TW
0

Publicat el 28 de febrer de 2015

John Maynard Keynes, un dels pares de l'economia moderna, va dir cap als anys vint del segle xx que «l'art representa un dels principis civilitzadors de la societat i, com a tal, ha de ser enfortit i recolzat per l'estat». Keynes vas ser un destacat col·leccionista i patrocinador de les arts escèniques al Regne Unit, va ser l'impulsor de l'Arts Council (organisme estatal de la cultura) i va establir les bases d'una futura disciplina econòmica, que el 1966 es va consolidar amb la publicació de The Performing Arts: The Economic Dilema a càrrec dels economistes William J. Baumol i William G. Bowen.

Com veurem més endavant, la cultura juga un paper fonamental en l'economia d'un país ja que genera riquesa, treball, cohesió social i té efectes multiplicadors en tot el sistema productiu (construcció, turisme, finances, etc.). Prova d'això és que moltes institucions locals ja han integrat la cultura en les seves estratègies de desenvolupament local i regional. La cultura té avui un paper central en la producció de béns i serveis: aporta al consumidor distinció social, identitat i certs estils de vida en el que s'ha anomenat la «culturització de l'economia». Hi ha en definitiva un creixent interès en introduir l'estètica en la vida privada i en l'espai urbà. A més a més, el consum cultural té un efecte addictiu, les ganes de consumir productes culturals creixen a mida que el consum augmenta. El desig de coneixement, aprenentatge, experiència i el plaer associat és insaciable.

Públic en un museu

En els països del centre d'Europa i els països nòrdics el paper de l'Estat és clau en l'àmbit de la cultura. L'aportació de l'Estat a la cultura en països con Finlàndia, Àustria, Dinamarca o el Regne Unit és determinant i està assegurada fins i tot en temps de crisi. De fet, en economies lliberals com la britànica el pes de l'aportació privada a la cultura no arriba al 22%. Tots aquests països entenen el paper clau que juga la cultura en la societat i la necessitat de protegir-la des de l'Estat. Serveixi com a exemple que la loteria de Finlàndia destina un 38% del que recapta a la cultura mentre que Holanda hi destina el 50%.

Però Spain is diferent. Després d'anys de gran esforços en inversió estatal, autonòmica i local que van permetre Espanya situar-se a nivells europeus pel que fa a la inversió pública en cultura, les retallades des del 2011 no han parat d'augmentar. El sector cultural, amb un PIB al voltant del 3'5%, és clarament superior a agricultura, la indústria de l'alimentació, les begudes i el tabac, la indústria química o les telecomunicacions. Però els 26.031 milions d'euros que el sector va generar el 2012 tendeixen a disminuir (Cuenta Satélite de la Cultura en España. Ministerio de Educación, Cultura y Deporte, 2014). L'aportació pública de l'Estat entre el 2009 i el 2013 s'ha reduït un 48%: les partides més afectades –fins a un 79% de retallada– han estat les exposicions, la promoció i cooperació cultural, la conservació i restauració de béns culturals i la protecció del patrimoni. D'entre les diverses causes que expliquen aquesta situació a Espanya n'hi ha una que ens diferencia clarament de la resta d'Europa: la percepció que es té de la cultura. Aquestes retallades són un reflex de l'escassa valoració que té la ciutadania espanyola de la cultura, i també una mostra que les polítiques culturals sovint es fan al marge dels professionals i els creadors, en la majoria dels casos mal retribuïts.

En una economia fonamentada en la sostenibilitat, centrada en un desenvolupament respectuós amb el medi ambient i les necessitats de les comunitats locals, la cultura hi juga un paper cabdal. La UNESCO mateixa ja ha advertit que les polítiques culturals han de convertir la cultura en un d'aquest pilars de la sostenibilitat. Per altra banda, els èxits de les polítiques culturals europees, amb despeses per habitant que dupliquen sovint les d'Espanya (Àustria, Dinamarca i Holanda, per exemple), semblen donar la raó a John Maynard Keynes.