La frivolitat d’unes signatures

|

Valorar:

En aquestes darreres setmanes, hem vist aparèixer a la secció d'opinió del MENORCA, un degoteig de cartes defensant a un metge condemnat en ferm pel Tribunal Suprem a tres anys i tres mesos de privació de llibertat per un delicte de revelació de secrets.
El denominador comú d'aquestes cartes fou destacar la bona feina del metge i la seva honorabilitat.

La finalitat, aconseguir suports a l'hora de recollir signatures per a una demanda d'indult.

No hi ha motius per dubtar de la bona fe dels autors de les cartes i dels signants, però si pensar que la informació que tenen és incompleta i, probablement, esbiaixada. Tal vegada la lectura de la sentència, els hi aclariria algunes coses.

Si aquesta mobilització epistolar el que cerca realment és evitar la presó al condemnat, hauria d'enfocar-se d'una manera ben diferent. El primer que haurien de fer els signants, si realment aprecien el metge, és aconsellar-li que admeti els fets que la sentencia considera totalment provats, i que demani perdó a la víctima.

Que demani també perdó als usuaris de la sanitat pública, per la desconfiança que pot generar el fet de que les històries clíniques no estiguin ben custodiades i puguin ser emprades amb interessos espuris.

No es pot frivolitzar amb fets tan greus com els que ens ocupen, ni passar-hi de puntetes. La societat hauria de estar escandalitzada per aquesta intromissió furtiva a la vida privada d'un usuari de la sanitat.

Entrar a l'historial clínic d'una persona sense justificació mèdica és delicte en si mateix. Fer-ho per aconseguir informació per assetjar és, a més, pervers. Accedir també als historials mèdics d'altres persones de l'entorn de la víctima, és ja propi d'una persona obsessionada en la venjança.
Fer-ho d'una manera reiterada, durant un període de temps de més d'un any, implica a més una obsessió malaltissa, continuada en el temps, que agreuja els fets.

Tothom té dret a voler posar un parèntesi a algunes actuacions de la seva vida, però primer s'ha de reconèixer la culpa, després es pot demanar perdó, i per últim es pot demanar l'indult.

I sobretot, recordar que en aquesta història hi ha un agressor i una víctima i que aquesta darrera mai no pot ser l'oblidada.

Frederic Samuel Pérez Capó
Es Castell