Isabel Muñoz i els límits del cos

l'última perspectiva en relació amb el contingut de la rebel·lió». Aquella

rebel·lió que comença amb l'home que diu «no» i que viu en societats com la

nostra, on una igualtat teòrica amaga grans desigualtats reals. Les II Trobades

Literàries Mediterrànies Albert Camus, celebrades a Sant Lluís recentment, han

donat veu a homes i dones que des de l'art, el pensament i l'activisme social

constaten la necessitat d'esperonar l'esperit rebel per a fer homes lliures.

«La llibertat és tan sols una oportunitat per a ser millor» i «l'única manera

de bregar amb aquest món sense llibertat és tornar-te tan absolutament lliure

que la teva mera presència sigui un acte de rebel·lió», ens recorda Camus.

L'antropologia

dels sentiments fou una exposició de fotografies

d'Isabel Muñoz que va acompanyar aquestes trobades i que, en col·laboració amb

l'Ajuntament de Maó, es va celebrar a la Sala de Cultura Sa Nostra de s'Arraval

de Maó. Comissariada per Audrey Hoareau i François Cheval, presentava una

vintena del centenar d'obres exposades a Tabacalera (Madrid) ara fa un any.

Isabel Muñoz (Barcelona, 1951) viu a Madrid des de l'any 1970 i és una de les

més destacades fotògrafes del panorama espanyol juntament amb Chema Madoz i

García-Alix. Va ser Premi Nacional de Fotografia 2016 i les seves exposicions

han estat nombroses a Europa, Sud-amèrica, Centreamèrica i els Estats Units.

La seva és una constant reflexió sobre l'ésser

humà des d'una perspectiva antropològica, una recerca obsessiva sobre qui som,

d'on venim i a on anam. A través de les fotografies d'homes i dones provinents

d'altres cultures denuncia injustícies, impunitats i manca de llibertats al

mateix temps que estudia la seva relació amb el patiment, el dolor, el plaer,

la sensualitat, la dignitat i l'experiència mística. Aquesta darrera,

practicada per shaolins, hijras, butoh

i d'altres ètnies o sectes, ens confronta amb el dolor i els límits del cos com

a vehicles per a assolir el paradís en aquest món, tal com diu l'artista.

Les seves fotografies, tot i acostar-nos

sovint als inferns, desprenen una llum i una dignitat que, com en una ocasió va

definir Audrey Hoareau, co-comissària, tenen un caràcter pal·liatiu, el caràcter terapèutic què és propi de l'art.

La pell dels cossos fotografiats, travessada per espases, flagel·lada,

utilitzada com a suport de cossos suspesos a l'aire, produeix en nosaltres una

emoció contradictòria, que transita entre el fàstic, el dolor aliè,

l'autopunició, el càstig i l'alliberació, la transmutació del dolor en plaer,

del dolor en poder, el domini del propi cos, rebel·lia al cap i a la fi.

El nostre cos és un reflex del que som, un

llibre obert que exposa obertament com hem viscut i com ho hem viscut. Isabel

Muñoz ha sabut cartografiar amb sensibilitat, respecte i dignitat la vida

d'homes i dones d'aquest món que des de posicions radicals o extremes han

cercat la llibertat emancipant-se de la nostra condició de serfs, com Albert

Camus denuncià.