Viatge a Oristano amb Baleària

Malgrat ens hi convidi la Generalitat, no som catalans, ni tenim perquè fermar el nostre futur a la independència. Però xerram el dialecte més salat i tenim vincles històrics i culturals evidents amb Catalunya. La nostra llengua és comuna, però pertanyem al mateix Estat dels madrilenys i, per tant, som espanyols. Gràcies a açò, a més de viure a una illa meravellosa, tenim el privilegi de ser bilingües i podem canviar de registre sense problema en funció del nostre interlocutor.

Però ens contaminen la dèria sobiranista i l'espanyolisme cec. Ens contagiam de qui ens diu de males maneres «en castellano» malgrat fer prou anys que resideix aquí o dels que xiulen l'himne a un camp de futbol i s'estimen més que guanyi Egipte o la Xina que Espanya.

I, per açò, tenim encegats que van de bar en bar amb la pell fina, disposats a saltar on se'ls malmiri per emprar una llengua diferent de qui els atén. I navilieres que criden a la Policia només perquè algú els demana un bitllet en l'idioma propi del port on va. També hi ha foments amb estranys criteris lingüístics, i editorials que deixen d'anar a fires en desacord per la seva presència. La gent perd el seny a les xarxes i s'insulta. I, ofegats per aquesta bogeria, deixam d'atendre bé qui ens visita i ens empobrim, de butxaca i de tolerància. Així, no és estrany que 3.000 joves hagin hagut de sortir de l'illa...

Durant segles, hem estat britànics, francesos i musulmans, i tot l'estiu rebem també italians o alemanys, però amb ells mai no hi ha conflicte lingüístic. Així que no ens compliquem. Parlem sempre la nostra llengua i facem un esforç per respondre en l'idioma de qui no ens entén. Amb un somriure, que no costa res. La llengua és un vehicle de comunicació i de pau, no de guerra...