El llenguatge no és neutral i por fa quan s’utilitza sense tenir consciència que sempre té unes arrels. Prové d’una polièdrica tradició, sempre complex i conflictiu. Ve d’un lloc, es mou en alguna direcció, encara que passi per neutral. I, com si no vol la cosa, n’esdevé una enganyifa. Retruny, en conseqüència, pura violència. Violència tova tal vegada, però violència tanmateix. Malament rai quan un genet no és conscient que va dalt cavall. Aquests perills, no fa falta ni esmentar-los.
La historiadora Mary Beard va assenyalar de manera contrastada i incontrovertible, a «Mujeres y poder», el fil de continuïtat que presenta el masclisme a les societats mediterrànies, des de l’època d’Homer, fins avui. Notem que es palesa una constant fefaent: en tres mil anys d’història, des de l’antiga Grècia cap aquí, el masclisme ha presentat formes diferents en congruència amb societats i èpoques. Una creença tèrbola, a manera de fil continu, l’acompanya. És aquesta: un home esdevé home només quan es capaç de silenciar la dona. Tal ha estat l’energia, tal la violència d’aquesta creença de vida incrustrada en una tonalitat superior, configuradora del gènere masculí. Tot una convicció aferrada. Una ideologia. I a la qual, les dones han hagut que lluitar, patint-la moltíssim, de manera ignominiosa, per aconseguir veus pròpies. Molta, molta ha estat la lluita i les fites aconseguides, però resta una via ben llarga per cimentar.
La lluita tensada pel feminisme, en conseqüència, ha estat (des del segle XVIII, sinó abans) per aconseguir que les dones tinguéssin veu dins el Dret, en règim d’igualtat respecte als barons, lluitant contra els costums irracionals, per tradicionals i arrelats que fossin. Des del moment que l’economista Guillem López Casasnovas es decanta, en el seu escrit de divendres 31 de desembre, pels costums i per una determinada lectura de la tradició, i no pel Dret, ja no hi ha res més a afegir sobre el masclisme soterrat que hi manifesta.
Especialment controvertible pel que toca com a color acientífic i irracional és la terminologia que empra per a defensar una discriminació activa. Parla de «contaminació». Apel·la a la metàfora biomèdica... una metàfora que pressuposa puresa i salut. I també autoritat, perquè en la nostra societat només l’autoritat mèdica té dret a receptar, a dir qui està be de salut i qui està empeltat per virus, o verins. D’acord amb la desafortunada metàfora de López Casasnovas, Ciutadella seria sana i neta; en canvi, Maó... Ai, Maó... tot perquè deixa que les dones qualquin a cavall... És clar que està malalta. Com si no en tinguéssim prou els ciutadellencs que defensam els drets de la dona a qualcar amb les acusacions que «no som prou ciutadellencs», que ara hem d’escoltar també que som malalts! Flac favor a la democràcia pluralista en jugar amb aquesta sinonímia, perquè la nega de manera implícita. Propi d’economista dalt cavall.
Les relacions que podem reconèixer com de gènere, no pas el sexe-biologia, són, en efecte, una construcció històrica, com també ho són les festes. Ben impropi d’un científic social és considerar que les festes no són històriques, val a dir, fruit de la policonflictivitat de les societats. Totes les festes de cavalls dels pobles de Menorca tenen un decurs viu d’història, un context i, per açò mateix, tenen la mateixa legítimitat que la de Ciutadella, la mateixa legitimitat que tenen les dones a qualcar.
