L’estat de les arts

D'una banda, internet ha suposat una autèntica revolució en la manera de transmetre la informació i la cultura. Mai com fins ara havia existit un nombre tan elevat de creadors i de consumidors de productes culturals que utilitzen les xarxes com a eina de transmissió. De fet, aquest canvi de paradigma en la producció i difusió cultural és només equiparable al de la impremta de Gutenberg i ha obligat els components del sistema de les arts a reinventar-se. Un dels efectes més evidents ha estat la reducció dels marges de negoci (les galeries d'art en són les principals afectades) a la qual obliguen aquestes noves vies. Un dels debats de més actualitat és, per exemple, el fet que les empreses de telecomunicacions s'estan beneficiant enormement d'aquest flux de continguts culturals i que, per tant, haurien de contribuir a mantenir la creativitat de base. (A Catalunya ja s'ha proposat una fiscalitat en aquest sentit però el govern espanyol s'hi nega.)

D'altra banda, el mercat ha esdevingut el centre sobre el qual giren els altres components del sistema, i mitjançant la llei de l'oferta i la demanda ha reduït el valor artístic al valor econòmic. Les polítiques d'adquisició dels museus es troben sovint amenaçades a causa de l'especulació que regeix el mercat. Darrerament hem vist com un Picasso es venia per 160 milions d'euros o un Rothko per 40 milions. Quin museu pot permetre's una adquisició d'aquest import? La tirania del preu i l'art com a valor financer no ens ha de confondre, no és millor el que val més. Els estudiosos i els professionals de l'art són suplantats per especuladors, arribistes i mercaders. Són els primers els qui tradicionalment tenien criteri per avaluar una obra d'art, i cal exigir que sigui així.

Hi ha un tercer factor que també està influint de forma notable en com el sistema de l'art es transforma: la deriva que la cultura ha pres cap a l'entreteniment. En una societat hipervisual en la qual el consum d'imatges substitueix la contemplació i la reflexió, artistes i espectadors propicien lectures directes i immediates, quan no són directament provocadores i banals. En el divorci existent entre la ciutadania i l'art contemporani els artistes hi juguen un paper cabdal, ja que sovint han renunciat a la responsabilitat social que se'ls hi pressuposa. L'art no ens ha de deixar indiferents o desconcertats, i si és així no acompleix el seu valor fonamental: emocionar i enriquir la sensibilitat humana.