S'ha acabat una època de l'arquitectura, la que ens ha tocat viure, i potser alguns arquitectes no ens hem adonat dels canvis profunds que la nostra professió haurà d'assumir en els pròxims anys, no només en la gestió i les tècniques per formular els projectes, sinó en la manera nova d'entendre i aplicar les capacitats que tenim com a actors, ara ja al mateix pla que molts altres professionals, amb els quals haurem de col·laborar estretament en la resolució dels problemes de la ciutat, per fer que els seus equipaments siguin més útils, i en la creació de més habitatges, el capítol més prioritari.
Ho va explicar molt bé l'arquitecta Verónica Sánchez en respondre les preguntes d'un assistent a la «Taula 3. Resiliència turística: des-urbanització», a l'Ateneu, quan va fer patent que s'ha de superar el model clàssic de l'arquitecte que hem conegut fins ara, ja que aquesta manera de fer arquitectura, que és la que hem practicat nosaltres des de poc abans de l'any 1970 i fins a la gran crisi del 2008, ha arribat al final. Una crisi que primer es va emportar els arquitectes estrella, que havien crescut com a actors únics i privilegiats, i després, les concepcions de l'arquitectura com una obra formal, caríssima i abstreta, en què el més important era la preocupació per fer un edifici estèticament i formalment atractiu a les mirades externes.
REFER: Hospital Militar avui.
Verónica Sánchez va posar en evidència la caducitat de la nostra manera actual de pensar i dissenyar l'arquitectura, com a única via: «La arquitectura del siglo XX ha estado lastrada por la definición más ensimismada que ha dado su historia. Cuando Le Corbusier enunció que era «el juego sabio, correcto y magnífico de los volúmenes bajo la luz», condenó a generaciones de estudiantes y profesionales a quedarse absortos mirando, enajenados, juegos de luces y sombras, mientras inconscientemente iban alejándose de la realidad y desperdiciando su potencial para solucionar las cuestiones prioritarias de una sociedad en profundo cambio.»
Ella pertany a un equip que s'anomena n'UNDO, en què tots els components participen de la idea que s'ha d'actuar, des de l'arquitectura, amb una altra visió, per tal de minimitzar els grans problemes de la manca d'aigua, el canvi climàtic i les migracions. Una idea transversal que ha de comprometre molts professionals de diferents matèries per entendre i intentar solucionar els reptes reals i urgents, que ens hem creat nosaltres mateixos, i no arribar massa tard a poder millorar la vida de totes les persones.
DESFER: Edifici fora d’ordenació. | Gemma Andreu
Perquè aquesta nova concepció de com poden actuar avui els arquitectes no quedi en una simple teoria, en el relat escrit de com hauria d'anar tot, en l'explicació de la seva iniciativa en els fòrums professionals, en fi, en una crítica potent al que s'ha fet els darrers anys, n'UNDO mostra les seves idees, recolzades en dades científiques, amb diferents exemples pràctics, projectes seus ja realitzats, aplicats a les ciutat, als barris o als edificis, que posen en valor els tres conceptes que guien totes les seves intervencions: NO FER (respectar, preservar, protegir: la sostenibilitat i la rendibilitat de no construir), REFER (revisar, regenerar, revertir, recuperar, reutilitzar, relocalitzar o restituir, posar en valor allò que ja tenim) i DESFER (minoritzar, reduir, desmantellar i eliminar per millorar).
Precisament, acabada la seva intervenció a l'Ateneu, l'arquitecta va anunciar la publicació del llibre No hacer, rehacer, deshacer, para construir ciudad, que explica la visió del col·lectiu i que ella havia resumit en la seva exposició, sorprenent i atraient en els temps que corren, de com actuar a les ciutats a partir de crear de bell nou el mínim possible, aprofitar al màxim totes les construccions existents i, fins i tot, desfer allò que ajudi a tornar a situacions anteriors paisatges o territoris que mai haurien d'haver estat trastocats, com l'exemple de l'enderroc de l'hotel a la platja de l'Algarrobico, a Almeria. Una gran construcció, una mena de monstre arran de mar, construït sense permís, amb una continuïtat d'ocupació de territori exagerada, en què ells van treballar per elaborar un extens document basat en dades científiques, en el qual el reciclatge de tots els materials de l'enderroc, així com altres actuacions paral·leles, eren la clau del procés de recuperació del lloc, per tornar el territori al seu estat anterior.
Seguint els tres conceptes que n'UNDO ha posat en pràctica a diferents ciutats espanyoles, fins i tot en projectes contractats per ajuntaments i altres administracions, crec que és factible un exercici de proximitat i presentar tres exemples d'actuacions possibles a Maó, entre les moltes que podríem detectar a la ciutat, i també a tota l'Illa, dins de cada un dels tres apartats que comentam.
La primera proposta seria NO FER el nou conservatori de música ocupant una parcel·la municipal en un lloc privilegiat, que seria molt més profitosa per dedicar a una altre tipus d'equipament més peremptori. Deixar de fer un edifici exagerat i tornar a posar en marxa el projecte de la Sala Augusta redactat per l'arquitecte Josep Llinàs, que es va deixar a punt de ser subhastat, per no perdre la quantitat de doblers ja gastats i, a més a més, evitar el deteriorament accelerat de l'edifici abandonat, a part de donar més vida al centre. Seria una manera de començar a aplicar el NO FER, deixant de construir un futur edifici que voldrà ser espectacular, que possiblement sortiria d'un concurs d'idees en el qual la formalització seria la característica més valorada (els grans dibuixos en 3D), seguint els criteris actuals dels jurats, que encara no s'han adaptat als nous temps que venen, perquè les noves concepcions tarden a arribar als llocs petits.
En la segona manera d'actuar de n'UNDO a partir del REFER trobaríem molts exemples d'edificis que s'haurien de recuperar, rehabilitar o reformar amb un nou ús, fins i tot recuperant el residencial, que avui ens és tan necessari. En aquest sentit, seria una actuació exemplar reestructurar l'antic Hospital Militar del carrer de Vassallo, una construcció sòlida, interessant i totalment abandonada que amb un altre ús fonamentaria la línia d'aprofitar edificis existents, que a Maó ja fa temps que s'aplica en edificis històrics i que ara ho seria en construccions modernes.
Finalment, en l'apartat de DESFER també trobaríem molts casos de construccions que van superar, en alçada i profunditat, els paràmetres més habituals a la ciutat, o que es van situar a llocs equivocats, o que no podem acceptar avui en dia tal com estan. En aquest sentit, la darrera revisió del Pla General de Maó, aprovada l'any 2011, apunta unes quantes construccions que haurien de recular pel que fa a profunditat o disminuir d’alçada pel fet d’estar fora d'ordenació i ser disconformes en excés. Un d'aquests edificis està situat al centre de la ciutat, al carrer de ses Moreres, i podria ser una actuació exemplar eliminar les tres o quatre plantes de més que es van construir per damunt de la totalitat del carrer, que introdueixen una distorsió inexplicable quan es mira la ciutat des de molts de punts de vista elevats.
Un nou paradigma es conforma lentament en el món de l'arquitectura actual i no podem continuar mantenint exclusivament les maneres clàssiques d'apropar-nos a la construcció. Es fa necessari pensar més en les necessitats reals de la gent i deixar de banda l'arquitectura com un fenomen formal i estètic, per arribar a fer de bell nou el mínim imprescindible, aprofitar al màxim el que ja existeix i desfer tot allò que és totalment prescindible.
