La natura segons cinc joves artistes de Menorca II

Carme Gomila, Marina E. G., Marina Lozano, Macià Florit i Francesc Llompart formen part d'una generació d'artistes menorquins/es que han mostrat repetidament la seva preocupació per com la visió dual home-natura, individu-col·lectivitat, home-dona, cos-ment és un obstacle per fer front al futur de la societat. Vegem què ens proposen en aquesta exposició.

El vídeo de Macià Florit (Ciutadella de Menorca, 1990), Cala Turqueta S.A., contraposa les imatges de l'actual cala en Turqueta amb una veu en off que ens recorda el projecte d'urbanitzar la cala a final dels anys seixanta, projecte avortat gràcies a la pressió de la ciutadania. L'obra s'emmarca en un corrent que cada cop pren més importància en el diàleg art-natura, el qual, partint d'elements escassament elaborats, vol reconnectar-nos amb l'origen. Les seves imatges, estàtiques, directes i despullades d'anècdota, tenen un fort magnetisme, que es veu o bé accentuat amb les notes musicals d'Alan Florit, o confrontat amb la lectura asèptica de les característiques tècniques del projecte d'urbanització. L'obra no defuig el seu caràcter activista, de denúncia de l'ús de la natura com a matèria primera, en què el vincle que hi establim és únicament econòmic. Si desitgen poden visitar: https://maciaflorit.tumblr.com/

Marina E. G. (Ciutadella de Menorca, 1991) presenta Transmutacions, una instal·lació a la qual ens convida a entrar. En una superfície de cinc per tres metres, transitam entre un cel de branques suspeses i un terra de fullaraca i branquillons. Les branques del sostre, enriquides amb pintura daurada i silicona i originàries de Barcelona, ens connecten amb el cel, els nostres cossos esdevenen el tronc i a terra les fulles i restes de branques simbolitzen les arrels, l'inframón. Així Marina E. G. contraposa la individualitat de l'arbre amb la col·lectivitat que significa el bosc seguint l'arquetip de Carl Gustav Jung. L'arbre com a símbol de la immortalitat, de la vida, de la regeneració. Al mateix temps l'autora qüestiona la dualitat que ha regit la nostra concepció del món i ens fa reflexionar sobre el paper de la natura vers la cultura, de l'orgànic vers l'artificial (silicona i pintura daurada), del cos vers la ment. El divorci entre l'home i la natura és aquí evidenciat per la modificació del vincle antropològic que històricament serví per explicar les estructures i processos inconscients de la humanitat. Trobaran més informació sobre l'autora a: https://marinaeg.wixsite.com/marinaegart.

Marina Lozano (Es Mercadal, 1994) exposa Reflexos i construccions d'identitat, una instal·lació multidisciplinària en la qual vídeo, escultura i una intervenció en l'espai són el vehicle per captar la nostra atenció al voltant de l'experiència d'habitar, de transitar. Ambdós conceptes van ser desenvolupats per Richard Long i Mario Mertz, precursors del land art, en un intent de redefinir la intervenció en el medi natural a base d'objectes simples i poc elaborats. L'obra de Marina Lozano pren a més a més de la instal·lació de Richard Serra La matèria del temps (Guggenheim, Bilbao) una constant en aquest corrent artístic, l'experiència del recorregut. L'autora ens convida a transitar per l'interior d'una estructura de metall i escorça que ens acull i ens recull activant la nostra relació emocional amb l'espai. Al mateix temps una gravació de veu de l'autora que es presenta també en un vídeo adjacent reflexiona sobre les connotacions psicològiques i conceptuals de l'experiència viscuda. Podeu trobar més informació de l'autora a: https://marinalozanotriay.wixsite.com/mlozanotriay.

Una darrera obra de Carme Gomila (Maó, 1987) i Francesc Llompart (Maó, 1987) tanca l'exposició. Sota el títol Macar, una instal·lació audiovisual amb dues projeccions en angle recte ens transporta a una distopia: les pedres d'un macar de la costa nord de Menorca són manipulades digitalment alhora que la música electrònica de Francesc Llompart ens envolta. Aquí ja no és l'erosió natural produïda per l'aigua i el vent la que construeix el paisatge. La deformació a què els macs són sotmesos constitueix una metàfora de la capacitat humana per transformar la pell del planeta. Com establiren l'any 2000 el premi Nobel de química Paul Crutzen i l'ecòleg Eugene F. Stoermer ens trobam en una nova era, l'Antropocè, una nova època geològica de la Terra en què el nostre consum de recursos és de tal magnitud que ens hem convertit en una força geològica que modifica l'estructura del planeta.

Tot i que Menorca conserva un entorn natural privilegiat, i malgrat l'evident empremta que l'home ha exercit en el paisatge, el seu futur no està garantit. La petjada ecològica que pateix l'illa (vegeu l'article anterior), la nostra dependència de l'economia global i l'encara persistent concepció dual de la nostra civilització condiciona les nostres relacions amb la natura. Les quatre propostes artístiques que Macià Florit, Marina E. G., Marina Lozano i Carme Gomila/Francesc Llompart han creat per a l'exposició "Natura: petjada i vincle" així ho posen de manifest. Un cop acabat el confinament l'exposició es prorrogarà vàries setmanes per als que vulguin gaudir-ne.