Jaume Plensa és un escultor planetari, compromès amb els homes i dones de mig món. Les seves escultures es troben en places, parcs, jardins, boscos i carrers de Seül, Las Vegas, Nova York, Calgary, Dubai, Chicago, Budapest, Anglaterra... Vivim envoltats de soroll, tant extern com intern, en una societat en què l'escàndol, l'excés, la provocació i l'«i tu més» en política i d'altres àmbits de la vida no ens permeten ser del tot lliures i plens. Jaume Plensa ens demana silenci.
Els seus personatges, sovint infants, són contenidors de silenci, un silenci que emana de la seva llum interior i de la seva bellesa externa. «Procuro que les meves peces tinguin llum, ja que l'art ha d'il·luminar la vida», em deia en una ocasió. Aquesta llum és el reflex de la pols de marbre o de l'alabastre en els seus caps totèmics, o bé els llums de colors continguts en els seus homes meditabunds, silenciosos.
A St. Helens, una petita població minera entre Liverpool i Manchester, el cap d'una nena de nou anys, de 20 metres d'alçada i 500 tones de pes feta amb pols de marbre (Dream, 2009), ens recorda, des d'un turó, la nostra condició humana i d'infant. Reivindica així la innocència i la ingenuïtat com a estats primigenis, facilitadors de l'acceptació i la felicitat i oposats a l'ego (centrisme), que fa que adaptem la realitat a nosaltres en lloc d'adaptar-nos-hi. El dia de la inauguració es va fer una gran festa al poble i mentre sonava la música la gent, emocionada i feliç, transmetia el seu agraïment a l'artista felicitant-lo una vegada i una altra. Poc després declarava: «No esperaven que algú els pogués dur bellesa, que algú els tingués en consideració».
A Ogijima (Japó), Plensa va crear un pavelló amb ferro (Ogijima's Soul, 2010) que va produir un efecte tan benèfic que les parelles feien cua per casar-s'hi.
Al Madison Square Park de Nova York, un cap de nena de 14 metres (Echo, 2011) ens recorda el mite de la nimfa que es va enamorar de Narcís i que Zeus va castigar condemnant-la a repetir només les paraules que deien els altres. Amb tant de soroll mental i espiritual sovint no fem més que repetir les paraules dels altres sense assolir mai un criteri propi.
Echo, 2011. Madison Square Park, New York
Aquests són només alguns exemples de com Jaume Plensa ha aconseguit fer feliços o emocionar homes i dones d'arreu, no importa si han estat dos segons o cinc minuts, importa la qualitat d'aquests moments. Les seves escultures silencioses en parcs, jardins i boscos reforcen el sentit màgic d'aquests indrets, que perdem en fer-nos adults. Tots ells són espais de llibertat on les seves obres multipliquen l'efecte regenerador que contenen. Plensa no busca la monumentalitat, només emocionar i aportar espiritualitat a l'espai públic, el que és viscut per tothom.
A Espanya, guanyada ja la llibertat però sense haver après a gestionar-la, on la cultura i la política estan encara massa lligades, Jaume Plensa quasi és un desconegut. Tampoc a Barcelona, ciutat on va néixer, hi ha una escultura de la transcendència de les que he esmentat abans. Com molts d'altres, està acostumat a treballar fora del seu país i se sent un ciutadà del món, d'un món sense fronteres ni passaports i al qual regala bellesa, silenci i humanitat.
Sin comentarios
Para comentar es necesario estar registrado en Menorca - Es diari
De momento no hay comentarios.