Cartas del lector

Favàritx, Menorca

|

Valorar:

No fa gaire vaig venir a Menorca per fer un tram del Camí de Cavalls en companyia de dos amics mallorquins, en Carlos S. i en Jaume B. Només pujar a l'avió que ens havia de dur cap a Maó ja me'n vaig dur una alegria: vaig llegir a la premsa que Ponç Pons, extraordinari poeta i amic, havia sumat un nou guardó al seu palmarès, el premi Miquel de Palol de poesia. Era sens dubte un bon presagi de la petita aventura que ens esperava i que iniciàrem a sa Mesquida, amb bon temps i ganes de caminar. Abans, a Maó, recollírem en Pere F., en Pericu per als amics, un altre amic coral natural de Ciutadella i que ja fa un bon grapat d'anys em descobrí per primera vegada Menorca, una illa de la qual de llavors ençà vaig quedar enamorat per sempre més.

Partírem de sa Mesquida xano-xano en direcció cap a Favàritx, passant per racons tan encisadors com el macar de Binillautí, on férem una bereneta abans de prosseguir cap a s'Albufera des Grau, un Parc natural de gran bellesa on nien nombroses espècies d'aus migratòries. Agafàrem el tirany que duu cap el mirador del Parc, un petit turó des d'on es pot gaudir d'una de les vistes més espectaculars d'aquest privilegiat indret. Reprenguérem el Camí, perfectament senyalitzat amb unes balises de llenya numerades i amb una petita ferradura adherida a la part superior, fins que passàrem a l'alçada de l'illa d'en Colom, i d'allà a l'arenal de Morella, conegut també com a platja d'en Tortuga. Era ben entrat el migdia, l'hora ideal per fer una calada i pegar un mos abans d'emprendre el darrer tram de l'etapa. L'aigua era cristal·lina, ni massa calenta ni massa freda, just el tremp necessari per revifar-nos i donar bon recapte d'un parell d'entrepans i un glop d'aigua fresca a l'ombra d'uns providencials tamarells.

Carregàrem de bell nou les petites motxiles i enfilàrem les nostres passes cap a Favàritx, el punt d'arribada del nostre itinerari. Abans passàrem ran de la bassa de Morella, una petita zona humida de gran interès ornitològic. Un tirany tortuós i en suau pendent ens conduí entre dunes i matolls fins a la carretera que dóna al far, sens dubte una de les vistes més impressionants de tota Menorca. Mentre ho escric estic escoltant un CD de Montse Orfila que porta per títol el topònim d'aquest mític indret, una música d'una bellesa captivadora i enigmàtica, i que al meu parer reflecteix a la perfecció el misteri i la fascinació que destil·la aquest paratge. No de bades algú l'ha qualificat com el Finisterre menorquí, un lloc que té alguna cosa de transcendent i definitiu, com totes les fites importants en la nostra existència.

Seguint la carretera que porta fins al far, un dos-cents o tres-cents metres abans d'arribar-hi, un petit cartell indica que allà devora es troba l'anomenat Cós des Síndic, una petita bassa temporal que s'alimenta tant de l'aigua dolça que hi aflueix en els dies de pluja com de l'aigua salada que arriba de la mar, especialment quan hi ha temporal de tramuntana. El rètol explica que, en confluir els dos cabals, es produeix una de les majors i més riques concentracions de vida silvestre de la Mediterrània occidental, un fenomen que atreu nombrosos naturalistes vinguts de tots els indrets de l'Illa. Vaig reflexionar-hi durant uns instants, sobre aquest curiós fenomen. Tant de bo –pensava- les coses fossin així a la vida real, on gairebé tot es contempla des de dualitats oposades i sovint incompatibles: blanc i negre, fred i calent, ric i pobre, bo i dolent, esquerra i dreta... Una vegada més la natura ens estava donant una lliçó tan senzilla com magistral, un espai comú de barreja d'on miraculosament sorgia la vida amb una empenta mai vista en altres ecosistemes tal volta més purs des del punt de vista de la biodiversitat, però que no assolien ni d'un bon tros la riquesa i la varietat condensades en aquella petita bassa.

Favàritx, Menorca. Reteniu aquest topònim i escoltau, si podeu, la cançó «Autumn Sounds», de l'esmentat disc de Montse Orfila. Tot seguit tancau els ulls i tractau d'imaginar aquest espai de mestissatge, aquest petit miracle on, de tant en tant, coincideixen realitats antagòniques i que paradoxalment donen lloc a una formidable explosió de vida. Jo vaig tenir el privilegi de poder-ho experimentar en viu i en directe, acompanyat dels meus bons amics Carlos, Jaume i Pere. I en vull deixar testimoni fefaent, ja que sense ells i la bellesa secular d'aquesta illa tot, segurament, hauria estat d'una altra manera.