La digitalització de la cultura

Les arts semblen abocades a cercar camins cap a la digitalització, si volen sobreviure en un futur en el qual hi podrien haver restriccions pel que fa a la lliure circulació de les persones. Les arts audiovisuals ja hi estan plenament adaptades, perquè la pantalla és el seu medi natural. La digitalització de la música, tot i haver reduït els costos de producció i els de distribució, encara troba dificultats en la promoció, cosa que obliga els músics a realitzar actuacions en directe, que és, a més a més, una manera d'obtenir ingressos. La monetització en línia (streaming) segueix revertint en una minoria d'artistes, segons sembla. Les arts literàries, des d'un principi, van adaptar-s'hi fàcilment, atesa la seva condició. Però les estadístiques indiquen que la lectura de llibres electrònics no ha augmentat tant com es pensava i el paper continua essent el suport preferit.

Són les arts escèniques les que es troben en una situació més fràgil. No es pot transmetre l'experiència sensorial, corporal i intel·lectual d'una obra teatral, de la dansa, el circ o l'òpera a la pantalla. La seva filmació des d'un punt de vista o un altre ja constitueix una interpretació del realitzador i per tant una manipulació del fet escènic. Ens trobaríem així davant d'un escenari híbrid, concepte aquest que probablement proliferarà en el futur i donarà lloc a resultats dispars.

Les arts visuals, que en un principi haurien de semblar adaptables, presenten també inconvenients. Hem vist aquests dies visites virtuals a museus d'arreu i estam començant a veure exposicions de galeries d'art mitjançant sofisticats programes de navegació. L'obra d'art es caracteritza per la seva unicitat i qualsevol reproducció introdueix una distorsió. La primera és la mida, per molt que es reprodueixi a escala. La segona és la seva relació amb el context, la seva ubicació, i la tercera és la pèrdua de valor quan es converteix en una imatge efímera, sense corporeïtat. Finalment, com deia Walter Benjamin, la reproducció en malmet l'aura.

És innegable que Internet ha facilitat la producció i distribució de productes culturals i ha ofert als creadors la possibilitat de ser més autònoms i autosuficients. Això ha omplert la xarxa de continguts, però com demostren diversos estudis l'accés a aquests no és fàcil. Els psicòlegs reconeixen que un individu reacciona malament davant la possibilitat de triar, si no coneix bé aquell camp. El seu criteri decreix a mesura que augmenta el nombre d'opcions. D'aquesta manera, per als individus amb un cert interès per les arts però no disposats a invertir-hi gaire temps, una oferta excessiva els és més molesta que beneficiosa.

Possiblement en el futur visquem temps en els quals l'imperi d'Internet i el contacte social condicionaran la cultura i provocaran una hibridació de certes manifestacions artístiques. Però no hem d'oblidar que l'experiència de les arts ho és en tant que real, immersiva, única, personal i intransferible. Així, la música en directe té un color que el suport digital minimitza; l'art té una unicitat que desapareix a la pantalla, i els actors i les actrius escenifiquen la vida en la vida mateixa. La realitat, potser imperfecta, imprevisible i insegura, és necessària i insubstituïble en la construcció de l'ésser humà; és el seu medi natural. La realitat artificial serà sempre un artifici.