El titular de premsa era inequívoc «El cap de trasplantaments renals del Clínic dóna un ronyó al seu fill». M'atreviria a dir que des d'aquell moment tots els afectats d'insuficiència renal esteim en estat de xoc emocional, en la seva accepció més positiva.
El Dr. Federico Oppenheimer Salinas és el cap de la Unitat de Trasplantament Renal de l'Hospital Clínic de Barcelona i una eminència científica de renom mundial en aquest camp. L'estiu passat es va trobar amb la sorpresa majúscula de que el seu propi fill, de 29 anys d'edat i del mateix nom que el pare, patia un insuficiència renal tan greu com inesperada. De fet, és una d'aquestes malalties silencioses que donen pocs símptomes.
Després d'un mesos en diàlisi, el fill va veure estabilitzades les seves constants vitals, que fins i tot havien posat en perill la pròpia supervivència. Passat aquest tràngol, l'opció més raonable, donada la seva joventut i adequada recuperació, era el trasplantament. Afortunadament, avui en dia és produeix un nombre inferior d'accidents, i en conseqüència és menor la quantitat d'òrgans joves d'aquesta procedència disponibles per al trasplantament.
A la pròpia família del malalt van sorgir candidats a donar-li un ronyó en vida, però, amb les proves superades, va ser son pare, el Dr. Oppenheimer, qui es convertí en donant viu d'un ronyó per al seu fill. Com que el novembre és un mes de molt de trull al Clínic, van decidir dur a terme la doble operació d'extracció i implant tot aprofitant el període festiu del desembre; d'aquesta manera el pare-donant va aprofitar les vacances per recuperar-se de l'operació d'extracció «sense necessitat de demanar la baixa».
La primera bona notícia a posteriori és que el trasplantament ha estat un èxit, la segona que el Dr. Oppenheimer ha mostrat una coherència absoluta entre els raonaments propis del mètode clínic i la virtualitat de la donació en viu –que cada dia exposa a malalts i familiars– i el seu comportament exemplar. Els seus pacients de fa anys esteim plenament convençuts que aquest gest altruista no respon a la necessitat de demostrar res, coneixem prou bé la seva senzillesa, professionalitat i humanitat. Més que preocupar-se de la malaltia en si, es preocupa del malalt; s'alegra visiblement amb els bons resultats del pacient i sempre és atent a si hem tingut un bon vol des de Menorca o quina és la situació a la nostra illa.
Un vell axioma periodístic afirma: good news, no news («les bones notícies no són notícia»), però tanmateix algunes ens commouen profundament i mereixen ser ressaltades per l'excepcional rerafons humà que traspuen. Valguin aquests línies per manifestar el nostre reconeixement al Dr. Oppenheimer i per desitjar tant a ell com al seu fill salut per molts anys.
