arma d’Infanteria, en la qual havia ingressat el 1913, i que moriria assassinat en els acarnissaments de la Guerra Civil del 3 d’agost de 1936. Dues germanes casaren, respectivament, amb el propietari rural Juan Biale Orfila, alcalde que fou de la ciutat de Maó (1924); i el comandant d’Enginyers Rodrigo González Fernández, malagueny, casat amb Maria Gómez de Tejada Pons el 30 de maig de 1921 a la parroquial de Santa Maria, però també esposa en segones noces de Gabriel Tutzó Coll (1947).
Mentrestant, Juan Gómez de Tejada Pons, un fill del general, en emparentar amb Pilar Taltavull Saura, prengué llar conjugal al carrer de la Infanta, 25, avui esplèndidament reformada per un matrimoni francès.
Els decessos del marit i l’esposa sols registraren una diferència entre si de tres mesos: Gómez de Tejada y Cruells traspassà el 2 d’agost del 1935; i el 7 de novembre, la dona, als 74.
