Picasso a Horta de Sant Joan

Horta de Sant Joan és un petit poble de la comarca de la Terra Alta (Tarragona) al peu de la serralada dels Ports de Beseit. Alterós damunt d'un turó, la vista cap a l'oest arriba fins a la comarca del Matarranya, ja a Terol. Declarada bé cultural d'interès nacional el 1997, la vila té un centre històric molt ben conservat, on s'han trobat fins i tot vestigis de l'edat del ferro. El Centre Picasso té la seu en un antic hospital renaixentista construït el 1575.

A l'estiu de 1898 Picasso tenia setze anys i havia acabat els estudis a la Real Academia de Bellas Artes de San Fernando de Madrid. Malalt d'escarlatina i sense el suport econòmic de la família, que li retirà pel seu desacord amb la conducta del jove, tornà a Barcelona. En arribar, el seu gran amic i també pintor Manuel Pallarès el convidà a recuperar-se a la seva casa pairal d'Horta. L'estada es va allargar més del previst i hi romangué fins al febrer de 1899, vuit mesos. Del contacte amb la natura i amb la gent del poble sorgiren una quantitat ingent de dibuixos, apunts ràpids i olis que ens mostren un Picasso en ple procés de transformació personal. Paisatges carregats de sentiment com escriví Josep Palau i Fabre, el més gran coneixedor de la seva obra: «Creiem que Horta representa per molt temps en la seva vida —potser per sempre— el paradís perdut, aquell paradís que gairebé tothom, en una forma o altra, duu a dins».

Si bé les obres d'aquesta primera estada no tenen encara l'empremta picassiana que esclataria poc després, en aquests mesos es gestaran els paisatges cubistes que pintà en tornar, deu anys després, amb la seva primera companya, Fernande Olivier. Les seves vistes del poble ja denoten un interès especial pels volums. Ja a Barcelona el jove pintor començà a destacar en els cercles artístics de la ciutat i inicià el període blau, que en opinió de Palau i Fabre són evocacions d'Horta.

A París, on viu regularment des de 1904 després d'una breu estada el 1900, una nova manera de percebre i plasmar la realitat començà a interessar al pintor juntament amb Georges Braque: el cubisme. El 1909 Horta de Sant Joan tornà a ser font d'inspiració i pintà les seves primeres obres plenament cubistes. Hi passà quatre mesos en els quals creà paisatges cubistes del camp i del poble extraordinaris, així com també retrats de Fernande i altres personatges del poble; també evidentment del seu estimat amic Manuel Pallarès, una amistat que es perllongà setanta-vuit anys. Les obres cubistes d'Horta tenen característiques pròpies, plenes de llum i transparències, són paisatges sublimats, carregats d'aquest amor a l'entorn.

Però d'entre tots els indrets que pintà Picasso hi ha una muntanya de gran valor simbòlic i emblemàtic, Santa Bàrbara, just davant d'Horta de Sant Joan. En una cova de la muntanya havia passat el mes d'agost de 1898 amb el seu amic Pallarès. Tanta era l'estima que tenia Picasso per la muntanya que, segons Pierre Daix, les seves dues obres fetitxe eren Els terrats de Barcelona, d'ell mateix, i La muntanya de Santa Bàrbara, de Manuel Pallarès, que els acompanyaren tota la vida.

El primer cubisme picassià és anomenat geomètric o cezannià. El pintor no mira el paisatge amb els sentits, sinó amb la ment, i el deforma i dissecciona en plans i formes geomètriques. Es dona el cas que Santa Bàrbara té una forma molt semblant a la muntanya Sainte-Victoire, pintada en diverses ocasions per Cézanne. Picasso coneixia molt bé les obres d'aquesta sèrie i durant la seva estada a Horta també pintà Santa Bàrbara repetidament. La seva admiració per l'obra del pintor francès fou tan gran que als setanta-set anys comprà el castell de Vauvenarga, al peu de Sainte-Victoire.

Diversos estudiosos relacionen la segona estada de Picasso a Horta amb l'interès d'aquest per pintar Santa Bàrbara. L'estimació per la muntanya i per Fernande el dugué a fusionar ambdós en algunes obres cubistes. Enrique Mallen, catedràtic de la universitat A&M de Texas (Estats Units), les relaciona de la següent manera: «Això pot conduir al descobriment que potser la muntanya tenia la intenció de ser una metàfora sexual, que projectava el desig eròtic de l'artista sobre la model, la muntanya humanitzada». Aquest fet reforça la idea que per conèixer el sentit de l'obra plàstica d'un artista és important conèixer l'entorn i les circumstàncies en les quals va ser pintada.