Antònia Carreras Galante pertany a aquells éssers que van viure la guerra civil, i la llarguíssima postguerra, en una edat de canvis en lo personal (adolescència) i de canvis dramàtics en l’entorn. El seu caràcter obert i optimista mereix l’elogi i el reconeixement a una vida anònima, discreta, que mai va renunciar d’allà on provenia, i va saber adaptar-se al temps de la pròpia existència. Alta, orgullosa i noble, simpàtica i amb ironia de soca-rel, atributs que en la seva escassesa de recursos encara ressaltaven més.
En els darrers vint anys, poques vegades vaig deixar de visitar-la durant les meves estades a Maó, i de les nostres converses, a més d’alguna recepta de cuina, vaig apuntar o recrear alguna de les idees sobre la vida, i que ara, a manera d’humil homenatge vull compartir.
Es va educar a can Fontirroig. El seu avi patern era maçó, i va voler confirmar en la maçoneria el seu fill (pare d’Antònia), i en el moment d’entrar a la lògia, aquest li va dir que no volia ser maçó, «I no ho va ser». Antònia sempre va tenir un gran respecte a son pare i va procurar seguir les seves idees i la manera d’enfrontar la vida, sense queixa.
Creia que l’ètica era exigible «als de dalt i als de baix». No podia entendre, a pesar de tot, que la gent s’hipotequés per una casa, «jo dels 8 anys visc de lloguer, de censal petit, dels 700 € de pensió encara me’n sobren».
A la pregunta, com va? Sempre responia «bé va! No ens queixem de res». Sabia cuinar molt bé, però el pas del temps va fer que li duguessin el menjar dels serveis socials de l’Ajuntament: «abans no m’agradava açò o allò, però ara no deix res, i del dinar en tenc per sopar; mon pare em va ensenyar a ser agraïda».
De les xerrades sobre política, d’abans i de l’actual, m’he quedat amb l’asseveració: «jo som republicana, però no basta, som republicana, federal i libre pensadora, perquè s’ha de saber ...», i es va dur un dit al front. «No val només demanar».
En el temps de la pandèmia, just als inicis va dir «ara Espanya no es mereixia açò, la gent ha de creure també i quedar-se a ca seva». I, sobre que s’havien suspès els viatges IMSERSO «els doblers són de tots i no s’ha de gastar així com així i els vells, com jo, han de saber quedar-se a casa, que hi ha prou coses per fer».
Sobre la mort, mai li va tenir por, «no vull ningú a dormir amb jo, perquè si m’he de morir no fa falta ningú, menys feina».
Cada persona té les seves conviccions, no necessàriament vàlides per a tothom, però, de vegades, com en el cas de n’Antònia, tenen el seu punt de saviesa.
Canvia el paisatge urbà, sobretot pel pas de la gent, que com n’Antònia, hi eren i no feien renou.
