TW
0

En el nostre imaginari col·lectiu hi ha autors que, amb la seva obra, ens ajuden a explicar la realitat. Quan parlem d'imatges dalinianes, situacions kafkianes, fets dantescos o espais que semblen un De Chirico, estem fent palès el llegat que aquests creadors ens han deixat i la seva transcendència. Giorgio de Chirico (Volos, Grècia, 1888 - Roma, 1978) és en aquest sentit una figura cabdal que ha anat més enllà del món de l'art per a esdevenir un referent visual del nostre temps. Els seus paisatges solitaris, amb perspectives accelerades, escorços extrems i ombres intenses, constitueixen un món únic en el qual la relació espai-temps desapareix.

L'exposició «El món de Giorgio de Chirico: somni o realitat», que es pot veure al CaixaForum de Barcelona i que després itinerarà a Madrid, Saragossa i Palma , és una extraordinària ocasió per a conèixer millor l'obra d'aquesta figura fonamental del segle xx. Segons els historiadors de l'art, Giorgio de Chirico i Pablo Picasso són els dos pilars sobre els quals s'ha construït l'art modern. L'historiador Maurizio Calvesi descriu amb gran claredat les aportacions de cadascun d'ells: Picasso, el dia, la història, l'aspror, el pare i l'immanent; De Chirico, la nit, la poesia del temps perenne, la dolçor maternal, la metafísica. La influència de De Chirico va més enllà del seu paper com a precursor del surrealisme. La seva petjada és present en moviments artístics com el realisme màgic, el Pop-Art i fins i tot l'art conceptual; perquè si hi ha una constant en l'art del segle xx, és la reflexió entorn de l'inconscient i les manifestacions del somni.

Amb la invenció de la pintura metafísica De Chirico va construir una nova realitat: enigmàtica, melancòlica, somniadora, i en la qual el temps, l'espai, el pensament i l'acció queden suspesos. Va arribar-hi després d'estudiar la filosofia de Nietzche i Schopenhauer, alhora que aprofundia en l'obra d'Arnold Böcklin (Basilea, Suïssa 1827 - Fiesole, Itàlia, 1901), exponent destacat del simbolisme. La seva pintura estaria, doncs, íntimament lligada a la cultura grecollatina i a la mitologia, aquella que evoca el mite de l'home capaç de racionalitzar la seva pròpia experiència i d'aprofundir en la seva espiritualitat. Va ser assegut en un banc de la Santa Croce de Florència, un capvespre de tardor de 1910, quan va tenir una revelació que el va dur a pintar el primer quadre metafísic: L'énigme d'un après-midi d'automne.

L'exposició, de caràcter retrospectiu, ens mostra la seva producció des de 1913 fins a 1976 estructurada en els temes següents: Retrats i autoretrats; Plaça d'Itàlia i maniquins; Interiors metafísics; Banys misteriosos: història i natura, i Món clàssic i gladiadors. Comentarem breument els temes segon i tercer. Plaça d'Itàlia i maniquins és el tema més famós de l'art metafísic. Amb ell l'autor distorsiona la perspectiva renaixentista i col·loca escultures, columnes, xemeneies, trens o torres en un espai buit sense temps. Aviat hi va introduir els maniquins, la imatge més coneguda de la seva obra. Aquests éssers, amb cap ovoidal i cos fet d'elements geomètrics i cartabons de dibuix, han perdut tota semblança amb l'home i s'han alliberat de la seva condició humana, mostrant-se radiants i lluminosos. Interiors metafísics va néixer durant la primera guerra mundial a Ferrara. Accelerant la perspectiva arquitectònica d'una estança, De Chirico incorpora instruments de dibuix i altres elements incoherents, així com finestres o quadres, dins el quadre amb fàbriques, places i paisatges. El resultat és una reflexió sobre el binomi interior-exterior i la cambra entesa com un espai de pensament, una «cambra de pensament».

A la importància de la iconografia de Giorgio De Chirico cal afegir-hi la seva constant dedicació a perfeccionar la tècnica de la pintura. La recerca de la «bella matèria pictòrica» dels mestres antics el va dur a reprendre, en els últims anys, temes ja tractats anteriorment i a incorporar-hi teatralitat per a maximitzar la seva fantasia onírica.