A l’article anterior vàrem tractar les distintes tipologies de pigments i distingírem entre els orgànics, minerals i sintètics. Al llarg de la història el descobriment o síntesi de pigments ha estat constant. Alguns s’han deixat d’utilitzar per la toxicitat que presenten i han estat substituïts per altres. El seu ús artístic per l’ésser humà es remunta a trenta mil anys enrere, quan en una cova del nord d’Austràlia ja s’empraren els tres pigments de més antiguitat: el negre, el vermell i el groc. El negre s’obtenia per la carbonització dels ceps (negre vinya) i el groc provenia d’argiles ferrosilíciques (terra siena natural) i de la limonita, un hidròxid de ferro que es troba en estat natural (ocre). El vermell emprat era el vermelló (cinabri), ja fos en la forma natural, sulfur de mercuri, o en l’artificial que més tard crearen els àrabs. El trobam emprat en el Neolític d’Àsia i Europa, en la cultura de Chavín del Perú i en la Yangshao de la Xina. A Bizanci era, per prerrogativa imperial, el pigment que s’havia de fer servir per escriure textos imperials. El mini de plom també es remunta a l’antiguitat i a l’edat mitjana era utilitzat pels il·luminadors de manuscrits.
A l’antic Egipte el nombre de pigments augmentà amb dos de grocs, l’orpiment i el groc de Nàpols, el verd muntanya i el blau egipci. Aquest darrer és el primer pigment sintètic de la història i es creà fent una mescla de sílice, un compost de coure, carbonat de calci i natró a una temperatura de 800º. La substància resultant, d’aspecte vitri, es barrejava amb clara d’ou i altres espessidors i encara avui manté tota la brillantor. També el groc de Nàpols era un pigment sintètic format per plom i antimoni que des de 1750 es prepara com a antimoniat de plom, també tòxic. El pintor Rubens el barrejava amb el blanc de plom i n’obtenia una lluminositat molt característica. L’orpiment, una mescla d’arsènic i sofre, tingué durant segles gran importància i a Grècia i a Roma se li conferien propietats curatives, que incloïen la detenció de la caiguda dels cabells. Tenia una toxicitat tan alta que al segle XIX se’n prohibí la comercialització.
També el blanc de plom va ser retirat a causa de la toxicitat, però grecs i romans l’utilitzaven com a cosmètic! És un carbonat bàsic de plom que s’obté per diversos mètodes. El més comú és l’anomenat holandès, en què s’exposen planxes de plom a l’acció del vinagre i excrements de cavall. Fins a l’aparició dels blancs sintetitzats amb diòxid de titani aquest era l’únic blanc disponible, cosa que va succeir al segle XX, i a Europa arribà el 1920. També a l’època romana apareix el blau ultramar (vegeu l’article La raresa del blau), que no serà substituït fins al 1828 pel blau ultramar artificial, que n’abarateix el cost substancialment.
De les èpoques gregues i romanes provenen el negre marfil i el negre de fum, el primer obtingut per la carbonització del marfil i el segon, sutge tractat amb alcohol o vinagre, apte per a la tinta xinesa també. D’entre els verds destacà el verd anomenat terra verda o verd de Verona, una argila ferrosilícica que trobam a Pompeia i que els pintors italians del Renaixement utilitzaren per fer carnacions.
A l’edat mitjana i al Renaixement neixen nous pigments com la laca de gransa, el verd bufeta i el groc de l’Índia. Aquest darrer, obtingut de l’orina de les vaques alimentades amb fulles de mango, va ser prohibit el 1921 a causa del patiment que se’ls infligia.
El segle XIX suposà una verdadera revolució pel que fa a la profusió de nous pigments en la pintura artística i el blau de Prússia va ser el primer, l’any 1800. Pel que fa als blancs, el 1840 la casa Winson Newton introduí el blanc de zenc i el 1874 aparegué el blanc litopó. També en aquest segle aparegué el blanc de bari, més com a càrrega que com a pigment. D’entre els grocs destaca el groc de crom, usat per primera vegada per Thomas Lawrence i posteriorment per Van Gogh (Els gira-sols) i Picasso assíduament. Té la peculiaritat de ser el color dels senyals de trànsit, dels autobusos escolars dels Estats Units i dels taxis de Nova York. També el groc de cadmi va ser descobert aquest segle, el 1817, i va ser molt emprat per Monet. D’entre els vermells, el gransa artificial es comercialitza des de 1868, i de blaus en trobam un bon grapat, com el blau de cobalt (1840) i el blau ceruli (1860). D’entre els verds destaca el verd transparent d’òxid de crom, fabricat per Guignet des de 1838. Uns anys abans, el 1775, Carl Wilhelm Scheele comercialitzà, sense ser-ne conscient, un dels pigments més tòxics de la història, el verd de Scheele. Es creu que podria haver estat el responsable de la diabetis de Cèzanne i de la ceguera de Monet. Si bé avui la majoria dels pigments no arriben a aquests graus de toxicitat, cal prendre precaucions en el seu ús, tant per la salut de l'usuari com per la del planeta.
Sin comentarios
Para comentar es necesario estar registrado en Menorca - Es diari
De momento no hay comentarios.