Del misteri i la inutilitat de l’art

«L'autèntic artista revolucionari és el que arriba al fons de l'existència humana, el que busca el misteri d'aquesta existència». Això em deia el pintor Modest Cuixart mesos abans de deixar-nos en una conversa trepidant, carregada d'experiència, coneixement i saviesa. Picasso li havia dit en una ocasió a París: «Pinta siempre lo que te salga de los cataplines, pero con oficio.»

El temple de l'art esdevé, amb aquests dos pilars que el sustenten, l'expressió màxima de la humanitat. Durant segles, però, hem sentit i hem cregut que el treball era la font de tota riquesa i fins i tot vam llegir a Karl Marx dir que el treball era l'expressió mateixa de la humanitat de l'home. Des de la Il·lustració, la nostra existència gira al voltant del concepte d'utilitat. Només allò útil interessa i per tant l'art i la bellesa, sense utilitat pràctica aparent, adquireixen la categoria d'inútils. El sistema, però, que ho fagocita tot, els atorga una funció decorativa i els converteix en un producte d'inversió, una mercaderia, un objecte de consum.

Vull pensar que ara que ens comencem a adonar que cal recuperar valors perduts la inutilitat de l'art ens pot donar un cop de mà. La necessitat de transcendència és consubstancial a l'home. Prova d'això és un estudi sobre el gust artístic realitzat l'any 1971 per la UNESCO, a Toronto, on L'Angelus de Millet va esdevenir el quadre més valorat. Sembla doncs que tenim set d'espiritualitat, que aquesta comunió entre el sagrat i el profà que representa el quadre ens segueix acompanyant des de temps llunyans.

Però, com ens ho fem per copsar aquest misteri que s'amaga en una obra d'art? La intuïció, les emocions i la contemplació seran els nostres arguments. Deixarem l'anàlisi, les paraules, l'interès i la racionalitat per a d'altres àmbits de la nostra vida. El llenguatge de l'art no es pot expressar en paraules, ja que el seu hàbitat és la consciència. Pensem en un quadre on hi ha representada part d'una planta, com fan els orientals. Amb la nostra imaginació completarem intuïtivament les fulles percebent així la capacitat germinativa d'aquesta. Contemplar art també és co-crear, dialogar i transportar-nos a un temps i un espai distint, a les profunditats clares i lluminoses de la consciència. Deia Francesc Cambó, polític, escriptor i col·leccionista d'art: «viure envoltat d'art aclareix l'esperit i crea en el fons de l'ànima un gran goig.»

Potser l'art és inútil, com una simfonia o un poema, però és precisament aquesta inutilitat la que li dóna tant de poder. L'art esdevé un fidel i estimulant company de viatge en un temps on l'interès per un renovat humanisme, una nova manera de ser i estar en el món, pren tanta o més importància que els moviments socials col·lectius. L'artista revolucionari, avui, és doncs el que pinta com ho feien el Greco o Goya segles enrere o Tàpies, Guinovart, Plensa o Miró més recentment, no el que fa crítica social des de la trivialitat, l'espectacularitat, la provocació o l'agressió. En les reflexions i preguntes al voltant de la societat i els seus valors d'una proposta artística no hi hauria de mancar la seva raó última. En la recerca d'aquest sentit de transcendència rau un dels fonaments de la creació artística de tots els temps. L'obra d'aquests artistes és un far que ens anuncia un territori desconegut per descobrir, un avís per a navegants.