El dia D

Cada dia és un Dia. N'hi ha de la Titella (21 de març), del Sushi (18 de juny), dels Frikis (25 de maig), de la Ràbia (28 de setembre) o de l'Orgasme Femení (8 d'agost). Fins i tot, un de dedicat a les Malalties Rares, el dia més raro de tots (29 de febrer). Un calendari ideal per omplir els carrers i les xarxes socials de llums, banderes i llaços, de pretesa solidaritat. D'aquella que sembla deixar-nos en pau amb la pròpia consciència, com si veient l'Ajuntament encès, portant un llaç blau o compartint una imatge al Facebook haguéssim curat un malalt terminal o donat de menjar a un fillet de l'Àfrica.

Dimarts, per exemple, va ser el Dia de la Dona Treballadora i no crec jo que, a part de sensibilitzar, s'hagi pres cap mesura efectiva a favor de la igualtat. Si et confons, t'arribes a pensar que n'hi ha prou a obligar a alternar persones d'ambdós sexes a les llistes electorals, gastar milions en un institut públic perquè posi la forma femenina de cada nom devora la masculina, o a comprar semàfors amb figuretes de dona. No sigui que, en creuar el carrer, puguem veure parpadejar un pantaló verd o vermell i no una falda.

Al Consell, també, passen els governs i tots fan el seu logo de la Reserva o del producte de Menorca com a reclam turístic, però encara no tenim gens clars debats com els que ens obligen a triar energia renovable o paisatge; i les temporades són tan estacionals com anys enrere.

És hora de no gastar tant en símbols i més en realitats. I de reivindicar els antidies, com el d'aquest diumenge, que encara no l'han batiat. Són els únics sense postureig en què, de ver, podem anar per feina...