Toni Riera. Art, reciclatge i conscienciació

Rastrejar l'ús de materials reciclats en l'art ens porta, primer de tot, a Antoni Gaudí i el seu trencadís, mosaics fets amb fragments de ceràmica i vidre. Ja als anys seixanta el moviment conegut com a arte povera inicià un nou camp d'investigació plàstica en resposta a la industrialització i el consumisme, entre els quals destacà Michelangelo Pistoletto o Alighiero Boetti. Del primer podem recordar Veneri di stracci, 1967 (Venus dels draps), una venus clàssica de marbre davant una pila gegant de draps en què denunciava el malbaratament. Del segon, Mappe, 1971 (Mapa), una sèrie de mapes imaginaris del món fets amb retalls de draps. Més contemporanis són Gerhard Bär, amb obres nascudes de residus plàstics; Martha Haversham, creadora de moda femenina a partir de residus orgànics; Michelle Reader, escultora que treballa amb engranatges mecànics de joguines i màquines, o Wim Delvoye, que esculpeix pneumàtics en desús.

Ja en el nostre entorn cal esmentar el festival Drap-Art de Barcelona, que se celebra aquests dies, on nombrosos artistes emergents fan de les deixalles l'objecte de la creació artística com a eina de transformació social. Hi participen, entre d'altres, Hombre López i Anita Burton amb el seu projecte Macro-plásticos, un conjunt de 33 boies recollides del litoral menorquí, pintades i suspeses en l'aire al carrer d’en Carabassa de la Ciutat Comtal.

A la sala municipal d'exposicions Sant Antoni de Maó, Toni Riera ens presenta, fins al 4 de març, les seves escultures fetes amb fusta i plàstic trobats a les platges de Menorca. La seva aproximació és propera a la de l’objet trouvé, consistent a donar un nou significat a un objecte, com ja van fer els dadaistes o els surrealistes. Les fustes, plàstics i ferros escopits per la mar són reconvertits per crear figures en un to humorístic o irònic. Destaquen especialment les seves caretes, imaginatives i poderoses, com aquelles màscares africanes que, en la seva expressivitat primitiva, posen en evidència la nostra necessitat de construir una imatge sota la qual ens presentam al món i que sovint amaga el nostre jo real, aquell que ocultam sota allò socialment acceptat. Especial menció cal fer també de la vitrina que es troba al vestíbul de la sala, on s'exposen un reguitzell d'objectes trobats a diferents platges de l'illa, especificades totes elles, i presentats a manera de petites escultures, peanya inclosa. Hi trobam des d'envasos de pasta dentífrica coreana fins a figures de Playmobil, soldats d'origen anglès, ulleres, pistoles d'aigua, brúixoles, llaunes de Sprite gregues, restes de posidònia o botes d'esquí d'una Barbie. Toni Riera, amb gran encert, ens recorda que tot allò que rebutjam, tot allò que un cop utilitzat descartam, té una segona vida, una vida que només l'art és capaç de rescatar, resignificar i donar-hi una nova "utilitat".

És útil l'art? Ho és quan és capaç de fer-nos conscients que hem fet de la nostra societat una societat depredadora basada en l’ús i l'abús de productes de consum sense límit. Té límits el progrés? Quan la mar ens escup les deixalles ens està advertint que hem superat els límits del que el planeta admet. L'art del reciclatge esdevé llavors una lliçó a aprendre.