La llum i l’ombra en l’art

Carles Jiménez05/07/15 7:00

Per a l'art, la llum ho és tot: per a la pintura, per a l'escultura i especialment per la fotografia, que etimològicament significa «escriptura de la llum». Si bé és invisible, és gràcies a ella que hi veiem. És la llum la que modula els volums, crea contrastos, contrallums i conforma la perspectiva. L'ombra és la seva parella inseparable, modela la realitat allà on la llum no arriba. La història ens diu que la pintura neix de l'ombra o, el que és el mateix, de l'absència de llum. Plini el Vell (segle I d.C.) descriu en una faula que una jove de Corint, en saber que el seu estimat havia de partir, va dibuixar la seva figura projectada a la paret per la llum d'una espelma i que després el seu pare, terrissaire, li va donar relleu amb fang.

L' estudi de la llum i l'ombra ha estat cabdal al llarg de la història de l'art. En el renaixement se n'inicia l'estudi científic arran dels grans avenços que representen la perspectiva i el naturalisme. Leonardo da Vinci hi dedica sis capítols en el seu tractat de pintura, on estudia les propietats físiques i òptiques de la llum i defineix el clarobscur, la tècnica artística més emprada per a representar la llum i el volum. Més tard, Rembrandt i el barroc durien el clarobscur a la seva màxima expressió aconseguint –especialment aquest pintor holandès– que la llum més que incidir en els personatges brollés d'ells mateixos. L'ombra adquiria dimensions dramàtiques, d'un forma molt característica en els tenebristes, i permetia construir l'espai al mateix temps que suggeria temporalitat en l'escena. També la llum tenia un significat conceptual més enllà del sentit plàstic, ja que simbolitzava l'espiritual.

Ja en el segle xviii l'ombra adquireix una nova dimensió amb el romanticisme. El sublim i el sinistre hi veuran un perfecte aliat que els permetrà evocar el mal, la mort, l'angoixa. Francisco de Goya amb les seves pintures negres, i en d'altres obres anteriors, aconseguirà efectes d'una extraordinària teatralitat amb un ús magistral de la foscor. Amb l'aparició del simbolisme, l'ombra passa de tenir un sentit dramàtic a tenir un sentit misteriós i obrirà la porta als somnis, que dècades més tard seran el nucli del surrealisme.

La llum i el color seran els grans protagonistes a partir de l'impressionisme i al llarg del primer quart del segle xx. La pràctica desaparició del negre en les paletes dels pintors impressionistes farà que les ombres siguin creades mitjançant la mescla de colors complementaris, i així, per exemple, l'ombra dels arbres reflectida en l'aigua podrà tenir un to vermellós o, com en el cas de Van Gogh, arribar a desaparèixer. Els ismes del començament del segle xx (cubisme, futurisme, constructivisme...) seguiran prescindint de l'ombra fins que l'expressionisme hi tornarà a trobar un paper destacat en el seu llenguatge. Influït pel cinema, introdueix ombres que cerquen una realitat enigmàtica i que sovint semblen no dependre del cos humà que les crea i tenir vida pròpia. Amb el surrealisme, l'ombra serà el recurs perfecte per a donar veracitat als somnis; i amb Dalí l'ombra jugarà un paper fonamental en seu mètode paranoic-crític per a transformar i subvertir la realitat.

A partir de la segona meitat del segle xx l'ombra ja no ocupa un lloc destacat en l'art contemporani, eminentment abstracte. Com veurem properament, apareixen moviments artístics que converteixen la llum en l'objecte de l'art i prescindeixen de tot suport físic.