Escric això mentre miro la mar, des del ferry que em porta de tornada a Barcelona. Me’n torno igual que vaig arribar fa quatre mesos: en barco. Igual? No… de ben segur que no. Sens dubte, l’experiència d’aquest estiu a Menorca m’ha enriquit i m’ha transformat.

Que lluny i que a prop a la vegada queda aquell dia de finals de juny en què vaig arribar a aquesta petita illa. En aquella ocasió vaig viatjar de nit, i venia cansada de dormir poc i malament. Així i tot, vaig assistir, embadalida, a l’espectacle únic d’arribar al port de Maó a primera hora del matí…

I allí la vaig veure: s’Illa del Rei, el meu futur lloc de feina! Ja en aquell moment em va semblar preciosa, amb el perfil del seu harmoniós edifici de marès blanc dibuixant-se en l’horitzó. Aquell mateix matí havia d’anar a seguir la visita guiada que fins llavors, i com cada diumenge durant divuit anys, havien estat fent els voluntaris de la Fundació de l’Hospital de l’Illa del Rei.

Vaig anar cap al Moll de Llevant, on em rebria una tripulació ciutadellenca dels Yellow Catamarans (el meu primer contacte amb locals), i on m’esperaven el General Luis Alejandre i companyia.

Quina bona acollida! Tothom s’interessava per mi, la nova «guia oficial« de l’hospital. Em van presentar molta gent i el record d’aquell primer dia és difús, però poc a poc els aniria coneixent a tots: en José Maria Cardona, amb qui ja havia parlat abans de venir, i que ha estat la persona de referència al llarg d’aquests mesos de feina. En José Muñoz, que també es convertiria en un pilar essencial de la meva estada a l’illa. I també, és clar, en Vizcaíno, els dos Barber, en Casasnovas, en Cubas, en Carlos, na Rosa, na Mercè, na Beverly, na Vivianne i tanta altra gent…

Ells són la veritable ànima d’aquest projecte i els estic enormement agraïda per tota l’ajuda que m’han brindat. Com diria en Mario Cappa, quina història de cooperació humana i de treball col.lectiu la d’aquests voluntaris i voluntàries! I és que, quan vaig arribar, poca cosa sabia sobre l’illa més que el que havia estudiat per fer l’examen de guia. Només que allà s’hi trobaven les restes d’una de les set basíliques paleocristianes que hi ha a Menorca. I que els britànics hi havien construït un hospital naval a principis del segle XVIII. En canvi, desconeixia que l’illa havia quedat abandonada durant quaranta anys, que havia sigut greument expoliada, i que tot allò ho havien recuperat aquells voluntaris i voluntàries. I penso que aquest és precisament un dels ingredients que fan que la visita guiada agradi tant a la gent.

Podria explicar moltes anècdotes viscudes aquests mesos… però això ja seria un altre article!

De tot, em quedo amb la part humana, i amb tot allò que he après en general sobre Menorca i la seva gent. I és que, a banda de fer feina, he pogut viure la vostra cultura i les vostres tradicions de ben a prop; aprendre el vostre vocabulari, les vostres cançons, tastar el vostre menjar i, evidentment, sa pomada! En definitiva, i com se sol dir, Menorca m’ha atrapat.

No puc acabar sense expressar els meus agraïments a tota la gent que no he anomenat i que forma part d’aquesta gran família que és s’Illa del Rei. Als voluntaris de la Fundació, però també al personal de Hauser & Wirth i de Cantina, sense la implicació dels quals aquest gran projecte no seria el mateix… a en Lluís i en Xiscu, els vigilants de l’illa amb qui he compartit tants trajectes en llanxa i a qui no els ha faltat mai un somriure ni una paraula amable amb mi. I també a Foment del Turisme per haver-me donat l’oportunitat de venir a fer feina en un lloc tan increïble.

Idò, ara toca partir un temps, i me’n vaig amb el cor encongit, però sabent que tornaré… potser més aviat del que us penseu! En qualsevol cas, espero ser-hi de nou la temporada que ve per seguir transmetent de la millor manera que sé la història d’aquest petit illot del port de Maó. Fins d’aquí una estona!

Marta Tortosa

Guia de la Isla del Rey