Si hi ha una destinació turística de prestigi, és sens dubte la Costa Blava francesa. Sentir parlar de Niça, Canes i els pobles que les envolten és parlar de savoir-faire i glamur, d'un clima benigne i una llum dolça que acarona la mar, els pins i les oliveres. El seu prestigi ve de lluny. El tsar de Rússia Alexandre II va conèixer Niça el 1864 i convertí aquesta ciutat en la seva destinació durant anys. Fins i tot anys més tard, el 1912, s’hi construí l'església de Sant Nicolau seguint els criteris estilístics de l'arquitectura més ortodoxa. També els aristòcrates anglesos tingueren aquesta costa com el lloc preferit per descansar i prendre banys seguint les passes de la reina Victòria, que arribà a Menton el 1882. Una bona manera de conèixer aquests indrets és amb tren. La via transcorre a pocs metres de la costa i té estacions a moltes de les vil·les que se succeeixen sense solució de continuïtat. Des del tren sorprèn l'harmonia de l'arquitectura i la ingent quantitat d'embarcacions de tota mena. Petites, mitjanes, grosses i molt grosses!

Però no només l'aristocràcia i posteriorment actors i actrius de renom quedaren corpresos per aquest paisatge. També grans artistes i galeristes s'hi instal·laren al llarg de la segona meitat del segle XX. El primer va ser Pablo Picasso, que l'any 1947 llogà una habitació a dos quilòmetres de Valàuria (en francès Vallauris) per fer correccions a unes planxes de gravat. Casualment, però, conegué Suzanne i George Ramié, propietaris d'un taller de ceràmica. Tanta fou l’atracció que li produí la ceràmica que deixà temporalment de pintar i es dedicà exclusivament a fer ceràmica i escultura, i en poc temps va arribar a fer sis-centes peces. Picasso era així, un devorador compulsiu. L'any 1968 creà a Valàuria, i en sis mesos, tres-cents quaranta-set gravats, una sèrie anomenada 347. A Valàuria visqué fins al 1973, temps en el qual nasqueren els seus fills Claudio i Paloma, cosa que va influir en la seva pintura, que va reprendre temes com el circ i les corregudes de toros. També en aquesta etapa pintà Las Meninas (según Velázquez) i Merienda en el campo según Manet, una nova versió del seu admirat Manet.

El 1964 el llegendari ministre de Cultura de França André Malraux inaugurà la Fondation Maeght a Sant Pau de Vence (en francès Saint-Paul-de-Vence), a 30 quilòmetres de Niça. Aimé i Marguerite Maeght havien inaugurat l'any 1936 una galeria a Canes i després n’obriren a París i Barcelona, amb la qual cosa esdevingueren verdaders referents de la promoció de l'art modern i contemporani. La seva relació amb Joan Miró els dugué a conèixer l'edifici que Josep Lluís Sert havia construït per al pintor a Palma catorze anys abans i que avui allotja la Fundació Miró (Sert també és l'autor de la seu de la Fundació Miró a Barcelona). El projecte de Sert a Sant Pau de Vence és majestuós, gairebé una escultura. De fet diversos artistes, entre ells Miró, intervingueren en el disseny. Els galeristes inauguraren amb aquesta fundació la primera institució artística privada d'Europa seguint el model de les ja existents als Estats Units.

Pocs anys més tard, el 1972, Hans Hartung i Anna-Eva Bergman, fascinats per la llum de la Costa Blava com en el seu moment els fascinà la de Menorca, decidiren construir-se allà una casa. Compraren un terreny alterós —com a cala Tirant, però més allunyat de la costa— i hi dissenyaren l'habitatge i els seus tallers —com també havien fet a Menorca—. L'avui seu de la Fondation Hartung-Bergman presenta algunes similituds amb la casa de cala Tirant en el sentit que respon a una concepció racionalista de l'espai, però aquí l'exterior n'és el protagonista. Els espais oberts al paisatge d'oliveres i a la costa fan d'aquest indret un lloc lluminós, expansiu i vitalista, com va ser la producció artística del matrimoni fins a la seva mort, 1987 en el cas d'ella i 1989 en el cas d'ell. En un futur article ens centrarem en el taller de Hans Hartung, un espai carregat d'una energia extraordinària, com en pocs tallers he sentit.