Hockney, de la tradició a la innovació

Una de les darreres sales de les tres plantes que ocupa l’exposició resumeix l’obra de David Hockney: és a partir de la tradició que té lloc la innovació. A Annunciation II. After Fra Angelico from The Brass Tacks Triptych (2017)(vegeu imatge adjunta), l’autor reinterpreta el quadre de l’Anunciació de Fra Angelico invertint la perspectiva, de forma que el punt de fuga es troba on és l’observador. Per augmentar l’efecte la tela és un hexàgon, de manera que el fons sembla més a prop que el primer pla. La inversió o deformació de la perspectiva és un recurs també emprat per Hockney a partir d’altres obres de grans pintors (Claude Lorrain, Pablo Picasso, Meindert Hobbema o William Hogarth) i en els paisatges que al llarg de la seva vida ha pintat.

L’artifici de la pintura —«la pintura és una mentida que ens acosta a la veritat» digué Pablo Picasso— també és dut per Hockney a l’extrem amb l’ús del color. Amb influències del pop art, la seva paleta és lluminosa i rica en colors incandescents (grocs, verds, fúcsies, marrons, blaus, etc.) de forma que la contemplació dels seus quadres esdevé un qüestionament de la nostra percepció de l’entorn i de la nostra manera de mirar, especialment quan pinta les estacions de l’any i la natura i l’acosta al món de la fantasia. Hockney ens recorda que mirar és escollir, i que en aquest escollir nosaltres decidim com volem que sigui la realitat i com la sentim. I no és aquesta la funció de l’art? Mirar de nou!

Una altra valuosa aportació a l’art de Hockney és el seu trànsit per diferents tècniques: els olis propers a l’art brut de la seva primera època (1955-1963) com a estudiant al Royal College of Art; els acrílics de llum transparent de les famoses piscines i la dolçor dels retrats dobles pintats a Los Angeles (1964-1998); els olis dedicats als canvis de les estacions de Yorkshire (1997-2013), i els lluminosos acrílics pintats a Normandia (2019-2023). La subtilesa amb la qual tracta el mitjà arriba, però, al seu punt més àlgid quan ens trobam davant de tot un seguit de quadres digitals. Tot just aparèixer l’iPhone, l’any 2008, David Hockney començà a aprendre-hi a dibuixar. A partir de l’any 2011 ho feu amb iPad i creà unes obres d’un magnetisme intens, fins al punt que a la sala Moon Room contraposa el pictòric amb el digital amb quadres pintats amb acrílic i amb quadres pintats amb l’iPad. Es fa difícil percebre les diferències. Els ramells de flors de l’any 2021 i els retrats dels darrers tres anys es combinen amb gegantines obres de 6 x 3 metres que anomena photographic paintings, en les quals genera múltiples perspectives simulant les tres dimensions (vegeu imatge adjunta). David Hockney, admirador dels grans pintors europeus, des de Giotto fins a Picasso, renova així la pintura europea i ens trasllada a un nou imaginari.

En sortir de l’exposició hom té la sensació d’haver assistit a una lliçó d’art i d’haver-se reconciliat amb la pintura amb fonament. «Sense tradició l’art és un ramat d’ovelles sense pastor. Sense innovació és un cadàver», Winston Churchill.