Mentre en el Guggenheim de Bilbao multituds deambulen entre l'espectacularitat kitsch de les obres de Joana Vasconcelos i les obres occidentalitzades dels artistes xinesos actuals, cinc-cents metres enllà la quietud regna a les sales del Museu de Belles Arts. La institució celebra els cent deu anys del seu naixement amb una selecció de cent deu obres mestres de la col·lecció permanent. El conjunt és tot un viatge per la història de l'art, des del romànic fins al segle XX. Però en pujar les escales cap al tercer pis el viatge adquireix unes dimensions fantàstiques. A les quatre parets, i en una de central, d'una sala fosca de grans dimensions es projecten unes imatges extretes del quadre del Bosch El jardí de les delícies. Es tracta d'una videoinstal·lació d'Álvaro Perdices (Madrid, 1971) i Andrés Sanz (Madrid, 1969) amb música de Javier Adán (Madrid, 1975) i Santiago Rapallo (Madrid, 1974). El projecte va ser produït pel Museu Nacional del Prado, on es va presentar per primera vegada el 2016, amb motiu del cinc-cents aniversari de la mort de Jheronimus Bosch (1450-1516).
El jardí de les delícies va ser pintat entre 1490 i 1500 per encàrrec d'Engelbert II de Nassau. Se'n desconeix el títol original i quan el 1593 entrà a formar part de la col·lecció de Felip II a El Escorial se l'anomenà "La pintura del madroño". No va ser però fins al 1939 que es va exhibir públicament al Museu del Prado. Està format per tres plafons: l'esquerre, dedicat al paradís terrenal; un de central, que dona nom al tríptic, poblat per un gran nombre de figures humanes, animals i vegetals que al·ludeixen al caràcter efímer de les delícies de les quals gaudim, i el dret, en el qual tots els pecats capitals reben el seu càstig. Els personatges que l'habiten són camperols que personifiquen la niciesa i els vicis mitjançant escenes quotidianes i fantàstiques, una temàtica demandada per la incipient burgesia d'aquell temps. El grotesc, el simbòlic i l'escatològic ens inquieta al mateix temps que ens fascina.
Jardín infinito. A propósito del Bosco és una multiprojecció audiovisual formada per setze canals de vídeo i deu pistes de so on aquesta obra mestra és reinterpretada i reelaborada, amb la qual cosa es produeix una immersió sensorial d'un efecte extraordinari. Deia Jean-Auguste-Dominique Ingres (1780-1867) que el detall és la petitesa important que et porta al món i que t'aïlla del món. En la videoinstal·lació multitud de detalls són aïllats, disseccionats, retallats i acoblats per crear una nova narrativitat oberta i sense fi, propera al somni. La magnificació de les miniatures que componen el quadre ens produeix un astorament i un estranyament que ens transporten a mons desconeguts i qüestionen la nostra percepció del real/imaginari, somni/vigília, dolor/plaer, vida/mort.
El clivellat del quadre es fa omnipresent i ens recorda la materialitat de l'obra, la seva fisicitat, el poder evocador de la pintura. Un poder que mitjançant imatges digitals d'alta resolució es veu magnificat sensorialment, ja que abasta tot el nostre camp visual. La música, envoltant, transita entre l'harmònic i l'estrident per accentuar l'ambigüitat i el misteri de les figures que apareixen i desapareixen en aquest viatge per les grandeses i misèries de l'home.
Miguel Zugaza, director del Museu del Prado i promotor del projecte, valorava Jardín infinito. A propósito del Bosco com una nova obra d'art que havia superat totes les expectatives. Sabut és que el gran art no és passat, és present, i més quan comprovam que les seves lectures no s'esgoten utilitzant els llenguatges de la contemporaneïtat.
Sin comentarios
Para comentar es necesario estar registrado en Menorca - Es diari
De momento no hay comentarios.