La cultura de l’espectacle

Des de fa ja algunes dècades assistim a un procés de desmembrament de la cultura orquestrat per la indústria de l'entreteniment i els governs. Tota manifestació cultural producte del coneixement, la reflexió, la recerca de l'essència, el compromís personal i la responsabilitat social és fagocitada i reconvertida en un producte ensucrat, inofensiu i superflu. Com deia Todd Gitlin, sociòleg americà, es tracta de recobrir la història i presentar un món sense conflictes greus, un món de rialletes on la decisió més important és a què jugar o a quin cavallet de la fira pujar.

El moviment pop dels anys seixanta, amb Andy Warhol al capdavant, ha tingut unes conseqüències definitives en la concepció d'aquesta nova cultura. Una d'elles ha estat la dissolució de les fronteres entre alta i baixa cultura, aquelles que eren pròpies de l'elit i del poble respectivament. La bondat aparent d'aquest fenomen que podia presagiar un augment del coneixement i del pensament crític en la societat pel fet de tenir accés a una cultura erudita i democratitzada ha estat, però, un miratge. Els governs i la indústria de l'entreteniment s'han encarregat d'homogeneïtzar la cultura fent prevaler criteris econòmics i de rendibilitat i oblidant els aspectes socials. La cultura, i en especial els museus i centres d'art, s'han convertit sovint en l'eix central de la política turística, quan no de la promoció urbanística. La cultura esdevé així imatge, producte de màrqueting i de consum.

En què consisteix, doncs, aquesta cultura de l'espectacle? Presenta unes característiques derivades d'una societat hipervisual on estem sotmesos a una sobreexposició d'imatges constants. Això ha propiciat que el pensament es divulgui mitjançant la veu en lloc de la lectura, que haguem substituït el coneixement per la curiositat, la originalitat per la notorietat, el significat de la cultura per l'ús que en fem, el contingut pel superficial, la qualitat per la quantitat i l'assaig per la guia il·lustrada o l'audioguia que ens diu què veure, què sentir i què mirar.

El paradigma d'aquesta cultura de l'espectacle és Jeff Koons, l'artista viu més car del món, envoltat d'especuladors i col·leccionistes milionaris. El 2008, en una celebració de l'excés, el caprici i l'ostentació, va exposar al Palau de Versailles. Ara exposa al Museu Whitney de Nova York i, a la cantonada, H&M ven unes bosses edició limitada dels seus gossos d'acer polit i colors llampants en miniatura. L'obscenitat ha arribat inclús a l'òpera, l'últim reducte de l'alta cultura, amb posades en escena com la de Tannhäuser de Ian Judge, representada al Teatro Real de Madrid el 2009, on la pornografia prenia l'escenari i esdevenia cultura. O Woyzeck, de Calixto Bieito, el 2007, on es realitzaven trepanacions de cadàvers en escena. En una gran cerimònia de la confusió la violència, el kistch, la pornografia, la banalitat i l'ostentació conviuen amb l'estètica, l'emoció, el transcendent, la bellesa i l'ART (en majúscules). La cultura esdevé així una indústria de l'espectacle que atrau les masses, les entreté i les fa més conformistes. Res més lluny del seu sentit original: cultivar, cuidar i créixer.

Jeff Koons, Balloon dog, 2008. Chateau de Versailles, París.