TW
0

Actituds reprovables i intolerables

Després de llegir la carta de n'Ivan Florit i d'altres cartes de persones de Ferreries, no puc fer de manco que pensar que no sé cap on anem. Crec que la intolerància es va introduint enmig de noltros i no m'agrada el que veig i sento. Jo mateixa puc dir que me sento ciutadellenca, menorquina, espanyola i europea, i puc ben dir que tot açò és totalment compatible, no tenc cap tipus de conflicte intern ni extern, tampoc és la meua intenció , ni d'imposar ni de prohibir res als qui no són tot açò que som jo.Gràcies a Déu conec moltes persones que són així, tolerants.

Però com sempre, hi ha d'haver de tot enmig del món i crec que actituds radicals com les qui va sofrir n'Ivan a Ferreries –a qui no conec– són totalment reprovables, vénguin d'una banda o de l'altra, perquè pel que es veu hi ha dos bàndols en el cas qui ens ocupa, els qui gosen a sentir-se espanyols i ho exhibeixen i als qui els molesta moltíssim o no suporten veure algun símbol espanyol, no creieu que açò és de locos?

Jo mateixa he sofert la discriminació per gosar a sentir-me espanyola i sense fer-ne cap esglai, només perquè saben el que penso, on anirem a parar? Ahir vaig posar una bandera espanyola al meu balcó –haig de dir que m'ha encantat veure tantes banderes pels carrers d'aquí i de la resta del país–, però quasi me vaig sentir rara, perquè els extremistes ens han acostumat a que, el qui gosa a sentir-se espanyol i ho expressi externament es un "facha", açò és totalment maquiavèl·lic, quina incultura!

No ajuden gaire tampoc, a la tolerància en general, certs grups extremistes d'una i altra banda; molts d'ells a més totalment recolzats per grups polítics extrems que en tost de fer política es dediquen a intoxicar la gent jove, al·lots/es qui no eren nats ni durant sa transició i segurament molt mal informats; aquests grups o col·lectius estan molt interessats en retreure fets i infectar els joves amb idees radicals, d'uns contra els altres, és a dir, o penses com jo, o estàs contra jo. Tot el que s'havia aconseguit amb trenta anys de democràcia em sembla que a poc a poc s'enfonsa, i no ho hem de deixar fer o hem d'impedir com sigui. Gràcies a Déu no tots els joves se deixen endur per aquests "ideals ".

Demano a tots que facem un esforç, donem exemple als nostros joves, prediquem amb l'exemple, no sembrem odis ni rancors inútils que no ens duen aumont, a res de bo i per favor aprenem d'una vegada dels errors passats, no caiguem en una altra dictadura ni de dretes ni d'esquerres.I per acabar, xalem i si és perquè Espanya guanya un mundial que així sigui, deixem-nos d'històries, ja hi ha prou misèria a aquest món i al nostre país, ja tenim prou problemes, no n'afegim d'altres, encara que sembla que açò no convé a segons qui. Ells s'ho perden!
Maite Torrent Pallicer

Ciutadella


Historias de primera mano

Esta carta la dicta la impotencia. Hace más o menos tres años, andaba yo en mis cosas, ésas que nos llevan a casi todos a vivir el día a día (antes de que el tornado Zapatero lo arrasara todo).

Decía yo, que andaba en mis cosas, cuando de repente una de esas bacterias que circulan por la atmósfera sin tener otra cosa que hacer que buscar cuerpazos, cuerpos, o cuerpecitos, decidió quedarse una temporadita a cobijo en el mío. Total, que una neumonía me llevó al quirófano, donde, además de operarme, me dejaron secuelas para toda la vida.

Un dolor crónico, para que se entienda.

Un dolor terrible, insostenible, insoportable, que lacera mi cuerpo cuando menos me lo espero, dejándome inmovilizada por completo.

En esa tesitura, es curioso cómo las personas podemos tener la paciencia casi del santo Job y cómo una se acostumbra a todo menos a dejar de comer, impedida como está para cualquier trabajo, decide recurrir al INSS (es lo mínimo que puede hacer) sin saber ¡ay Dios mío! en qué lío te metes.

Realizada la solicitud de discapacidad ha sido rechazada por el organismo competente tres veces y eso teniendo en cuenta que el Consell Insular de Menorca me había concedido previamente una minusvalía del 65% y 5 puntos. Con todo y con eso, el INSS erre que erre, que estoy estupendita y a trabajar.

Harta que ya de tanto rechazo y de tanta injusticia por parte de una administración y unos "jueces médicos" que se las saben todas para no pagar, decido poner una queja ante el Juzgado de lo Social. Aquí los acontecimientos adquieren ya un matiz que rayaría en lo cómico si no se tratara en realidad de una tragedia.

En dicho juzgado (que se dice de lo Social) me enviaron al Forense, para evaluar mi situación. Sentada ante el facultativo de turno se me interroga: ¿Puede usted hacer las cosas de su casa?, mi respuesta es sí... ¿Puede usted caminar?, mi respuesta vuelve a ser afirmativa. A continuación intento explicarle cómo es mi vida desde que en el Hospital Virgen de Monte Toro me dejaron inválida para siempre. Su respuesta no pudo ser más frustrante: "Todo lo que me cuenta no está documentado".

¡Claro que no está documentado! ¿cómo documentar las miles de lágrimas derramadas, el que nadie te entienda tu situación; la soledad ante el problema, el profundo dolor físico que te deja postrada sin poder moverte durante horas; sin querer ver a nadie? ¿Cómo reducir todo eso a simple papel?

A continuación, sin querer escuchar nada más de lo que quería yo argumentar, dijo que "podía irme" (eso sí, no sin antes dejar mi firma como constancia de haber acudido a la encuesta). Atónita me quedé, ante su reacción e intenté hablar. Él, (señalándome la puerta) me repitió: "le he dicho que ya puede marcharse".

Al salir a la calle, solo el aire que soplaba me hizo volver a la realidad y me di cuenta de que a ese señor le importaba poco mi situación, lo único que pretendía era mi firma.

Luego se celebró el juicio. Otra pantomima y una nueva ocasión para estampar mi firma. Como es natural, el "forense", que debe ser un gran experto en materia de dolor y yo una cuentista de cuidado, dictaminó en mi contra.

La verdad, he perdido la fe en la justicia humana; sólo me queda esperanza en la divina y ésa, tarde o temprano, me dará la razón.

Para concluir, animo a todas las personas que se encuentran en mi situación a luchar por nuestras reivindicaciones.

Nuestro es el derecho a ser escuchados y de ellos el deber de ayudarnos.
María Victoria Carreras Sans
Es Castell