Si hi ha un element definidor de la imatge de la ciutat de Maó des de la riba nord són les franges blanques de les baranes dels miradors i de les costes que connecten la ciutat i el port: unes línies horitzontals amples mostrant les baranes dalt del penyal, d'altres en diagonal, que es van encreuant, formen una composició que identifica la connexió de Maó i el seu port.
Només quan anàvem a nadar al Fonduco baixàvem per la costa de cala Figuera, la més empinada de la ciutat per anar al port, aquells anys de pocs cotxes i molts de carros, galeres i cabriolets, també, de moltes bicicletes, encara que quasi tothom solia anar a peu. Era la costa més amagada, ja que quedava endinsada al fons de la cala. Les altres estaven situades més cèntriques respecte de la ciutat, en un mateix front de penyal, connectades amb els molls de més trànsit comercial i amb els magatzems que ocupaven gran part de la riba sud.
La costa de cala Figuera amb la fàbrica de teixits. L’escala de la dreta encara existeix. Foto:Sturla.
A la planada de cala Figuera, nosaltres sempre hi vam veure els dipòsits de gasolina, inutilitzats l'any 2009 quan van ser traslladats vora l'aeroport, que havien ocupat l'espai de la gran fàbrica de teixits creada a final del segle XIX. No obstant, la potent i alta barana de marès encara es manté, bastant ben mantinguda, en una banda de la costa, tal qual es va construir fa molts d'anys.
Caminant pels molls de cala Figuera en direcció ponent, ens trobam amb la costa de Corea, una pujada més empinada que l'anterior, però molt més moderna. De fet, és la darrera costa construïda per anar al port, que va ocupar un petit barranc format per bancals d'horts, escalonats que, possiblement, recollien les aigües de pluja que es replegaven als horts que hi havia a la part alta, on avui hi ha l'avinguda Fort de l'Eau.
L'any 1956 es van acabar les obres de l'hotel Port Maó projectat per l'arquitecte Josep Claret, qui, poc després, va dissenyar les escales que van comunicar l'hotel i els xalets de la zona alta amb els molls a prop del Club Marítim, i van facilitar l'accés a les cotxeries i casetes d'estiu que algunes famílies maoneses havien construït a banda i banda del Club.
Entre els anys 1983-1988, quan l'equip d'arquitectes catalans Martorell-Bohigas-Mackay van conformar el passeig Marítim sobre la cornisa dels penyals de llevant de Maó, es va realitzar una nova escala rampa bé darrere l'edifici que coneixem com el 225, que connecta la zona dels bars del moll amb l'aparcament de la part alta.
l La costa Llarga, o d’en Reynés. sempre ha tingut un significat especial per a tots els que vam viure a la placeta de Sant Roc i els seus voltants. Era la sortida del barri cap a Baixamar. Una costa suau (d'aquí la llargada) que connectava el passeig de la Miranda i les Tanques del Carme amb el gran llenegall, i amb el moll d'on sortien les barques d’en Reynés. Quan arribava el bon temps, començaven els trasllats a s'Altra Banda per anar a les casetes, a nedar o a fer la bereneta. Aquesta costa es va començar a construir l'any 1814, però es va reformar amb empentes al llarg dels primers anys del segle XX, i va donar feina a molts obrers durant la crisi econòmica que va patir Maó l'any 1911, que va deixar la ciutat empobrida.
En tot cas, els que vivíem a la part de llevant de Maó, quan volíem baixar ràpidament als molls comercials o als dels pescadors, podíem fer-ho per les costes de sa Consigna (1814) i la de la Miranda (1828), aquesta darrera retallada quan es va construir la de ses Voltes i amb un paviment redissenyat entre els anys 1988-1989 pels arquitectes Enric Serra i Lluís Vives. Totes dues tenen un recorregut que combina el pendent continu amb els escalons, per tal d'escurçar i permetre arriba a Baixamar amb més facilitat. Ara bé, les bísties i els carros, així com les bicicletes, no podien utilitzar aquestes connexions.
l Durant molts d'anys la costa de l'Abundància i la costa Vella de Baixamar van ser les sortides naturals de la ciutat emmurallada cap als molls i als magatzems. Són dues costes que apareixen als documents i a les fotografies antigues, amb amplades diferents. La de l'Abundància, la principal i més ample, conduïa cap a llevant, mentre que la més antiga i estreta girava cap als molls de ponent, on avui hi ha la Duana, per arribar als grans magatzems, tallers industrials i els locals dels mestres d'aixa.
També va ser l'arquitecte Josep Claret qui va dissenyar la costa de ses Voltes l'any 1941, dita també de na Gilda, encara que fins al 1953 no va estar totalment operativa. Actualment és la més emblemàtica de Maó i va implicar enderrocar les dues costes antigues per fer possible la pujada i baixada dels cotxes i camions, suavitzant el pendent i reduint les distàncies entre els vaixells i les primeres fàbriques de la ciutat, molt abans que el Polígon es convertís en el que avui és: el gran àmbit de concentració de magatzems, fàbriques i botigues.
La costa des General i la des Moret formen un conjunt de dues rampes que s'haurien de conservar amb molta cura. A part de ser elements urbans catalogats, com totes les costes i rampes antigues que connecten Maó i el port, representen uns espais molt centrats en la ciutat antiga, que ben cuidats serien més utilitzats per tothom que va a peu. Sobretot, la costa des Moret, que fa molts anys que està tancada sense que l'Ajuntament faci les gestions necessàries per poder-la posar en ús. Una costa per a vianants que porta directament a la zona dels pescadors i als molls de barques i que és una rampa amb un rost ben estudiat, que s'allarga per suavitzar-hi el bon caminar.
Però, els canvis més grans en les costes de Maó es van produir a la part dels horts des Frares, dins del petit barranc que es forma sota de l'església de Sant Francesc. Antigament, en aquesta zona hi havia dues costes per a caminants: la que anava a s'Hort Nou, dita de Ponent, que sortia de la part alta de la costa de ses Piques, i baixava més ràpid, ben arran del penyal, per arribar bé devora de l'inici de l'antic espai d'oci de s'Hort Nou. Avui, aquesta costa de Ponent encara existeix, però mig tapada i totalment destrossada per una gran canonada que la va inutilitzar, sense que l'Ajuntament no fes cap esforç per recuperar-la. L'altra era una costa que baixava directa a l'antic escorxador que hi havia on avui hi ha l'edifici dels pescadors. Les transformacions de la zona i els enderrocs dels edificis de Baixamar la van eliminar. D'altra banda, l'any 1989 l'arquitecta municipal d'aquell moment, Ester Sánchez, va dissenyar la nova connexió de s'Hort des Frares, que va venir a substituir l'antiga comunicació entre la Clota i Baixamar.
Finalment, la costa de ses Piques, iniciada cap al 1785, és de les més antigues i era la sortida natural cap als vergers i a la resta de l'illa per el camí d’en Kane, fins que no es va construir la nova carretera cap a Alaior l'any 1887, tallant el barri de Dalt Vilanova per la meitat, tal com avui encara es pot observar.
Les costes, miradors i rampes antigues de Maó són un conjunt d'elements urbans oblidats, ben abandonats al seu deteriorament constant. És necessari articular unes mesures contundents per fer agradables i fàcils les pujades i baixades entre Baixamar i dalt Maó, en un temps en què caminar o passejar s'ha convertit en una acció saludable i necessària.
