Art i poder (II)

Carles Jiménez25/09/16 0:05

En l'article anterior vèiem com alguns artistes han fet costat al poder polític al llarg de la història, i també com alguns corrents artístics han estat utilitzats pel poder com a mitjà de propaganda. L'expressionisme és, des de fa més de mig segle, un d'ells. De fet és un dels pocs moviments de les avantguardes del segle xx que encara perdura, i que s'ha convertit, en paraules de l'historiador de l'art Jean Clair, en una lingua franca que conté el caràcter de l'home contemporani, els seus mites i les seves obsessions. Es tracta d'un estil que presenta diferències locals: un grafisme convuls; una paleta dissonant o reduïda a blanc i negre, o una factura descuidada, de vegades anomenada bad painting, com l'última època de Picasso. El filòsof Karl Popper (Viena, 1902 – Londres, 1994) opina que l'expressionisme, més centrat en l'expressió i la comunicació, ha relegat la representació, que és una funció superior del llenguatge i pròpia dels humans, a un paper marginal.

Si entenem el discurs oficial dels estats i nacions com una narració construïda des del poder per explicar i justificar aquest poder, no podem deixar de banda el paper de l'art. En aquest procés de fabricació juguen un rol central les produccions culturals i, en especial, l'art: moltes de les imatges que expliquen la història d'un país són quadres, sovint encàrrecs oficials amb una finalitat propagandística. Avui, però, hi ha manifestacions culturals més eficaces: les pel·lícules, les telesèries, la música pop o les revistes són algunes d'elles. En general, la banalització i la submissió dels valors culturals al dictat de la mercantilització han esdevingut una eina de manipulació que busca desviar l'atenció de l'individu cap als detalls i les coses poc importants. En el llibre Gramáticas de la creación George Steiner diu: «La comercialització de l'estètica, la seva reducció al kitsch, és una de les característiques definitòries de les cultures capitalistes. S'han utilitzat cites de Shakespeare y Kant per vendre detergents en pols. Es va utilitzar un tema de Haydn per posar ritme la llançament d'una nova línia de mitjons […]. Georg Lukács va afirmar que el pensador i l'artista seran els responsables fins a la fi dels temps no només de l'ús sinó també de l'abús que es faci de les seves composicions.». Afortunadament, organitzacions com Vegap, defensora dels drets dels autors, vetllen per evitar un possible mal ús de les creacions artístiques.

Però l'art té les seves pròpies lleis i els bons artistes tenen una necessitat de llibertat irrefrenable. Aquesta llibertat, sovint coartada pels poders i les classes dominants, ha trobat també maneres d'expressar-se al llarg de la història. A partir del renaixement, mentre la sàtira i la parodia eren territori dels còmics i els guionistes teatrals, els pintors van començar a expressar el seu posicionament polític. Ja Diego Velázquez, en el seu retrat de Felip IV de 1653, posa de relleu el declivi de l'imperi espanyol pintant un rei desproveït dels símbol reials i humanitzat, despullat de la gràcia divina que se li pressuposava. Francisco de Goya, dos segles més tard, va deixar palès el seu compromís polític i ètic denunciant la crueltat humana amb sèries de gravats com Desastres de la guerra o Los fusilamientos de tres de mayo. També Picasso va representar el patiment humà comprometent-se políticament quan el 1937 va pintar el Guernica. Preguntat per un oficial nazi: «Això ho ha fet vostè?», l'artista va respondre: «No, ho han fet vostès.»

El compromís polític i social de l'artista és part, doncs, del seu paper com a creador de relats i cultura. Ja sigui per omissió, per adscripció al poder o per oposició a aquest, l'artista pren un partit o un altre. Tanmateix, l'art ha d'utilitzar les eines que li són pròpies, al marge de la mera propaganda o l'agitació política, i amb les seves propostes ha de ser capaç d'enriquir el debat i sacsejar les consciències.