El taller de Hans Hartung

Hi ha, però, un entorn en el qual els artistes visuals troben la inspiració i produeixen per damunt de tot: el taller. Els tallers dels artistes són, per aquest motiu, espais carregats de màgia i misteri. Permeten a l'amant de l'art penetrar en els secrets de la creació, trobar les claus del procés creatiu de l'artista. Els objectes que s’hi troben sovint s'aproximen a l'objecte fetitxe, com els guants de boxa, el cartell d'Artur Carvan o l'escura-xemeneies de l'estudi d'Eduardo Arroyo a París. Altres vegades són objectes peculiars, com el mapamundi, les pedres o les fulles de castanyer a la paret junt amb retalls de diari que tenia Joan Miró al seu taller de Son Boter de Palma. En moltes ocasions les parets s'omplen de dibuixos, esbossos i les eines i productes més diversos i s’acosten així al que entenem per obrador, allà on es fan les feines d'un ofici. Em ve ara al cap l'obrador de Francesc Florit Nin, Agustí Puig, Josep Guinovart i tants d'altres.

Com ja anunciava en l'article anterior, la recent visita al taller de Hans Hartung a Antíbol em produí una forta impressió. Tot i que dijous de la setmana que ve farà trenta-tres anys de la seva mort, l'espai manté l'energia del seu traç condensada en cada estri, en cada pot, en cada esquitx. Aquests darrers envolten terra, parets i sostre, i formen una simfonia de colors que submergeix l’espectador en un jardí que bé podria ser un paisatge subaquàtic del tròpic. El taller és al costat del d'Anna-Eva Bergman, habilitat avui com a espai expositiu i en un annex de la casa principal. Tant la casa com el taller foren construïts el 1972. No era la primera casa que Hans dissenyava, ja ho havia fet amb la casa de cala Tirant el 1933 —la primera casa d'arquitectura racionalista de Menorca— i a París, quan rehabilità el 1957 un apartament, el mateix any que es torna a casar amb Anna-Eva Bergman.

En el taller hi trobam una gran quantitat de les eines més diverses que hom pugui imaginar. De fet, els pinzells són una petita part dels estris de pintor. Hartung tenia una necessitat constant d'experimentació i inventava tècniques noves. L'ús d'aquestes eines li permetia investigar noves formes d'expressió artística i experimentar amb l'atzar. Així, trobam rasclets, aixades, grans escombres, polvoritzadors i raspalls de tota mena. Al centre del taller una solitària cadira de rodes presideix l'espai (recordem que perdé la cama dreta el 1944 en la invasió de la Provença). Des d'aquesta cadira Hartung projectava pintura en el llenç que hi havia a la paret o damunt el cavallet. L'amplitud de l'espai i la seva disposició li permetia fer obres de gran format, de fins a cinc metres d'ample per tres d'alt.

Sovint treballava de nit, amb energia elèctrica, com ho han fet i ho fan molts altres pintors. Francisco de Goya, amb espelmes, o Pablo Picasso, amb llums de petroli, en són un exemple. La nit els procura la soledat, el silenci i la concentració necessària. És cert, però, que Hartung no treballava sol, tenia tres assistents que l'ajudaven a moure les teles i a netejar allò que convingués després d'una sessió de treball. Imaginin com devia quedar tot ple d'esquitxos un cop emprat el polvoritzador! Els darrers anys de la seva vida, curiosament, van ser d'una gran vitalitat i d'una pintura explosiva. Hartung treballà al taller fins al final dels seus dies i ens ha deixat un llegat que, com bé deia Stefan Zweig, ens sobreviurà, a nosaltres i a generacions posteriors.